Una (tardana) opinió sobre la crisi alimentària

A partir d’un article de la FAO (Food and Agriculture Organization), organització de les Nacions Unides, desenvoluparé la meva opinió respecte la crisi alimentària. Un fet alarmant que ha deixat de ser notícia ja fa uns mesos degut a la magnitud inimaginable que ha assolit a nivell planetari la crisi econòmica i financera.

Ja fa 29 anys d’aquesta fotografia presa per Mike Wells, guardonada amb el premi de la World Press Photo. Aquesta impactant imatge ens mostrava en un mateix pla la mà d’un nen desnodrit amb la d’un missioner, a la regió de Karamoja, al nord-est d’Uganda. Gairebé han passat tres dècades, i sembla que tot i estar un pèl millor que els seus veïns del sud, tot continua més o menys igual.

La FAO en aquest article de setembre de 2008, la fam augmenta: l’alça de preus eleva a 75 milions la xifra mundial de persones desnodrides, ens feia ressò del problema existent i descrivia de forma pragmàtica la situació que moltes famílies deuen estar vivint arreu del món. Sobretot les de les zones que apunta com les més desafavorides del planeta durant el 2007 amb Àsia i l’Àfrica Sub-Sahariana encapçalant el rànquing de les més damnificades per la crisi alimentària.

Segons la FAO la gent desnodrida arriba als 923 milions, cosa que representa un 12% de la població mundial. O el que és el mateix: gairebé dues vegades el conjunt de l’Europa dels 27. Una xifra molt gran a la qual els països desenvolupats del primer món han girat el cap, i de la qual en són indirectes responsables ja que gran part són excolònies, i part de la culpa prové de la desestructuració d’aquests Estats.

Desnutrició mundial a data del 2003

Així doncs, sembla que un dels objectius de desenvolupament del mil•lenni de cara el 2015, reduir a la meitat el nombre de gent desnodrida està cada cop més lluny. Tanmateix, tot i la inestabilitat social i política que solen viure les zones més afectades, hi ha hagut una falta de voluntat política alarmant des dels països benestants. I això s’ha vist clarament amb la recent crisi financera i econòmica mundial. De cop, els Estats han fet pinya per a corregir metodologies del sistema i evitar que se’n vagi a l’aigua. Cosa que em sembla sensat. Tot i que han posat sense complexes una quantitat de diners exorbitant, estratosfèrica, sobre la taula, que deu haver ofès molta gent que fa temps que busca fons per al desenvolupament d’aquestes zones més desafavorides. I amb raó. Perquè a més es tracta d’uns diners que tot i que no ho diguin acabarem pagant els contribuents. No tenen excusa, doncs, per no haver fet un pla amb cara i ulls per combatre la fam. Amb menys diners dels que han començat a injectar per l’estabilitat del sistema econòmic, es podria haver fet un pla de desenvolupament de dues vies com el que la FAO proposa.

A més a més, la pujada en els darrers tres anys d’un 181% en el blat i un 141% en l’arròs segons el banc mundial, ha fet augmentar el conjunt de productes bàsics fins a un 83% durant el 2008. I, comptant que segons la pròpia FAO els països subdesenvolupats inverteixen fins a un 80% del seu capital en la compra d’aquests, estem davant una situació crítica.

Un dels causants ha estat l’ús d’aliments per a la producció de biocombustibles amb l’agreujant que han comportat, reduint la quantitat mundial d’aliments al mercat global, fent disminuir la seva oferta, i, conseqüentment, fent augmentar la seva demanda. Una pràctica que hauria de ser prohibida immediatament, ja que les conseqüències que se’n deriven haurien d’ésser equiparables a crims contra la humanitat. Per tant, cal que les empreses del sector redireccionin la seva producció cap als biocombustibles de segona generació, que es produirien a partir de residus i lignocel•lulosa. Aquesta última podria fer reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 90% respecte les del petroli.

A part d’aquests dos tipus de possibles biocombustibles de segona generació, hi hauria una altra solució esperançadora que és poder usar algues com a generadors del combustible. S’ha calculat que amb una superfície equivalent a dues vegades el País Valencià, es podria suplir amb algues la producció mundial de petroli.

Variació de les pluges de 1980 a 1999. Marró, si la zona s’ha tornat més seca. Blanc, sense variació. Blau, més humida.

Tanmateix, no només canviant la dinàmica dels biocombustibles la crisi millorarà, ja que abans de la seva arribada molts d’aquests països ja estaven tocats. No és un fet de fa dos dies. Per tant, una altra solució a la crisi alimentària seria fer una aposta clara pels aliments transgènics, com bé ens va explicar l’Aleix, per intentar ampliar, per exemple, les zones de conreu d’aquells països que es veuen afectats per la sequera i tenen grans zones àrides cobrint el territori. I us preguntareu: però si amb prou feines plou? Doncs, si el país en qüestió té mar, bé es podria fer que la planta transgènica tolerés una quantitat més alta de sals, i fer que d’aquesta manera es pogués abastir d’aigua de possibles dessalinitzadores. Caldria veure, però, com es soluciona l’abocament dels residus salins des d’aquestes plantes, ja que per exemple al mar roig han estat la causa d’una important pèrdua de biodiversitat marina.

Així doncs, cal seguir treballant en la línia que la FAO marca per tal de què mica a mica els països més desafavorits puguin cobrir les necessitats bàsiques dels seus habitants. I recordar que sense una bona alimentació no hi haurà un futur esperançador en aquells països, ja que ni serà possible l’ensenyament en condicions, ni una bona salut. Tot queda intrínsicament lligat.