Un any de rescat bancari a Espanya: èxit o fracàs?

Ahir va fer un any que Espanya va haver de demanar el rescat a la UE (i del meu article analitzant-ne els motius). Només era un rescat bancari, cert, però tanmateix va suposar l’assumpció del fet que Espanya per si sola ja no podia resoldre els seus propis problemes. El mite de l’Espanya sobirana era trencat en mil bocins i la voluntat de Rajoy i el PP per anomenar el rescat “línia de crèdit” només va servir per multiplicar el ridícul.

L’objectiu del rescat ha estat clar i unívoc des d’un primer moment: re-capitalitzar el sector bancari espanyol per a que es recuperi la confiança dels mercats i eventualment torni a fluir el crèdit.

Primer, la Troika (BCE, Comissió Europea i FMI) va acordar amb el govern espanyol les condicions del rescat (les podeu consultar aquí). Després, es va fer una auditoria independent, encarregada a Oliver Wyman, que va deixar els diners necessaris per al rescat finalment en uns 39.500 M d’euros. Finalment, cada tres mesos la Troika ha visitat Espanya per avaluar l’estat de les reformes. Fins ara sembla que han donat el seu vist-i-plau i consideren que Espanya està complint amb les condicions del programa d’ajuda.

Així doncs, en teoria i segons les instàncies oficials la banca espanyola es troba ja en el rumb correcte. Tanmateix hi ha alguns aspectes que no han estat mai adreçats i que són (o haurien de ser) motius per la preocupació.

1. L’auditoria “independent”

Com he dit, Oliver Wyman va fer una auditoria de la banca espanyola que va arribar a la conclusió que aquesta necessitava uns 39.500 milions d’euros per recapitalitzar-se (càlculs anteriorsapuntaven cap a una xifra de 57.000 milions). Tanmateix, l’auditora no va fer una investigació independent. Tal i com va ser denunciat per alguns mitjans, Wyman es va limitar a fer servir dades recollides pel Banc d’Espanya. Un gran error, doncs precisament un dels grans problemes del sector bancari ha estat l’amiguisme entre supervisor i supervisats.

La pàgina ZeroHedge ja en va fer una esmena a la totalitat molt crítica que recomano llegir. Però per a què el lector entengui a què em refereixo veurem dos factors: beneficis previstos i mètode per comptabilitzar el refinançament de crèdits.

Segons el càlcul de Oliver Wyman el sector bancari hauria de tenir beneficis de 59.000 milions en 3 anys. Ha passat un any ja, i no arriben. A tenir en compte doncs.

A més a més, el Banc d’Espanya obligarà a partir del mes de setembre a què els préstecs refinançats per segona vegada siguin considerats de dubtós cobrament i que, per tant, sigui necessariprovisionar 10.000 milions d’euros addicionals. Sigui a través de nou capital o fent servir part dels 63.000 milions encara sense ús del rescat bancari.

Finalment, un estudi de Merryl Lynch obre la porta a què la xifra extra que es necessitarà per recapitalitzar tota la banca espanyola serà 52.000 milions d’euros.

2. El crèdit a les PIMEs

Una característica molt interessant del MoU del rescat bancari espanyol és que el terme PIME només hi apareix un cop, en un annex. La Troika no va incloure entre les condicions polítiques o econòmiques imposades a Espanya, res relacionat amb les PIMEs.

Això què vol dir? Doncs que quan la banca nacionalitzada, que ha rebut ajuts públics està denegant 8 de cada 10 crèdits a petites i mitjanes empreses mentre augmenta un 14,5% les compres de deute públic  i els préstecs a les administracions, Europa no hi diu res.

La Troika tenia base legal per incloure condicions lligades al crèdit a les PIMEs, però no ho va fer. Per què? Personalment interpreto que com no van considerar que tingués cap relació amb l’objectiu de recapitalitzar els bancs ho van deixar fora del text. Simplement no era un tema prioritari per ells.

I mentrestant el crèdit cau de manera brutal a Espanya, i els interessos que paga una PIME catalana o espanyola per rebre un crèdit són notablement més elevats que els que paga una empresa d’un país triple A. Com sabem, el BCE tampoc ha actuat de forma decisiva per resoldre aquesta situació, tot i que podria.

Tampoc es pot menystenir els efectes de la concentració bancària creixent en la concessió de crèdit. Mentre abans de la crisi hi havia una cinquantena de caixes i bancs, l’any 2014, Santander BBVA i Caixabank es repartiran un 70% del mercat.

A continuació dos gràfics que Mario Draghi va presentar en el si del Consell Europeu el passat mes de març i que retraten la gravetat de la situació a l’estat espanyol.

3. Els estafats han estat oblidats

La introducció dels auto-rescats pagats per accionistes, tenidors de deute subordinat i creditors varis ha de ser benvinguda en termes generals, i en aquest sentit el rescat espanyol va ser un pas endavant.

Tanmateix el cas espanyol inclou la estafa massiva a centenars de milers de ciutadans que van comprar enganyats productes amb un risc molt per sobre dels seus coneixements. Evidentment parlo de preferents i accions de Bankia (bàsicament). Els afectats per ambdós casos han perdut molt bona part dels seus estalvis, i la Troika hi ha posat el segell.

La seva resposta, que els afectats ho han de denunciar per la via judicial, no és gaire satisfactòria en un estat com Espanya que té un aparell judicial deplorable.  El cas de Bankia ha estat especialment greu per a mi. Bankia va sortir a borsa el juliol de 2011, menys de 12 mesos abans de que es conegués oficialment la seva ruïna. Sense que ningú hagués auditat els seus comptes i enmig d’una operació d’estat encapçalada per Zapatero i el suport del PP.

Les accions de Bankia, que van sortir a borsa per 3,75 euros, hi va haver un moment a l’abril que valien un cèntim. I avui, gràcies a algunes maniobres la seva cotització es troba en els 0,69 cèntims. Algú ha sentit que els afectats hagin sigut compensats d’alguna manera?

Un comentari similar es podria fer sobre les persones que van signar hipoteques que incloïen clàusules abusives per als deutors.

Ha estat doncs un error de la Troika no obligar l’estat a compensar d’alguna manera més tangible a totes les persones afectades per aquestes estafes. Reforça la sensació que es rescaten les cúpules i no s’ajuda a les persones.

4. Bankia i la venda d’actius

Per  la seva banda, Bankia, el gran estàndard del gran Madrid segueix en peu. Sembla que Goirigolzarri està fent bona feina, però segueix havent-hi un tracte preferencial amb segons quines empreses, com ara PRISA.

Malgrat que el memoràndum reclamava explícitament la venda d’actius per eixugar les pèrdues i reduir el finançament amb diner públic, Bankia no ha venut cap de les seves participacions en empreses cotitzades com IAG (Iberia), Indra, NH Hoteles o Iberdrola.

Aquest “oblit” és flagrant i molt greu, doncs hi ha casos com el d’Iberia en què l’intrusisme públic recorda que a Espanya encara no hi ha hagut vertaderes liberalitzacions.

Amb la nacionalització de Baknia, l’estat té control sobre un total del 15% de les seves accions, Sumat al monopoli d’AENA i que el 88% de Vueling està en mans de IAG, es pot dir que el govern espanyol té un quasi-monopoli sobre el sector aeronàutic.

I és que la sensació que queda és que Bankia se segueix utilitzant encara avui per a vehicular els interessos del Gran Madrid, aquesta bombolla político-mediàtica-administrativa que requereix controlar totes les grans empreses i infraestructures per a poder sobreviure.

5. Sareb

El banc dolent. La idea, en principi, hauria de servir per retornar el mercat immobiliari espanyol a la normalitat i reduir la desconfiança envers els bancs que fins fa poc tenien els balanços plens d’actius immobiliaris de dubtós valor.

Però què pensaríeu sobre el banc dolent si us digués que està participada en un 41% per 4 dels 5 grans bancs de l’estat espanyol? Si us digués que aquests bancs encara tenen una exposició de 92.000 milions al sector immobiliari? Que el pla és vendre tots els actius (100.000 pisos) en 15 anys valorats en 50.000 milions d’euros que mentrestant estaran buits? I que els primers mesos només se n’han venut 550 pisos?

Crec que és obvi el conflicte d’interessos. Els bancs espanyols no tenen cap interès en una venda ràpida dels pisos i immobles per part del Sareb perquè tenen por que això rebaixi els preus i els posi en problemes per culpa dels 92.000 milions que hi tenen exposats. És a dir, que un 41% dels accionistes del banc dolent tenen un interès privat divergent del que seria l’interès dels ciutadans.

Aquesta divergència explica en bona part que només s’hagi venut un 0,5% dels pisos. Seguint a aquest ritme de vendes caldrà noves aportacions de capital per evitar que causi més pèrdues.

Una solució per reduir aquests conflictes d’interès seria que augmentés la aportació de capital estrangera que es troba actualment en un 1% del total. La seva independència respecte el mercat immobiliari espanyol permetria una gestió més adequada als objectius del banc dolent, però de moment hi ha hagut poc interès al respecte.

Pel que fa als pisos buits, sembla clar que se’ls podria trobar una utilitat social amb lloguers a preus baixos. És una qüestió de voluntat política del govern espanyol.

Conclusió

La Troika no ha fracassat. La Troika ha complert el seu programa fil per randa i els resultats no són negatius segons els seus objectius. El rescat bancari, juntament amb la promesa de Draghi ha ajudat a calmar els mercats sobre la solvència de l’estat espanyol i els costos de finançament per l’estat i els bancs s’ha reduït notablement.

El problema fonamental que existeix avui amb el rescat dels bancs és que hi ha hagut una desconnexió entre el que les èlits i la gent normal considera un èxit i un fracàs.

Per a la Comissió Europea i l’FMI, la recapitalització satisfactòria i la reforma general de la governança del sistema financer espanyol ja és suficient. Per als ciutadans un rescat que no restableix el crèdit a les famílies i les PIMEs, que no resol el problema dels pisos ni de les estafes massives, representa un suspès, un nou fracàs.

La Troika podria haver fet més, però qui té la major responsabilitat és sens dubte el govern espanyol que ha demostrat ser incapaç de defensar els interessos dels ciutadans.

*Article publicat originalment al Cercle Gerrymandering.