Sobre la creació d’un govern europeu

El procés de construcció europea ha estat sempre un procés que avança a les palpentes, que posa el peu dins l’aigua abans de creuar el riu, i té (o hauria de tenir) una gran consciència de la seva pròpia fragilitat.

Per això es va adoptar des de l’inici l’estratègia de la taca d’oli, posar-se d’acord en cedir competències tècniques a escala europea que a mig termini portin a cedir competències més “polítiques”. La idea, és que el govern europeu es podia construir per la porta del darrere, i que com aquest era inevitable, la població l’acceptaria sense remugar.

Al contrari del que opinen molts intel·lectuals, no crec que la història tingui un sentit, que tingui una pre-destinació en la qual només fem que cremar etapes per “anar endavant”. La convicció dogmàtica que la integració europea és inevitable i que finalment en resultarà un govern fort a escala europea, és precisament el seu perill més gran.

Masses vegades en el discurs polític s’apel·la a un genèric ‘Més Europa’ sense més continuïtat ideològica que la retòrica ni límits clars, però que tot i això sembla satisfer igualment els electors gràcies a les transferències milionàries rebudes. Aquesta ha estat la tàctica emprada pel presidents del govern espanyol des de l’entrada a la UE, cridar visques en favor de la integració europea mentre paren la mà per rebre subsidis sense fi.

Amb la crisi, però, la credibilitat de la Unió Europea com a font de progrés econòmic i prosperitat ha sortit perjudicada.

L’experiència dels Estats rescatats amb la Troika, així com el govern soterrat de Merkel a través de cimeres nocturnes interminables han alienat les poblacions dels països del sud, mentre els ciutadans del centre i nord d’Europa assistien alarmats a la creació de facto d’una Unió en què l’endeutament massiu i les males pràctiques d’uns obliguen els altres a prestar centenars de milers de milions a fons perdut per evitar la bancarrota de tot Europa.

Es pot construir un govern europeu fort si la meitat d’Europa el veu com un nou “caixer automàtic” i l’altra meitat el veu com un instrument creat per transferir la seva riquesa a governs irresponsables?

Es fa difícil pensar tal cosa. Abans de plantejar tal pas cal primer consolidar aquelles institucions que ja tenim, millorar-ne el funcionament i la credibilitat per d’aquí uns anys construir un vertader govern europeu.

1. Una ambició compartida

La globalització ha accelerat el canvi de percepcions sobre allò que hom pot considerar un país “gran”. L’ascens de països com la Xina i l´Índia o el Brasil i Indonèsia han marcat tendència, i ja no és realista parlar d’un país “gran” però amb menys de 90-100 milions d’habitants.

Aquests Estats de població continental han canviat les regles del joc i han posat en evidència que França, Itàlia, Alemanya o Espanya (per posar un grapat d’exemples) per separat aviat ja no passaran de ser potències mitjanes dins el joc d’escacs mundial. No més importants que Florida, Guangdong o Gujarat.

Així doncs per a poder negociar d’igual a igual amb les megapotències emergents, és més necessari que mai una Unió Europea forta i creïble. Aquesta evidència és en molts casos el que porta a la demanda pràctica d’un govern europeu fort; sense ell, els estats europeus se situarien en una autopista cap a la insignificància política.

Des de les negociacions comercials fins a la política internacional, cada cop és més clar que actuar en solitari dóna i donarà rèdits decreixents per als estats europeus. La incapacitat per tenir cap impacte en la guerra civil siriana (a la portes d’Europa) n’és només el darrer i més sagnant exemple. I les properes setmanes seran decisives per veure què passa amb la veïna Ucraïna, però no hi ha elements per a ser gaire optimista.

Existeix doncs, la lectura compartida per molts ciutadans europeus que només una Europa unida pot tenir un impacte a la política global. Tanmateix, quina és la situació actual? Per què no aconseguim avançar en aquesta direcció?

2. La Comissió, embrió de govern europeu

Actualment, la institució que més s’assembla a un govern a escala europea és la Comissió. Malgrat el seu caràcter tecnocràtic, és ella la qui té potestat per a fer propostes legislatives que posteriorment el Parlament Europeu i el Consell han d’aprovar.

Té a més, una estructura de govern amb 28 comissaris, responsables cadascun d’ells de carteres diferents. El seu President (el portuguès Durao Barroso, actualment) intenta actuar com a cap de la UE, tot i que el seu rol no queda clar al costat del President del Consell Europeu (Herrman van Rompuy, belga) ni de la presidència de torn que dirigeix els treballs del Consell.

Així doncs, el batibull és considerable, i fa que sigui impossible parlar d’un govern efectiu de la Unió Europea.

Cal afegir-hi a més, que no són els ciutadans els qui elegeixen qui ha de dirigir aquest embrió de govern, sinó que ho fan els caps d’Estat negociant entre ells. Les eleccions europees doncs, només serveixen per a elegir eurodiputats que ni tenen potestat legislativa ni poden triar qui conforma el govern d’Europa. No sorprèn que la participació sigui tan baixa.

Per si fos poc, les contínues ampliacions de la UE han portat a estirar com un xiclet la mida de la Comissió. L’absurditat manifesta que en el suposat govern de la UE tingui tant pes Malta amb 300.000 habitants com Alemanya amb 80 milions és només una mostra de les incoherències que això comporta i a la vegada la pèrdua de credibilitat de la Comissió com a instrument vàlid per al govern d’Europa.

Per tot això, la creació d’un govern europeu no pot deslligar-se de la reforma en profunditat del rol de la Comissió Europea, del seu mètode d’elecció i de l’eliminació de institucions adjacents que només augmenten el soroll.

3. Es pot copiar el model nord-americà?

Quan Kissinger preguntava qui respondria si trucava a Europa, el que demanava era un interlocutor que pogués parlar d’igual a igual amb el govern dels Estats Units. Això és el que pretén quan es parla de tenir un vertader govern europeu, però tanmateix aquest no es convertirà en un mirall de l’americà. És poc probable que assistim en els propers anys a la creació d’uns Estats Units d’Europa.

La història política d’Europa i la de nord-Amèrica són profundament diferents. Com així ho és el naixement dels Estats d’un i de l’altre i l’abisme entre la identitat cultural i política lligada a ells.

Actualment el pressupost de la Comissió Europea és equivalent a l’1% del PIB de la UE, i per tant no té res a veure amb el 23% del PIB que controla el govern federal nord-americà i que li permet dur a terme una sèrie de polítiques molt diferent.

Tanmateix, no espero que hi hagi mai una demanda per un govern de força similar a Europa. Moltes decisions se seguiran volent prendre des del govern dels Estats i els seus parlaments, doncs encara no existeix un demos europeu. La identitat política dels ciutadans és primer “nacional” i després europea, amb la segona com a complement de la primera.

Per tant, en el millor dels casos un govern europeu podrà arribar a controlar aproximadament un 10% del PIB de la UE. Suficient per a tenir un impacte real i dur a terme les polítiques comunes, però sense tocar les competències lligades a l’estat del benestar, la pressió fiscal i la preservació del propi territori i cultura.

Per arribar-hi, primer caldrà convèncer els ciutadans dels Estats més pròspers que un govern quasi-federal europeu no serà una repartidora per als Estats del sud. Així doncs, la implementació del Fiscal Compact, que obliga els Estats a posar límits constitucionals per aconseguir un pressupost equilibrat és pre-condició per crear un govern europeu. Així fou també als Estats Units, que a la dècada de 1830 van fer exactament el mateix amb els seus Estats, per tal de eliminar el risc moral d’estar contínuament rescatant governs estatals que s’endeutaven per sobre de les seves possibilitats.

També cal considerar la possibilitat, que en cas que un govern europeu es concreti, probablement es construiria al voltant de la zona euro. En aquest sentit s’han manifestat recentment el grup Eiffel (francès) i el grup Glienicker (alemany), compostos per intel·lectuals afins a les principals famílies polítiques europees. Una segona capa d’Estats, com el Regne Unit, Suècia o la República Txeca, probablement es mantindrien en el mercat únic sense sortir de la Unió, però sense participar en el seu govern polític. Una divisió interna entre els països que volguessin més Europa i aquells que ja estan bé com ara seria inevitable.

4. Pot néixer un govern europeu els propers anys?

Totes les enquestes anuncien que els partits euroescèptics o directament euròfobs ocuparan aproximadament un 20% dels escons del proper Parlament Europeu (2014-2019). Si fos així finalment, probablement les dues grans famílies polítiques europees (popular i social-demòcrata) es veuran temptats de fer una gran coalició per tal de tenir una majoria estable que permeti aprovar la legislació europea amb una certa tranquil·litat.

Tanmateix, la pressió de les forces anti-europees serà cada cop major en els propers anys. Particularment si la crisi persisteix o fos necessari un nou rescat dels països del sud, el seu creixement encara es pot incrementar. Tot i així, el canvi fonamental que duran serà que per primer cop, forces contràries a la integració europea tindran un pes real en les institucions europees.

En els Estats d’Europa on els euroescèptics tinguin una implantació més gran és probable que les famílies polítiques tradicionals (populars, liberals, socialdemòcrates i verds) es vegin empeses a tenir un discurs molt més crític amb el funcionament d’Europa. Encara més, la pressió euroescèptica, sumada a la d’una esquerra radical en auge pot posar en evidència la fragilitat de la gran coalició i noves desercions són esperables en els propers anys entre les files europeistes.

Explico tot això, perquè per a reclamar un salt institucional que permeti la creació d’un vertader govern europeu cal tenir en compte la realitat de la política europea avui. L’època en què Europa comandava un suport incondicional ha estat llargament superada.

Crear un govern europeu amb poders com els que té els Estats Units requeriria una reforma en profunditat en els Tractats. I quina en seria la conseqüència?

Tenint en compte el desastrós precedent de la Constitució Europea en què a Holanda i França el No es va imposar en referèndum, així com la duresa de la crisi econòmica que patim i el desprestigi que viu la UE, seríem molt innocents si creiéssim que la idea d’un govern europeu fort pot sobreviure l’examen de les urnes.

La primera baixa d’una reforma dels Tractats a la babalà seria el Regne Unit, doncs tota nova modificació, per petita que sigui, haurà de ser aprovada per referèndum pel poble britànic. És probable que en aquest cas hi guanyés el NO, deixant Londres gairebé fora de les institucions europees.

En segon terme, el refús en diversos Estats de la creació d’un govern federal europeu duria directament a una nova paràlisi que podria posar en entredit la mateixa necessitat de construir institucions polítiques comunes. A la vista de la voluntat popular, hi podria haver un gir euroescèptic en tots els grans partits que condicionés el funcionament actual de la UE.

Així doncs, si es vol construir un govern europeu cal primer recuperar la credibilitat perduda els darrers anys, cal aconseguir que la UE sigui governada mitjançant criteris plenament democràtics i que la seva bona gestió sigui motiu de satisfacció per als ciutadans europeus.

Com es tria qui governa la Unió? Aquest és el factor clau que cal afrontar si es vol tornar a agafar embranzida amb la integració europea. Qui tria el President de la Comissió Europea? Aquesta és la qüestió, doncs fins ara aquest és elegit a dit pels caps d’Estat i el Parlament Europeu només el ratifica. Però i si fos al revés? I si s’aconseguís que fos el Parlament Europeu (l’únic òrgan de la Unió elegit directament pels ciutadans) qui proposés i nomenés el cap de la Comissió Europea?

Els incentius d’aquest per a actuar amb perfil propi com a representant de tots els europeus, seria molt major. A diferència de Durao Barroso, que es comporta com un “secretari dels Estats”, fent la feina bruta als governs més poderosos i carregant contra tot allò que va contra els seus interessos, un President de la Comissió Europea triat democràticament, podria plantar a Merkel, Rajoy, Renzi i companyia. Només amb aquest canvi ja es podria abordar la reducció de carteres i la priorització de la despesa europea cap a la transformació del model productiu.

I tot això sense oblidar que paral·lelament cal consolidar el marc institucional per assegurar que un govern europeu més fort no significa un augment lineal de les transferències del nord cap al sud. L’equilibri pressupostari dels Estats de la “perifèria” és prioritari per a poder encarar amb força una nova fase en la integració europea. D’aquesta manera es generarà la confiança necessària entre els ciutadans centre europeus i nòrdics per a acceptar un govern europeu fort.

La solidaritat dels països més pròspers d’Europa ha quedat més que demostrada des de la creació de la Unió i particularment durant la crisi, en què (encara que amb condicionalitat) s’han donat préstecs per valor de 400.000 milions d’euros. Precisament, l’enfortiment del govern europeu pot anar lligat a que les seves transferències estiguin lligades a la consecució d’objectius macroeconòmics dels Estats.

La situació és complicada, però que el lector més europeista no s’espanti. Precisament perquè el moment és delicat, ha arribat l’hora que Europa pensi bé quins són els passos més adequats per seguir avançant.

Un govern europeu és i serà possible, hi ha motius de pes per a que neixi, però per aconseguir el suport popular que el farà realitat primer cal consolidar i reformar la Unió actual. La creació d’un govern europeu no pot ser una excusa per seguir fugint endavant sense modificar allò que no funciona de l’actual UE, del contrari, faríem que Europa avancés, de victòria en victòria, però fins a la derrota final.