Parlem clar: El 155 està guanyant

El 21-D va ser un èxit electoral per l’independentisme. Va aconseguir mantenir la majoria al Parlament, va superar la barrera dels 2M de vots i amb un augment de 7 punts de la participació trencant totes les profecies.

Unes eleccions convocades de forma il·legítima i sense garanties: amb una junta electoral coartant la llibertat d’expressió, amb un govern central “escapçant” l’independentisme traient pit de posar-los en presó preventiva o enviar-los a l’exili, amb uns mitjans de comunicació estatals públics que tampoc han estat neutrals.

L’independentisme ha guanyat. I amb nota. Però guanyar les eleccions era només el primer pas. Imprescindible, però el primer pas.

Des de llavors es va arribar afirmar des de l’independentisme que amb aquesta victòria s’havia aturat el 155, aquest cop d’estat a les institucions catalanes; aquesta intervenció vergonyant i feta a mida al límit sinó al marge de la legalitat espanyola. Res més lluny de la realitat.

En cada renúncia o pas enrere d’un polític independentista, el 155 fa una passa endavant i pren força. Les renúncia del conseller Carles Mundó un cop reescollit diputat és una mala notícia. La renúncia a restituir com il faut la presidència del Parlament quan la MH Carme Forcadell decideix quedar-se com a diputada, és una mala notícia. La renúncia de les empresonades conselleres Meritxell Borràs i Dolors Bassa a recuperar les seves conselleries és també una mala notícia. Un gest tant petit, però significatiu, com la renúncia del nou president del Parlament, en Roger Torrent, a verbalitzar “República” o “Catalunya Lliure” és també una mala notícia. I el millor exemple de la repressió que ens assetja. Davant d’aquest escenari, és de preveure, malauradament, que segueixin arribant més renúncies.

A cap d’ells i elles se’ls pot posar en dubte el seu compromís. A cap d’ells i elles se’ls pot posar en dubte la seva voluntat d’assolir la independència. I els hem d’agrair tot el temps que han donat la cara per nosaltres per a fer-ho possible. Però és evident que el 155, la intervenció de l’Estat, ja ha trobat la fórmula per deixar fora de combat la majoria de líders independentistes: la presó preventiva o l’amenaça de la mateixa.

De moment, només els Consellers Rull i Turull han mantingut el to i la contundència després del vergonyant mes que van haver de passar a la presó. Sabent ambdós, com sap la resta, que per l’Estat estan en llibertat provisional. No és una situació gens fàcil. Sense oblidar el cost emocional que això suposa i la pressió familiar, en tots els casos, que han de gestionar.

Davant d’això, és evident que la voluntat de restituir tal i com eren les nostres institucions abans del 155 es desdibuixa dia rere dia. El govern espanyol ja ha aconseguit canviar la presidència del Parlament. I també ha provocat la renúncia, de moment, de fins a 3 consellers. Només la figura del President Puigdemont ens permet ara com ara reequilibrar les forces. És per tant imperatiu fer tot el possible per demostrar allà on faci falta que el President Puigdemont amb les lleis actuals pot ser perfectament investit de forma telemàtica, tal i com ens explicava en Josep Costa, nou vice-president del Parlament.

La renúncia a investir el President Puigdemont és la que farà decantar la balança cap a la normalització de la repressió. És la que allunyarà el somni de la independència com a mínim per uns anys. És la que pot trencar la moral a l’independentisme. Espanya ho sap. I per això, i davant la impossibilitat de restituir tal i com era el govern legítim, cal preservar i defensar la voluntat de la majoria del Parlament. Fins allà on faci falta.

Que ningú s’enganyi pensant que podrem retornar “per un temps” a la petita autonomia que teníem. Gestionàvem molles i si no ho revertim aviat tan sols ensumarem la olor. La centralització de l’Estat seguirà in crescendo i a Catalunya s’accentuarà encara més. Si no resistim, la humiliació serà llarga.