Ni sortida de l’euro ni corralito: 3 motius pels quals la banca menteix.

El que han fet entre avui i divendres les patronal bancàries AEB i CECA i el Banco de España és una bestiesa, un tret al peu i a sobre una mentida. Una Catalunya independent no sortirà de l’euro per moltes amenaces que avui rebem. I no sortirà perquè a ningú li interessa, incloent els propis bancs espanyols i catalans implicats en el comunicat. Tampoc patirà cap corralito. Aquí us presento els 3 motius ràpids que crec que ho fan impossible:

1. Europa, a la pràctica, no vol expulsar ningú

Dombrovskis, Vice-President de la CE encarregat de gestionar la governança de la zona euro, rectificava aquest matí les paraules del portaveu Schimas, i quan se li ha preguntat sobre un possible reconeixement de la Catalunya independent ha dit: “nosaltres no podem comentar gran cosa sobre les eleccions o les implicacions d’un vot o un altre, perquè certament no tenim pas intenció d’influir en el vot als estats membres o regions. Per tant, ara realment és a les mans dels votants. Com la Comissió ja ha dit sempre, estem preparats per a treballar amb les autoritats escollides o designades democràticament als estats membres.’

Malgrat la rectificació que va fer Twitter Dombrovskis, la seva ex-mà dreta al govern letó, Andriks Pabriks, actual eurodiputat del PP Europeu es preguntava també ahir a Twitter que quin article dels Tractats deia que expulsarien Catalunya, perquè ell no el sabia trobar. Em sorprendria que fos casualitat.

Així doncs, la banca espanyola faria bé d’amenaçar menys els votants catalans i escoltar més les paraules dels qui dirigeixen la zona euro que poc interès hi tenen a expulsar-ne una economia de la mida de Finlàndia o Grècia per motius purament polítics.

Com a cas pràctic, només cal veure el cas grec. Malgrat tots els malgrats, Europa ha preferit abocar-hi la increïble xifra de prop de 350.000M d’euros quasi a fons perdut abans que permetre un Grexit que comprometés el futur de la moneda única. Així doncs, quin interès podria tenir la UE en provocar una crisi similar a l’altra punta del mediterrani o a incentivar el desmantellament de la seva pròpia moneda?

Una expulsió catalana, a més de requerir primer el reconeixement espanyol de la independència, necessitaria que els 19 Estats de la zona euro ho volguessin així. La incapacitat de la zona euro per acomodar demandes polítiques al seu interior, la debilitarien en gran mesura. El seu trencament suposaria l’inici de la fi per una moneda única, que ja només es veuria com un matrimoni de conveniència per als inversors internacionals, i arriscaria que una Catalunya exitosa fora de l’euro fos un mal exemple per als Estats restants dins del club.

2. Una crisi bancària a Catalunya podria tenir efecte contagi a escala europea

Expulsar Catalunya de l’euro, significaria evidentment haver-la expulsat de la UE també. Per tant, i tenint en compte que Catalunya no tindria la obligació d’assumir ni un euro del deute espanyol, el volum d’aquest pujaria de cop fins al 120% del PIB (similar a Itàlia o Grècia abans del primer rescat), però amb un atur més elevat i sense la seva regió més productiva.

Aquest escenari no interessa a ningú. I encara menys a la banca europea. Segons el Banc Internacional de Pagaments, a finals de 2012 l’exposició de la banca europea a Espanya era de 448.000 M de dòlars. Dels quals 122.000 corresponien a la banca alemanya. Uns 3 cops més aproximadament de l’exposició que tenien a Grècia al 2010.

Res fa pensar tampoc que les 5800 multinacionals amb seu a Catalunya estiguin gaire disposades a ser expulsades de l’euro. Encara menys que Obama permetria que el 84% de les empreses nord-americanes instalades a l’Estat, es quedessin fora de la lliure circulació i de l’euro.

Per altra banda cal recordar que, a finals de 2012, els dipositants catalans tenien més de 187.000 milions d’euros als bancs, tres cops més del que va costar rescatar el conjunt de la banca espanyola durant la crisi. Els préstecs a particulars i empreses catalanes, per valor de 353.000M també serien difícilment retornables en un escenari d’expulsió. Causant una crisi bancària a tot l’Estat que podria contagiar-se a altres punts d’Europa, a través de la interconnexió dels balanços dels bancs.

Una sortida traumàtica de Catalunya de l’euro, provocaria pèrdues multimilionàries no només als bancs espanyols, sinó també als europeus provocant-ne fins i tot una crisi que obligués a rescatar-los. Es fa difícil imaginar que poguessin acceptar tal extrem sense demanar solucions pragmàtiques per al cas català.

3. No hi haurà corralito: el Banc d’Espanya no pot tallar la liquiditat als bancs catalans

No hi haurà corralito a més, perquè segons els Tractats, qualsevol banc del món pot tenir accés a la liquiditat del BCE, sigui o no membre formal de la zona euro.

És més, seria il•legal tallar la liquiditat als bancs de Catalunya quan aquests són solvents i Espanya no reconeix Catalunya com a Estat independent. En cas que ho fes, però que igualment volgués forçar que els nostres bancs a una crisi, caldria que convencés 17 dels 25 membres del consell de govern del BCE per a que tallessin la liquiditat d’emergència als bancs catalans. Impensable que pogués trobar tal suport. Espanya doncs no té dret de veto sobre la liquiditat del BCE, i aquest primer semestre de 2015 ni tan sols va tenir dret a vot dins el seu consell de govern.

Per altra banda, comparar el cas grec i el català és fantasiós. A Grècia hi va haver una fugida continuada i massiva de capitals durant anys, i hi havia por real entre la població a que els seus propis governants decidissin canviar l’euro pel dracma. Aquest, evidentment no és el cas català.

Així doncs, que les buides amenaces d’uns quants no canviïn la voluntat democràtica dels catalans. El millor que podem fer aquest 27S és donar una majoria aclaparadora al Sí. I recordem, que amb independència o sense, els nostres dipòsits estan segurs als nostres bancs.

PD. Sobre l’accés de qualsevol banc a la liquiditat del BCE, en Jordi Galí, un dels majors especialistes del món en política monetària i membre del Col•lectiu Wilson, ho explica magistralment aquí.