Llengües i història: els pilars per a la construcció de la nació europea

Europa és un continent, una idea, occident. Europa és immensitat, cultura, revolució. Europa és llibertat i modernitat, el mirall del món. Europa és coneixement i innovació, bressol de 3.000 anys de pensament i progrés. Europa és pau i és guerra. Europa és història. La nostra història.

Al llarg de tots aquests segles, l’ésser humà no ha deixat mai de reinventar-se en la seva evolució col·lectiva: social i econòmica. I a Europa en trobem una petita gran mostra des de la civilització hel·lènica i romana, passant pel sacre imperi romanogermànic i la revolució industrial fins a l’eclosió dels ideals democràtics de la revolució de 1848, coneguda com la primavera de les nacions.

Hi ha, doncs, un pòsit històric, cultural i lingüístic profund, extens i comú entre els diferents pobles d’Europa que ens agermana com a unitat més enllà dels límits geogràfics naturals del nostre continent: uns mateixos pensadors antics, uns mateixos governants, uns mateixos corrents artístics, uns mateixos canvis generacionals, unes mateixes guerres… És aquest imaginari construït des d’uns referents, des d’uns èxits i uns patiments col·lectius compartits els que generen el nostre marc mental europeu. El nostre europeisme.

Un europeisme que ha tingut l’origen en l’intercanvi comercial –i cultural– entre els diferents ports de la Mediterrània. I és en aquest contacte constant entre els diferents pobles d’Europa que les llengües han anat modelant-se i evolucionant, en molts casos, paral·lelament, malgrat la distància.

I és que si hi ha una eina potent que l’ésser humà ha desenvolupat, aquesta és el llenguatge. Podríem arribar a dir que la creació del llenguatge és la gènesi de la nostra història d’èxit com a espècie. Perquè el llenguatge ha permès a la humanitat socialitzar-se, evolucionar i civilitzar-se; ha permès forjar una identitat col·lectiva entre els membres d’un mateix territori. Perquè l’ús del llenguatge és la manera més fàcil i directa entre dos individus per reconèixer-se com a semblants i hereus d’un mateix destí.

A grans trets, des de la caiguda de l’imperi romà amb el llatí -i també el grec- com a lingua franca no hem tingut a Europa fins a l’auge de l’anglès un nou idioma paneuropeu que com el llatí no solament ens permetés comunicar-nos per tot Europa sinó que ens transmetés en ell mateix, a més a més, una visió del món determinada.

Avui en dia, les llengües d’Europa representen aproximadament un 3% de les llengües que es parlen al món. Si no tenim en compte les llengües de signes i les dels nous europeus vinguts d’arreu del món, es calcula que hi ha una setantena de llengües genuïnament europees. La majoria de les quals provenen de la família de llengües indoeuropees, essent les branques romànica, germànica i baltoeslava les que aglutinen el major nombre de llengües i de parlants. Per copsar el predomini d’aquestes tres branques de la família indoeuropea podem veure com en 22 dels 28 estats de la Unió Europea actual la llengua més parlada correspon a una llengua romànica, germànica o baltoeslava. I és que a grosso modo, el 80% de les llengües que hi ha al continent europeu provenen d’una de les tres branques.

Les llengües, com a pilar essencial de la cultura de cada poble, defineixen i identifiquen els seus parlants amb uns mateixos valors, una mateixa moral, uns mateixos costums i una mateixa manera d’entendre i comprendre el món. És a través de les llengües i el seu ús que ens distingim els uns dels altres, que ens reconeixem com a singulars i aixequem sovint imperis d’orgull i autocomplaença. Però què passaria si ens adonéssim que veritablement les diferències que hi ha entre moltes de les llengües d’Europa no són tan gegants? Què passaria si ens adonéssim que compartim amb moltes la majoria de les arrels de les paraules? Què passaria si entenguéssim l’evolució de cada llenguatge segons amb quin poble ha tingut més o menys contacte? Segurament passaria que una nova Europa, sempre present, s’obriria davant nostre.

Les llengües i el seu estudi comparat, per tant, poden representar un primer pas per avançar cap a un renaixement cultural i social que sigui la base d’un nou europeisme fonamentat en una identitat plural i compartida. Una identitat convergent en un passat proper, erigida des d’unes mateixes fonts.

Per il·lustrar-ho he utilitzat a tall d’exemple quatre mots carregats de simbolisme i rellevants per a qualsevol poble: llibertat, pau, amor i salut. I he triat sis llengües de cadascuna de les tres branques majoritàries perquè puguem tenir una primera impressió que, tot i superficial, ens permeti detectar el que vull expressar-vos:

Com es pot comprovar, excepte en casos puntuals i per les paraules triades en aquesta anàlisi fugaç, les semblances entre les llengües salten a la vista. La grandesa de l’escriptura és que ens permet detectar similituds a un cop d’ull que a priori ens seria ben difícil detectar en llengües diferents a la nostra i amb les quals no estem familiaritzats. Els quadres mostren clarament que hi ha grans similituds internes en cadascuna de les tres branques principals de llengües europees.

Les llengües romàniques, germàniques i baltoeslaves són els pilars de tres europes condemnades a conèixer-se primer millor a elles mateixes i després entre elles. Unes semblances que un cop interioritzades ens haurien de reafirmar com a cosins germans d’una història comuna i compartida que ens permetés refer ponts, estrènyer els llaços i teixir noves complicitats.

És hora, doncs, de promoure des de la Unió Europea, com a projecte polític conjunt, l’estudi d’una llengua de la mateixa branca que la llengua materna pròpia, i una de cadascuna de les altres dues branques majoritàries. Entenent que l’anglès seguirà essent utilitzada com a lingua franca, serien cinc els idiomes amb què un estudiant hauria de sortir en acabar l’etapa d’estudis obligatoris. No amb els coneixements per poder parlar els cinc, però sí per poder entendre el significat general de qualsevol text.

Estudiar la semblança que hi ha entre les diferents llengües i identificar també les paraules adoptades d’altres idiomes ens permetrà traçar el fil amb la història i entendre més bé la influència que han tingut entre sí els diferents pobles d’Europa i amb els d’arreu del món. La llengua anglesa, per exemple, amb aproximadament un terç del vocabulari compartit amb el francès és un reflex de la gran influència que en el seu moment els normands van exercir sobre el poble anglosaxó. Imposant el normand en tots els afers de la cort, l’administració i la cultura, deixant l’anglès de l’època per a un ús quotidià, del dia a dia.

El coneixement de més llengües europees ens relligarà millor com a poble europeu i és a través d’elles que hauríem de veure una oportunitat per desfer-nos d’una part dels recels mutus existents i més o menys latents que ens impedeixen dotar la Unió Europea de l’entitat suficient per defensar els nostres interessos comuns amb una veu forta i determinada.

A més, Europa ha estat capdavantera durant segles en el camp de la innovació, amb invents com la màquina de vapor, la bombeta, el telèfon o la ràdio, que van canviar les formes de producció, els hàbits i la manera de comunicar-se de la societat. Invents que en el seu conjunt implicaven gairebé un canvi de paradigma i ens feien passar de l’edat moderna a la contemporània, estenent-se ràpidament per tots els racons del món. Europa també ha estat referent en el món de la ciència amb descobriments com la penicil·lina o el radi, i en el del pensament amb teories com la de l’evolució de l’home o la visió heliocèntrica del món.

Per tot això, caldria introduir una matèria comuna a tots els països de la Unió Europea que en l’última etapa de l’ensenyament obligatori expliqués la història d’Europa amb visió de conjunt i donés a conèixer juntament amb ella tots els grans referents, de totes les disciplines, que han emergit d’aquest continent amb els seus grans èxits i la seva influència fora de les fronteres europees.

Cal, doncs, sumar a aquest coneixement més ampli de les llengües genuïnes del continent un relat històric compartit amb cadascun dels pobles europeus que relligui els canvis territorials i els diferents moviments culturals, socials, polítics i econòmics. L’ensenyament a les noves generacions d’una mirada històrica i lingüística europea és el que ens permetrà teixir un sentiment europeista fort que ens faci entonar un “Europa, un sol poble” en un futur proper i pròsper. Un europeisme, sincer, desinteressat, capaç de formular la construcció de la nació europea des de la naturalitat i la suma de virtuts de tots els pobles.

Assolir aquest propòsit és un repte, però alhora és ja una necessitat, perquè una bona convivència entre dues persones comença per la comprensió i coneixement de l’altre des del respecte. I ésser conscients que compartim aquest pòsit històric tan important permetrà als 500 milions d’europeus que avui poden circular lliurement que realment ho puguin fer més segurs, amb el convenciment de poder començar com a casa el seu projecte de vida allà on decideixin. D’aquí la importància i la transcendència de travessar les barreres lingüístiques i culturals que ens permetin trencar els tòpics avui en dia encara existents entre nacionalitats forjats a través de les pròpies llengües.

Des d’una òptica catalana, el binomi Catalunya i Europa ha estat indestriable en la confecció del relat catalanista. Ser català, com ser espanyol, italià, francès, alemany o portuguès, és una manera de sentir-se europeu. És una manera d’entendre Europa sense deixar de ser ni fer Europa. Tots nosaltres, tant la resta d’estats nació com la resta de nacions sense Estat, junts, formem Europa amb tots els matisos, amb tota la profunditat, amb tota la grandesa i l’esplendor. Europa, doncs, és el mínim comú denominador que ens agermana amb la resta de pobles del continent des de les nostres arrels.

 Avui en dia, la Unió Europea és un projecte d’estats nació, però aquesta Unió Europea és encara lluny de l’Europa que volem, de l’Europa real. Tanmateix, i malgrat tots els peròs que encara avui puguem trobar en el projecte de construcció europeu dins la Unió Europea, l’Europa com a poble de pobles encara és possible i ha de ser un dels objectius a assolir. Perquè Europa, per Catalunya, és Ítaca en ella mateixa. És en el marc europeu que la nostra cultura ha crescut i s’ha enriquit, i és sota aquest mateix paraigües que té sentit per Catalunya seguir desenvolupant-se com a país.

“Amb Europa dividida en nacionalitats formades lliurement i alliberades internament, la pau entre els Estats hauria arribat a ser més fàcil: els Estats Units d’Europa es van convertir en una possibilitat”. Napoleó Bonaparte.

Napoleó, com molts altres somiaren abans i després d’ell, hagués volgut veure Europa convertida en uns Estats Units d’Europa. Impacient de no veure la visió acomplerta, es va agafar la justícia per la mà i començà a envair i unificar territoris fins a la derrota final. I és que la diversitat lingüística rica i viva, i les singularitats dels diferents territoris que conformen Europa fan a priori difícil una unió semblant a la que els EUA tenen. Difícil, però no impossible.

Només tindrem uns Estats Units d’Europa o una Europa políticament forta i unida si som capaços de bastir una Unió Europea que, com deia Napoleó, permeti en primer lloc a les nacionalitats constituir-se lliurement per posteriorment unir-se de nou a un projecte més ambiciós, gran i sòlid des de la seva llibertat.

Per dir-ho d’una altra manera, per tenir uns Estats Units d’Europa hem de forjar les bases d’un sentiment europeista que sigui capaç d’unir totes les nacionalitats sota un mateix paraigües que ens identifiqui a tots: la nació europea. Però per arribar a aquest estadi, cal primer de tot un canvi de paradigma en la formació de la Unió Europea que ens permeti passar amb normalitat d’una unió d’estats nació a una unió de nacions Estat.

Sense aquest pas previ difícilment superarem la mentalitat d’uns Estats només disposats a fer Europa mentre en mantinguin el control. I és en aquest punt on una eventual independència de Catalunya pot ser transcendental per al futur polític de la Unió Europea perquè aplicaria a Europa el principi bàsic que tot fill aplicaria amb els seus pares: donar sense esperar res a canvi. Perquè per Catalunya, amb la llibertat sota el braç, Europa ja li ho hauria donat tot. El missatge de gratitud i desinterès en favor d’una millor Europa seria molt potent i podria desencadenar un seguit de canvis al continent per efecte dòmino des dels Estats més petits als més grans.

Fent un paral·lelisme podríem dir que fins a la fissió nuclear ningú s’havia arribat a plantejar que la separació de dos àtoms pogués alliberar tanta energia. Una energia, la de la fissió nuclear, que ens permetrà avançar cap a un estadi superior i idíl·lic, el de l’energia sense límits que representa la fusió nuclear. De la mateixa manera, Europa i la Unió Europea tenen un gran potencial que només s’alliberarà quan s’entengui que la divisió d’un Estat en dos pot aportar molta més energia i dinamisme al conjunt de la unió que mantenir congelada l’organització d’Europa tal i com la coneixem avui. Una divisió com a pas previ a una fusió lliure d’aquestes nacionalitats que permeti crear una nació europea veritable i potent. Un imaginari que, com he exposat amb anterioritat, només podrà ser forjat des de l’estudi i coneixement de tot allò que ens uneix, començant pels símbols d’identitat per excel·lència: les llengües i la història.

Ha arribat el moment de començar a reconèixer-nos mútuament com a europeus, hereus d’un patrimoni i un destí compartit. I així posar les bases per assolir la construcció d’una utopia necessària i bella: la nació europea.

E pluribus unum.