L’euro després de Xipre: un model per a futurs rescats?

Si hi ha una qüestió en què sembla que tothom està d’acord en aquest continent és que quan van malament les coses, els banquers i els inversors han (o haurien) de pagar pels seus propis errors. Que haurien de ser els mateixos banquers i inversors els qui paguessin de la seva butxaca i en primer lloc els costos d’un rescat bancari/financer.

És el que se’n diu fer un bail-in, un autorescat. Quan una entitat voreja la fallida, abans de posar-hi ni un euro de diner públic, s’esgota tot el capital privat disponible per reduir tan com es pugui el cost per al contribuent.

S’evita també que els banquers i inversors tinguin incentius per a prendre riscos sabent que seran rescatats, i hi reben tots: creditors i deutors. Si els deutors han estirat més el braç que la màniga, els creditors no han quantificat adequadament el risc, i per tant n’han de pagar les conseqüències.

Aquest és el raonament dominant avui, i que bàsicament comparteixo. És aquesta una ideologia d’arrel fortament liberal, d’un liberalisme popular si es vol, que encaixa tant amb l’ala libertarianseguidora de Ron Paul com amb l’ala més populista del “salvem les persones i no els bancs”.

Té lògica. I serà d’aplicació extensiva a partir d’ara, hi ha fatiga entre els ciutadans amb tant rescat bancari, massa diner públic que sembla malgastat per salvar els “culpables” de la crisi.

Amb tot, el cas Xipre i les declaracions del President de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, l’hi ha donat un nou significat al concepte de l’auto-rescat.

A Xipre, com ja sabem tots, els governs dels estats membres de l’euro van reclamar que una part del rescat fos pagat pels mateixos bancs. No era una quantitat extraordinària (7.000 milions (M), quan a Grècia s’hi han abocat 230.000 M), però no la van voler pagar amb diner europeu, van voler que fossin els mateixos xipriotes (et al, oi amics russos?) mitjançant un impost als dipòsits de més de 100.000 euros.

Al cap d’uns dies, quan Djsselbloem va ser preguntat al respecte, la seva resposta fou clara: “Xipre serà un model per a nous rescats”. El socialdemòcrata holandès sap que al nord la paciència s’ha acabat, els prejudicis culturals contra el sud europeu es veuen reforçats pel coneixement progressiu de la incompetència de la classe política, no ja només grega (esperable), sinó també en països com Espanya o Itàlia.

El cop de gràcia pot venir pel darrer estudi del Banc Central Europeu, que mostra que els ciutadans espanyols i italians són més “rics” que no pas els alemanys o els holandesos. Dinamita política.

Els rescats amb diner públic de estats del sud de la zona euro són ja avui políticament tòxics. Existeix un gran cansament entre la opinió pública del nord i centre europeus pels milers de milions prestats que ja comencen a intuir que mai tornaran a veure.

Auto-rescats de 3 pilars

Qualsevol nou rescat, i especialment si fos a Espanya o Itàlia, no serà a la grega o la portuguesa (pagat al 100% amb diner públic), sinó que seguiria la lògica de l’auto-rescat amb 3 pilars.

1. Al pilar 1 hi trobaríem l’ajuda de la resta de la zona euro a través del Fons de Rescat Permanent. Mida reduïda (aproximadament queden 300.000 M en total, quan un rescat a Espanya per 3 anys en costaria uns 514.000) i lligada a condicions polítiques.
2. Al pilar 2 hi trobariem l’acció del BCE de compra directa de deute públic de l’estat en qüestió. Lligat al pilar 1 amb l’objectiu de reduir els costos polítics de l’ajuda, però subjecte al constant estira i afluixa entre Draghi i el Bundesbank. Es fa difícil saber si la xifra invertida pel BCE seria prou elevada.
3. Al pilar 3 hi trobaríem els diners dels contribuents. Sí, un cop analitzats pilar 1 i 2, el pilar 3 serviria per tapar els forats. Si la falta de voluntat política no permet recaptar la quantitat necessària per “rescatar” un estat, caldrà que siguin els mateixos contribuents els qui hi posin la diferència mitjançant els seus estalvis en format de dipòsit. En principi a partir dels 100.000 euros, però un llindar de 50.000 euros sembla també probable.

Aquest seria el cas amb tota seguretat d’un rescat d’Itàlia. Els ciutadans alemanys mai acceptarien transferir desenes de milers de milions d’euros a Itàlia sense que els mateixos italians no paguessin part de la factura tenint en compte que Itàlia és un dels països amb una major riquesa privada d’Europa. Aquest seria també el model per a Espanya.

Quitança per als creditors?

Aquest seria el raonament lògic seguint exclusivament el pensament dels creditors, però com dèiem al principi en el cas d’un autorescat, es dóna la circumstància els deutors deixen de pagar als creditors part del que deuen: es produeix una quita en els préstecs rebuts.

Aquest seria el pilar 4 d’un possible (auto)rescat a la zona euro. La lògica financera és que si algú ha deixat masses diners a una empresa (o un particular) i aquesta fa fallida, el creditor no recupera tots els diners, sinó només part d’ells. Cal fer més eficient la localització del capital.

Entenc que aquesta lògica no agradaria a Berlín, Helsinki o La Haia, però els països del sud de la zona euro es troben a un pas de la fallida, els seus deutes són massa elevats, i la situació social és insostenible.

De la mateixa manera que un creditor pot reclamar que es pagui una part de la factura amb els diners dels dipòsits, el deutor ho pot acceptar a canvi que els creditors acceptin que no es podran tornar tots els diners. Estic parlant tant de creditors privats com públics, L’emprenyada que poden agafar alguns afegiria tensió a les ja malmeses relacions nord-sud.

És legítim que els ciutadans del nord d’Europa estiguin cansats de pagar, però com veiem aquesta nova lògica dels autorescats no seria només un instrument per fer pagar als “malgastadors” del sud. També serà eventualment un instrument del sud per no pagar tot el que deu als estats i creditors del nord, i aquesta dinàmica pot crear nous ressentiments amb conseqüències desastroses per a la Unió Europea i la confiança dels ciutadans, que ja no és particularment positiva.

I és que si es vol tocar directament la butxaca (els dipòsits) dels ciutadans i no s’explica adequadament com se sortirà del pou, el rebuig social pot augmentar exponencialment i la zona euro pot esclatar en mil bocins.

Concloent, els auto-rescats tenen la seva lògica en el món privat, però jo no aconsellaria que serveixin com a model de gestió de crisi per als estats de la zona euro, els perills de desintegració política són massa grans. Que es plantegin com a possibles no deixa de ser una nova mostra de la fractura cultural entre un nord protestant contra la butlla perifèrica mentre el sud es declara indignat al descobrir que tenir deutes té conseqüències per la seva butxaca.

Els rescats actuals són tòxics per a totes les parts, però compte que el remei no sigui pitjor que la malaltia.

*Article publicat originalment al Cercle Gerrymandering.