Les minories ètniques a la Xina

Aprofitant els successos d’aquests dies a Xingjian, he decidit presentar-vos una sèrie d’articles que comença avui en què pretenc explicar quina és la situació de les minories ètniques a la Xina i la seva relació amb el Partit Comunista. Espero que us serveixi per entendre una mica millor la situació actual.

INTRODUCCIÓ

Pot semblar que no, però la concepció westphaliana de l’estat-nació ha fet forat en els nostres esquemes mentals. Quan un no està avesat a la investigació i el coneixement de les realitats nacionals, masses vegades s’assumeix que cada Estat conté solament una nació que inclou tots i cadascun dels seus ciutadans. Els gentilicis ens hi ajuden. Parlem de russos, indis o xinesos com si tots pertanyessin exactament a la mateixa cultura i costums i ens costa molt assumir la complexitat que suposa la convivència multinacional (o multi ètnica, com es vulgui) en un sol Estat.

Parlo de tot això perquè fa aproximadament un any vaig començar a llegir un llibre que em va fer veure la meva absoluta ignorància i simplicitat alhora d’imaginar quina és la realitat a la resta de països del món. El llibre era “La muntanya de l’ànima” escrit pel xinès Gao Xingjian (guanyador del premi Nobel de Literatura l’any 2000) i tot i que ara no entraré en detalls sobre la trama, em va impactar profundament l’existència de tota una Xina desconeguda més enllà de Beijing o Shanghai. Recordo especialment que en un viatge del protagonista per la regió de Guizhou es posava en contacte amb persones de la ètnia Miao que tenien les seves pròpies costums, llengua i tradicions.

Pot semblar absurd, però mai m’havia parat a pensar que existissin altres pobles a l’interior de la Xina. Amb tot, si un s’ho mira detingudament era molt probable que en un Estat amb 1.300 M d’habitants hi hagués una gran diversitat que anés més enllà dels xinesos d’ètnia Han o els sempre famosos tibetans.

És aquest xoc cultural el que em porta avui a escriure aquestes ratlles introductòries a la sèrie d’articles que he escrit sobre les minories ètniques a la Xina. Tot i la naturalesa principalment descriptiva i gairebé estadística que es torna inevitable en aquest tipus de casos, he intentat plasmar la relació de les minories amb la majoria Han, el govern central i la organització política i institucional del país.

Aquest ha estat l’objectiu d’aquest projecte. Fer-me una imatge mental del mapa i la situació de les minories ètniques a la Xina, que tot i la seva obligada simplicitat permeti a qui ho llegeixi fer-se una idea de com és la vida per a ells al Zhong Guo (nom xinès per la Xina, que significa Regne del Mig).

HISTÒRIA SIMPLIFICADA I DEMOGRAFIA

Els xinesos han sempre van veure el nord com un perill i el sud com una oportunitat. Les cultures del nord eren nòmades i guerreres i les del sud es dedicaven a l’agricultura. És per això que aquestes últimes van ser assimilades amb facilitat. I si no ho eren, eren desplaçades per les forces imperials i es refugiaven a les muntanyes. Aquest fenomen es va repetir tantes vegades, que avui es pot afirmar que moltes vegades la distància que separa moltes de les nacionalitats minoritàries de la Xina és més l’alçada que no pas la distancia lateral. La regió sud-oest del país n’és el paradigma.

En conjunt, el 92% de la població és d’ètnia han. Mentre que el restant 8% pertany a una de les 55 minories ètniques del país que sumen fins a 91 M de persones, xifra que per a què ens en fem una idea si fossin un Estat serien l’onzè més poblat del globus terraqui.

La major minoria nacional de la Xina són els Zhuang, que viuen a la regió autònoma de Guanxi i encara que estan força assimilats per la majoria han, arriben a una població de 15,56 M de persones. Darrere seu venen altres grups com els Hui amb 8,6 milions que són musulmans sinificats que descendeixen de mercants i soldats àrabs i que viuen principalment al nord-oest a la regió de Ningxia.

Altres grups amb una població més que significativa són els uigurs amb 7 M d’integrants que viuen a la regió nord-occidental de Xingjian i destaquen per un marcat sentiment separatista. Els 7,4M de membres de la ètnia Miao repartits en varies provincies, els 4.8 M de mongols, els 2,3 M de tibetans o el milió de kazakhs que viuen dins les fronteres xineses. Lingüísticament, els membres de les minories nacionals, representen tot un repte doncs una tercera part de tots aquests utilitzen les seves respectives llengües nacionals en la vida social, encara que no totes les minories ètniques de la Xina han conservat una llengua pròpia. El cas més evident és el de la ètnia manxú que tot i que oficialment està composta per uns nou milions de persones, probablement només són uns centenars els que encara conserven l’habilitat de comunicar-se en la seva llengua ancestral.

Algunes de les llengües més representatives que encara es parlen són la Wu de la regió de Shanghai, la Xiang de la regió central de Hunan, Gan a Jiangxi o la Yue pertanyent a la regió de Guangdong i popularment anomenada Cantonès. Amb tot, la regió amb una diversitat major és la de Yunnan, situada al sud-oest del país, que té més de vint minories nacionals amb els seus llenguatges diferenciats, que sovint tenen relació amb el thai.

RECONEIXEMENT POLÍTIC

Seguint en part el model soviètic, la Xina comunista de Mao Zedong va reconèixer oficialment les minories nacionals, les seves llengües i els seus costums. Existeixen cinc regions autònomes. 30 prefectures autònomes i 24 comtats autònoms.

En aquests llocs, el cap del comitè del congrés popular ha de ser membre de la minoria nacional de l’àrea. Així com els presidents regionals de prefectura i de comtats. A més, un cert percentatge dels oficials del partit en aquestes àrees han de pertànyer a una minoria ètnica.

En concret, els articles 50, 51, 52 i 53 de la Constitució asseguren els drets de les minores nacionals. Mentre que els articles que regulen el seu autogovern van del 112 al 120.

Les regions autònomes (Guanxi, Tibet, Xingjian, Ningxia i Mongòlia interior) tenen una certa flexibilitat per aplicar les polítiques del govern central. També tenen capacitat per establir regulacions específiques sobre afers locals. I les seves competències cobreixen la planificació i construcció pública, llibertat per desenvolupar una política de comerç exterior, els pressupostos, subsidis, etc. És especialment important remarcar que tenen en la educació i en la promoció de la cultura pròpia l’eix més rellevant de la seva gestió, ja que en bona part és el que els dóna sentit com a governs autònoms.

Pel que fa al dret a l’autodeterminació d’aquestes minories nacionals, la Constitució de 1949 va revocar el dret a la completa separació de la Xina que la Constitució del breu estat comunista de Jiangxi al 1931 havia reconegut. A més, queda ben clar que per a ser regió autònoma cal tenir un 30% de la població composta per minories ètniques. Tot i això, aquesta regla és utilitzada d’una manera una mica sui generis i segons la conveniència política, ja que per exemple a Sichuan hi ha un 25% de la població pertanyent a minories i no té autonomia mentre que a Mongolia n’hi ha un 17,5% i sí que ho és.

Sembla que per assegurar el control Han de les regions autònomes, aquestes han vist com les seves fronteres no s’adaptaven als límits d’influència de les seves minories nacionals, sinó que s’estenien fins incloure una majoria Han. Els casos de Mongòlia interior i Guanxi són paradigmàtics en aquest sentit.

Per altra banda, el govern xinès adopta una política de discriminació positiva en relació a les minories. Tenen facilitats per entrar en les universitats d’elit ja que no requereixen unes qualificacions tan elevades per a ser-hi admesos. Des de 1956 s’han creat 14 estandarditzacions escrites amb caràcters llatins de llengües de minories com els Zhuang, els Bouyei o els Miao a instàncies del govern, i en quant a política poblacional les persones pertanyents a les minories ètniques són les úniques excloses de la política d’un sol fill.

CANVI DEMOGRÀFIC

Com ja he explicat anteriorment, el total d’integrants de les minories ètniques arriba aproximadament als 91 milions segons dades del 1990. És a dir, el 8,08 % de la població. El que és remarcable però, és que el percentatge demogràfic de les minories ha passat del 6,06 % del 1953 fins al 8,08 actual.

Existeixen dues explicacions per aquest fenomen. En primer lloc, la permissió del govern central de què els membres de minories nacionals tinguin els fills que vulguin sense restriccions. L’únic grup al que no s’aplica això és per als Zhuang, però sí per a la resta tal i com testimonien les taxes de fertilitat dels uigurs o els tibetans, per posar dos exemples, que se situen en 4,65 i 3,79 respectivament. Molt superior al 2,2 que marca la taxa de reemplaçament i a la restricció de tenir un sol fill que pateixen els membres de la majoria han.

Una altra raó que explica aquest increment de població és que molts xinesos han es van registrar com a minories per a escapar a la política d’un sol fill. Succeeix especialment en aquelles regions on els grup ètnics viuen barrejats. Segons estudis, un 38% del creixement de les minories estava relacionat amb aquest fenomen que es va veure reforçat a partir de 1981 quan el grup d’estudi sobre el cens del consell d’estat, el ministeri de seguretat publica i la comissió dels afers de les minories nacionals van signar un document que donava facilitats per al canvi d’estatus dels integrants de les ètnies majoritàries per ser registrats en una ètnia minoritària.

CONVIVÈNCIA

Tot i la tolerància a nivell discursiu, les minories nacionals són sovint criticades pel seu retràs econòmic i s’organitzen festivals en què canten i ballen el seu folklore traient-lo totalment de context. Hi ha un cert paternalisme i condescendència tenyit de superioritat històrico-evolutiva.

Les minories han utilitzat al llarg de la història l’educació i el casament interètnic per convertir-se en han. Els xinesos han en canvi, veuen els costums (feng su xiguan) com una cosa que va en contra del progrés. Les religions d’algunes d’aquestes ètnies són perseguides com a supersticions.

Un altre aspecte a tenir en compte en aquest sentit és la gran migració que ha portat els han a tots els punts del país, a més del trasllat d’algunes ètnies cap a zones que s’han considerat més segures per a ells. Això últim ha succeït sobretot amb aquelles minories que tenien una forma de vida més aïllada i procliu a viure de la caça i la recol•lecció.

A Xingjian, la població han va passar d’un 5,5% el 1949 fins a un 40,4% el 1982. Alguns resultats d’aquesta forta migració interna es tradueixen en un cert ressentiment de les minories ètniques autòctones cap als han degut a què aquests prenen part del pastís d’uns recursos naturals de per si escassos i tendeixen a quedar-se amb les feines més remunerades. L’arribada en massa dels Han representa de facto la pèrdua de la independència parcial de què gaudien fins llavors moltes minories nacionals gràcies a les males infraestructures i el seu aïllament geogràfic. Sense anar més lluny, la construcció del tren que uneix el Tibet amb la resta de la Xina ha estat un dels factors decisius en la creixent tensió a la zona durant els darrers temps.

A més, gràcies a què les àrees autònomes estan dissenyades de manera que inclouen vàries minories ètniques, els Han tenen prou força per erigir-se en la ètnia predominant sobre la resta. Amb tot, el flux han-minories sempre havia funcionat en ambdós sentits de manera fluïda.

A més dels casaments interètnics o l’educació per a què les minories fossin acceptades com a han també els han podien integrar-se en les minories. És el clàssic cas del comerciant han que anava a un poble del sud, al cap d’un temps s’hi instal•lava i hi tenia dona i fills. Quan aquests es feien grans, enviava el gran a una escola de la capital regional amb l’esperança que es convertís en un alt oficial i seguís endavant amb la honorable sinitat familiar mentre que la resta de fills es quedaven al poble i eventualment es convertien en nadius. Aquestes relacions tan properes expliquen, segons alguns sinòlegs, perquè la idea d’autodeterminació no encaixa amb la Xina.

QÜESTIÓ POLÍTICA

Cada minoria ètnica és concebuda com una nació, minzu, mentre que la nació xinesa és conceptualitzada com un minzu de minzus. Es veu la qüestió de la nacionalitats com un fenomen polític, un aspecte de la qüestió nacional directament relacionat amb les fronteres internacionals i l’estatus de les comunitats xineses de Hong Kong i Taiwan.

Existeixen grans diferències entre les minories. No obstant, les polítiques públiques no fan diferències entre minzus. No es fixen si són grups nacionals o transnacionals, si estan dispersos o són sedentaris, si estan sinificats o han retingut la seva cultura, si són molts o pocs, immigrants o nadius, etc.

Pel que fa als conflictes amb el govern central, a l’època del gran salt endavant, les minories kazakhs, uigurs i hui es van oposar ferventment a les col•lectivitzacions i van prendre una postura independentista. Aprofitant la campanya anti-dretana de 1957 aquestes revoltes van ser violentament esclafades ja que en aquestes zones la lluita es va focalitzar contra el nacionalisme local. Es va perseguir la seva cultura i costums, prohibint els enterraments, els sacrificis d’animals, les llengües de les minories, les tradicions, els festivals i fins i tot la seva manera de vestir. Una cosa similar va succeir durant la revolució cultural.

Com hem vist, la República Popular de la Xina ha apostat clarament per la discriminació positiva de les ètnies minoritàries del seu país. L’augment demogràfic que han tingut en els darrers decennis n’és la conseqüència més palpable i indiscutiblement positiva d’aquesta política del govern xinès.

La igualtat formal de les seves nacionalitats però, no va tenir continuïtat en les èpoques de més agitació social i els seus integrants van ser durament perseguits per anar en contra de la revolució. A més, queden seriosos dubtes de les vertaderes intencions dels governants del país pel que fa al futur a llarg termini d’aquestes nacions.

Sobretot si tenim en compte la voluntat expressa del govern xinès de crear unes regions autònomes que tinguin majoria han. Tot i que la por a la secessió de part del seu territori també podria explicar aquesta actitud en el disseny de les fronteres internes.

En el camp social, tot i els esforços governamentals, sobre el terreny es manté el racisme dels han cap a les minories, això es produeix sobretot a causa dels profunds prejudicis provinents de la etapa de Mao Zedong contra la religió, que és concebuda com una il•lusió, i contra les tradicions locals que es conceben com els grans obstacles del progrés. Personalment no crec, que ambdues coses estiguin lligades sinó que els problemes de subdesenvolupament estan molt més lligats a la geografia complicada de l’oest xinès a la que se li suma el fet que l’economia del país està enfocada primer al creixement econòmic de la costa a partir del intercanvi comercial amb l’estranger.

Amb tot, la falta de serveis socials que afecta a tots aquells que viuen al camp xinès tenen un important impacte en el desenvolupament de les minories nacionals que hi viuen. Així, pel que fa a l’educació, la ocupació i la indústria, grans diferències es mantenen entre les minories ètniques i els Han.

D’aquestes dades es veu que els Hui, els Manxús i els Mongols que són els més integrats tenen un nivell de vida major, mentre que grups més diferenciats dels Han com ara els tibetans, els uigurs o els miao tenen pitjors condicions socioeconòmiques. Especialment escandaloses són les xifres de la taxa d’analfabetisme que entre les minories és del 42,6%. I els greus problemes que tenen per accedir a la sanitat, que tot i que gràcies als doctors de peus descalços ha millorat molt respecte l’etapa anterior, encara està en una situació molt dolenta. El pobre transport, les llargues distàncies fins a la majoria de clíniques, els problemes per comunicar-se amb la seva pròpia llengua, i la falta de diners per pagar les visites són factors que van en contra de les minories nacionals.

Pel que fa a la qüestió política, una dada que podria ser esclaridora en aquest sentit seria comparar l’afiliació al PCX dels membres de les minories nacionals respecte l’afiliació dels han. Tot i que no definitiva, podria ser una bona eina per mesurar la satisfacció i la simpatia de les minories nacionals amb el govern xinès de manera empírica, desgraciadament però aquestes xifres són molt difícils d’aconseguir i no us les he pogut mostrar.

Aquests dies podem veure per tots els butlletins de notícies que els conflictes ètnics segueixen existint a la Xina, espero que aquesta sèrie d’articles us hagi ajudat ni que sigui una mica, a entendre perquè.

Durant els anys 50 i 60 es van produir múltiples revoltes degut a tals prevencions. Exemples d’això en van ser la revolta tibetana del 59,  els Yao de Guanxi i Guangdong a l’any 50 o els uigurs al 58, el 67 i el 68. Com veiem, els successos d’aquests darrers

La majoria d’aquestes com veiem, van ser en zones amb una certa concentració de la minoria nacional amb capacitat per mobilitzar-se políticament, això explica perquè altres minories que quantitativament tenen un gran nombre d’integrants tenen un baix pes polític. Per exemple, degut a la seva dispersió geogràfica, els miao-yao es troben sense poder per fer sentir les seves reivindicacions encara que generalment se’ls considera el poble aborigen de la Xina, ja que són anteriors als han i van ser desplaçats al sud per la expansió territorial d’aquests.