La RD del Congo i la Responsabilitat de Protegir

Sovint succeeix que al món occidental ens obsedim amb certs temes i n’oblidem d’altres que tenen, o haurien de tenir, tanta o més importància. El fenomen es repeteix sobretot amb tot allò relacionat amb el continent africà, i és per aquesta raó que he escrit aquest petit assaig que pretén explicar la greu situació de la República Democràtica del Congo. A més d’analitzar les arrels d’allò que passa actualment a la zona, la meva intenció en la part final és parlar d’una eina que té la ONU per tal d’evitar els genocidis i les violacions massives dels drets humans com les que cada dia serien notícia si realment el tema ens interessés.

BREU HISTÒRIA RECENT DEL CONGO

La República Democràtica del Congo, abans conegut com el Zaire, té el dubtós honor d’estar actualment classificada com el sisè Estat més fallit del món. D’una banda, és un país amb una immensa riquesa natural principalment en or, coure, diamants, cobalt i coltan, però de l’altra des de la seva independència de Bèlgica el 1960, el país ha viscut en una situació de conflicte permanent. Després de l’alliberament nacional una llarga dictadura de 29 anys liderada per Mobutu Sese Seko va governar el país, i després de la caiguda d’aquest, l’anomenada Primera Guerra Mundial d’Àfrica que implica a diversos estats veïns entre 1998-2003 va costar la vida de més de quatre milions de persones.

Actualment, les regions més conflictives del país es troben a l’est del Congo. Són específicament les províncies del nord i sud de Kivu, on es concentra bona part de les reserves de coltan. Aquí també es concentra la rivalitat ètnica entre els hutus i els tutsis derivada d’un llarg conflicte històric i del genocidi succeït a Rwanda que va desplaçar els hutus a l’est del Congo. Les Nacions Unides han enviat la força de pau més gran en la seva història al Congo, amb 17.000 homes i el 2006 van organitzar les primeres eleccions democràtiques des de la seva independència on Joseph Kabila va ser elegit. Actualment, hi ha un conflicte molt complex on Rwanda està cooperant amb les tropes rebels tutsis de Laurent Nkunda contra les tropes hutus de les Forces Democràtiques per l’Alliberament de Rwanda (FDLR) que es troba a la frontera oriental del Congo. El govern del Congo dóna un suport tàcit al FDLR. Mentrestant, els recursos naturals no beneficien el conjunt del país perquè multitud de grups rebels, bandes armades i un govern corrupte s’aprofiten de la inestable situació de la regió per explotar la riquesa natural i augmentar els seus propis guanys.

La tasca central d’un Estat és organitzar eficientment la distribució de béns públics entre la seva població. En especial és important assegurar la seguretat física en les seves fronteres i de la seva població i la capacitat d’aquesta per participar en el procés polític sense amenaces. Seguint aquesta línia, alguns indicadors clau a nivell de la seguretat d’un estat fallit són la constant presència de violència en el seu territori (tant per culpa d’un nivell de delinqüència generalitzat com per l’existència de forces insurgents que lluiten contra el govern) i la pèrdua de control sobre les seves fronteres.

En el cas del Congo, veiem que la seva història està plena de conflictes interns, encara que durant les tres dècades que va durar el règim de Mobutu la seva intensitat no era tan notòria, la seva caiguda en la guerra de 1997 que va propiciar l’arribada al poder de Laurent Kabila (pare de l’actual president) fou acompanyada per un increment en la conflictivitat interna principalment a la regió oriental dels Kivu que té frontera amb Uganda, Rwanda i Burundi. Aquesta violència té principalment dos arrels. La primera i més clàssica, és la lluita ètnica entre hutus i tutsis que assola la regió des de principis dels anys 90, quan una revolta tutsi a Uganda que va acabar amb la presa de control del govern fins aleshores hutu, va ser seguida per la invasió de l’ exèrcit ugandès de territori de Rwanda. Davant aquest fet, l’exèrcit Rwanda, principalment d’ètnia hutu, va perpetrar en només 100 dies la matança de vuit-centes mil persones mentre fugia cap a la frontera congolesa.

Aquest succés ha causat greus conseqüències per a la política regional, i entre 1998 i 2002 es va produir el que alguns han qualificat de “primera guerra mundial africana” que com he dit abans va causar quatre milions de morts. Actualment, el conflicte entre hutus i tutsis segueix vigent, i el FDLR (antics militars hutus) es troben apostats en la zona oriental del Congo i són motiu de disputa contínua amb Rwanda que dóna suport i arma a l’exèrcit tutsi del general Nkunda. El govern del Congo dóna un suport tàcit al FDLR (hutus rwandesos) d’una banda perquè l’utilitza com a tampó de contenció contra l’amenaça dels seus veïns, i per una altra perquè a causa de la seva feblesa, l’exèrcit congolès utilitza el FDLR para arribar a les zones del país on no té influència.

L’altra arrel d’aquesta violència permanent, es troba en la corrupció econòmica que afecta tots els nivells de l’administració. Ja en l’època de Mobutu, la corrupció havia estat un problema de primer ordre a causa de la riquesa natural del Congo, però amb el descobriment de les propietats del coltan (columbita-tantali) per a diversos tipus d’aplicacions electròniques àmpliament populars -com ara els xips que porten tots i cadascun dels nostres ordinadors portàtils i telèfons mòbils- la corrupció i les activitats i·legals relacionades amb el tràfic d’aquesta i altres matèries precioses s’han multiplicat.

Lligat a això ha sorgit una complexa trama de bandes violentes i criminals que més enllà de l’adscripció ètnica o ideològica sembren el terror per tota la zona de Kivu amb l’objectiu d’enriquir-se a si mateixos i que han perdut tot lligam ideològic o ètnic amb la resta de grups armats. La seva perillositat a més, és molt elevada i contínuament es produeixen episodis de robatori, violació i assassinat en contra de la població civil.

[En aquest vídeo podreu veure un repàs en cinc minuts de la història del Congo. És molt gràfic, i si sabeu una mica d’anglès, força entenedor.  ]

L’ESTAT DE L’ESTAT

Al Congo, com a la majoria d’Estats africans trobem explotació de l’Estat per les seves elits governants. En especial ressalta el fet que la corrupció i el clientelisme eren generalitzats a les elits del govern durant l’època de Mobutu. Especialment beneficiats eren els membres del llogaret de naixement del dictador, els ngbandis. Ocupaven llocs clau en el govern, l’exèrcit i les administracions públiques, controlaven les arques de l’estat i actuaven amb tota impunitat. Aquestes pràctiques, s’han mantingut estables sota Kabila, encara que amb diferents beneficiaris.

Finalment, s’ha de dir que la democràcia tampoc no és un fet diferencial de la RDC. El desembre del 2006 es van realitzar les primeres eleccions del país que va guanyar Joseph Kabila, fill del dictador mort el 2001. Encara que les autoritats internacionals van declarar netes les eleccions, no està gens clar que es pugui considerar que al Congo existeixi la democràcia.

És interessant en aquest sentit veure que la seva contendents en elles, Bemba es troba refugiat a Portugal per por a represàlies polítiques. Encara que hi va haver incertesa sobre qui seria el guanyador de les eleccions, no està gens clar que en cas d’haver perdut la elecció Kabila hagués acceptat el seu resultat, atès que en aquest moment ja tenia un control total sobre les estructures del Estat.

Finalment, en diverses regions del Congo Oriental, especialment Ituri, i els Kivus els senyors de la guerra són amos de la regió i cometen violacions, robatoris i assassinats de manera absolutament impune. En alguns punts, són aquests i no l’Estat els que s’encarreguen de suplir als ciutadans amb els béns públics necessaris per a la vida. A més, el país té experiència en el que es refereixi als quasi-estats, ja que a principis de la dècada dels 60 va existir l’Estat no reconegut de Katanga en la part sud del país i amb capital a Lubumbashi. El fet que durant els trenta anys de govern de Mobutu, Laurent Kabila i el seu exèrcit de l’Aliança de les Forces Democràtiques per l’Alliberament del Congo (AFDL) no fossin eliminats, és també una mostra del buit de poder que històricament ha existit al Congo.

La diferència abismal en la taxa de comerç il•legal en relació amb les exportacions del país faria esfereir si no fos que ningú la coneix. Al Congo, tant les activitats il•legals de les múltiples bandes criminals com dels senyors de la guerra que dominen les mines d’extracció com d’aquells oficials de l’exèrcit que les consenten i protegeixen a canvi de suborns són increïblement lucratives. Com a dada és interessant saber que Rwanda és el major exportador de coltan del món, sense tenir-ne reserves naturals.

OBSTACLES I POSSIBLES SOLUCIONS

L’obstacle central que afecta l’estabilitat de la RDC és el control disputat de les immenses riqueses naturals que es concentren en l’est del país. Aquest conflicte intensifica greument la fragmentació política entre els grups rebels i les seves aliances amb estats veïns. La situació feble a l’orient del país disminueix la seguretat de les fronteres, la infraestructura del govern central i la distribució dels béns públics en general. Així, la corrupció s’infiltra a tots els nivells de l’administració que no respon a les necessitats més profundes de la població civil i per tant permet a bandes regionals encarregar-se de la distribució dels béns públics bàsics (especialment de l’ordre públic i la seguretat ). Aquest fet causa directament els problemes més greus de la RDC que són el desplaçament intern com a refugiats de milions dels seus ciutadans, una taxa de mortalitat alta entre els seus nadons, una població mal nodrida i la impotència del govern de controlar el seu territori.

Un altre obstacle perquè el Congo surti del seu estat actual, és l’existència d’interessos creats entre els grups armats que s’aprofiten dels recursos naturals del país, i que gaudeixen d’un nivell de vida més gran que la resta de la població. Això dificulta més la seva integració en l’exèrcit nacional tal com havia quedar resolt en els acords de pau de 2002. No tenen incentius per a deixar la vida criminal i el gran valor que donem a les matèries primeres amb les que trafiquen no ajuda gens a revertir la situació.

Algunes mesures per millorar la situació de la RDC han d’enfocar en els problemes esmentats anteriorment. Més concretament cal pacificar la zona de l’est del país que per la seva riquesa en recursos naturals atreu tantes reclamacions pels grups armats. Si l’estat aconsegueix beneficiar de les seves riqueses en lloc de patir conflictes sobre la distribució dels recursos naturals, llavors al Congo podria ajudar a estabilitzar la regió i avançar el seu estatus de “estat col·lapsat” a “estat fallit” o millor. Tanmateix, actualment el govern del Congo no és gens capaç d’aconseguir aquest objectiu . Depèn encara més del suport de la comunitat internacional, sobretot de les forces de manteniment de la pau de l’ONU (MONUC) que ja representen la força de manteniment de pau més gran del món, amb 17.000 efectius sobre el terreny. Encara que el MONUC té tanta presència, la solució del conflicte ha d’iniciar-se al nivell local. Per això, les forces multinacionals haurien de canviar la seva estratègia i concentrar sobretot a l’orient del país, on es troba l’arrel del problema.

Una altra solució seria focalitzar-se en la lluita contra el tràfic il·legal de coltan i la resta de minerals. Es podria intentar en dos fronts. En primer lloc, cal augmentar el control sobre les multinacionals de l’electrònica que en són les principals compradores i que masses vegades han tingut poc escrúpols alhora d’adquirir el que necessiten per a fabricar els seus productes. Algun tipus de control de qualitat per a que els consumidors sapiguem que els components d’allò que adquirim no estan tacats de sang seria una bona idea.

En segon lloc, començar a aplicar dures sancions als països fronterers com Rwanda i en altres ocasions Uganda que han interferit directament en els afers interns del Congo. A més, des del Consell de Seguretat de la ONU s’haurien d’aplicar sancions a Rwanda pel que fa a la venda de coltan il·legal. Doncs es dóna la paradoxa que tot i gairebé no tenir-ne reserves, n’és un dels primers exportadors mundials. Campanyes de sensibilització massives per part de les ONG també serien de gran ajuda, tots sabem que l’impacte mediàtic del Congo no és el mateix que el de l’Iraq, i que ni hi ha petroli ni els americans hi estan ficats, però no per això la situació és menys fotuda.

Amb tot, la situació al Congo és i serà crítica en el curt termini es faci el que es faci. L’únic que es pot fer en aquests moments és començar a construir uns fonaments i una estructura per a què a mig termini el país pugui sortir de la pobresa i la violència extremes per si sol. Els seus problemes són tan complicats que fa bona aquella frase que diu que “l’infern n’és ple, de bones intencions”.

LA DOCTRINA DE LA RESPONSABILITAT DE PROTEGIR

Ara que ja us heu pogut situar en el què està passant a la República Democràtica del Congo, ja és hora que parli d’un instrument que tenen la ONU i la societat internacional per tal d’evitar, en el futur així com en el present, conflictes tan sagnants i perllongats com aquest.

Parlo de la Responsabilitat de Protegir (RdP). Nascuda l’any 2001 en la Comissió Internacional sobre Intervenció i Sobirania de l’Estat, l’any 2005 va ser formalment assumida per la ONU sota el mandat de Koffi Annan.

La RdP neix com a resposta a la pregunta de si s’ha d’admetre com a legítima la utilització de la força militar per aturar o prevenir violacions massives dels drets humans (matances indiscriminades, processos de neteja ètnica, …) mentre l’Estat on succeeixen no fa res per aturar-ho o participa de les atrocitats. A més, segons la doctrina de la RdP, no es necessita el consentiment del Consell de Seguretat de la ONU per a tirar les accions endavant.

El problema que planteja això, és que xoca amb un dels articles més importants de la Carta de les Nacions Unides que prohibeix l’ús de la força en l’àmbit internacional excepte en dues excepcions: o bé en legítima defensa o bé com una acció coercitiva autoritzada pel Consell de Seguretat de la ONU.

L’essència de la RDP és el fet que considera la sobirania territorial com una responsabilitat i no com un dret inalienable. Si no esteu avesats a l’estudi de les Relacions Internacionals, aquest pot semblar una diferència banal, però no ho és ni de lluny.

Significa, que si un bon nombre d’integrants de la societat internacional arriba a la conclusió que un Estat no compleix les seves obligacions envers els seus ciutadans, la seva sobirania pot ser suspesa i es pot llançar una intervenció militar sobre el país per tal d’aturar la situació.

Com dic, la RdP donaria pas a la responsabilitat internacional de protegir quan la població estigui sofrint o corri el risc de patir danys greus, com a resultat d’una guerra interna, insurgència, repressió o Estat fallit, i si aquest Estat en qüestió no vulgui complir donar protecció i seguretat als seus ciutadans o, encara pitjor, en sigui el causant.

Per evitar el llançament de més d’una desena d’intervencions simultànies, els que han donat suport a aquesta doctrina ja diuen que no implica una intervenció militar de manera directa, sinó que té una perspectiva gradual que també inclou les sancions econòmiques, polítiques o judicials com a mesures preventives. Amb tot, totes aquestes no servirien i serien bandejades per tal d’evitar genocidis tan brutals com el de Rwanda a principis dels noranta, on en només 100 dies van morir centenars de milers de civils a causa de la violència ètnica entre tutsis i hutus.

En definitiva doncs, la RdP accepta l’ús legítim de la força en circumstàncies extremes o excepcionals de patiment humà que facin trontollar la consciència de la humanitat.

Alguns criteris addicionals serien que la guerra no només sigui justa, sinó que també s’utilitzi com a últim recurs, que la intenció principal sigui frenar o evitar una escalada de patiment humà, que els mitjans siguin proporcionals i que la intervenció militar tingui possibilitats d’èxit i no contribueixi a crear un conflicte major.

TINDRÀ APLICACIÓ?

Com us he explicat en els tres primers articles, el Congo és un Estat fallit on a la seva zona oriental està a punt de produir-se una nova escalada bèl·lica de grans proporcions i que causarà estralls entre la població civil. Seria doncs, un bon lloc on començar a practicar la doctrina de l’RdP, però quin problema hi ha?

Doncs que una operació així no pot tirar endavant sense una de les grans potències militars, i ni els EUA ni Rússia ni la Xina estan disposats a enviar-hi tropes, per diferents raons.

Rússia i la Xina no volen perquè (en general) consideren la sobirania territorial com l’aspecte més important de la seva política exterior, i cap dels dos no es pot permetre acceptar la RdP com a legítima pels seus tractes especials amb Estats “dubtosos” o per qüestions domèstiques com ara Taiwan, Tibet o Txetxènia.

I l’altre candidat, els EUA també ho tenen pelut. Combatent en dues guerres alhora i amb un exèrcit al límit de les seves possibilitats, l’enviament de tropes per ajudar la missió de la ONU al Congo és una quimera. I aquí és igual que el president es digui Obama o Bush, no hi ha recursos.

La última opció, casi desesperada, seria Europa. Enviaran més tropes a la zona? Tampoc ho crec, i per tres raons. La primera és l’alta sensibilitat política de les baixes humanes que es produeixen en accions a l’estranger. La gent no està disposada a enviar soldats a morir milers de km lluny de casa per unes causes que no aconsegueix entendre. La segona raó és que si els exèrcits europeus no són especialment grans, el proper any probablement veuran com s’han d’enviar milers de tropes més al front afganès, que tot apunta que està en perill.

Finalment, la crua realitat. A ningú li importa el que pugui passar a la RD del Congo. És més, la majoria de gent no sap ni tan sols que el mòbil que té a les mans porta en el seu interior el coltan, un preciós mineral que és imprescindible per als aparells d’última tecnologia i que és indiscutiblement un dels factors causants dels vessaments de sang que estem a punt de presenciar des de les columnes de notícies breus dels nostres diaris de capçalera.

Indiferència. Almenys mentre no es pugui muntar una manifestació en contra de l’adversari polític com amb l’Iraq o els morts no ens interrompin el nostre programa d’acudits preferit.

Tan de bo la idea de la Responsabilitat de Protegir segueixi endavant i en futur proper es comenci a aplicar enlloc de tanta guerra “justa” només per als qui la perpetren i se’n beneficien, països com el Congo ho agrairien.

Font: Lasheras, Borja (juliol/agost 2008) “Darfur y la Responsabilidad de Proteger”, revista Política Exterior.