La legislatura de la independència?

El 52% de vot a forces independentistes a les urnes no converteix automàticament aquesta legislatura en la de la independència. Per molt que es repeteixi. Creure això és oblidar el que ha passat a Catalunya aquests últims 6 anys de majoria absoluta parlamentària independentista. Això no vol dir que aquesta no pugui ser una legislatura clau per poder fer passes endavant per assolir la independència.

La repressió no s’ha aturat en 3 anys i mig. Amb govern del PP i amb govern liderat pel PSOE. Ambdós han tingut una fiscalia que ha perseguit el mateix objectiu: escapçar els lideratges presents i futurs del moviment independentista. No n’hi havia prou amb deixar-los fora de la vida pública, també calia arruïnar-los. Els presos polítics són la versió contemporània de la gàbia de ferro al Portal de Mar de Barcelona amb el cap del general Moragues. 12 anys en què Felip V va voler atemorir tota una generació de catalans sobre què els podia passar si intentaven rebel·lar-se. Un temps similar al que haurem de seguir veient els presos polítics entre reixes si res no canvia.

Aquesta repressió (sumada a la pandèmia) ha aconseguit el que Espanya volia, que els partits i representants polítics aixequessin el peu de l’accelerador i el carrer disminuís les seves accions de manifestació. És més, mentre Espanya ha aconseguit una unitat d’acció entre PSOE, PP, Cs i VOX davant el moviment independentista, a Catalunya la unitat d’acció entre CUP, ERC i JUNTS s’ha anat esvaint per diferències estratègiques que públicament semblen divergents. En un context de repressió com la que vivim, la no unitat és una sentència de mort.

Malauradament, la valentia (i la unitat) de la majoria dels nostres representants polítics depèn de la força que el moviment independentista tingui al carrer. Un moviment que encara s’està recuperant del gran (auto)engany organitzat pel Tsunami Democràtic, amb qui tard o d’hora s’haurà de passar comptes.

Governar o no governar l’autonomia no pot ser mai un dubte per a l’independentisme. S’ha de governar i s’ha d’excel·lir. El model SNP, en aquest sentit, és el camí. Un moviment que vol exercir la seva plena sobirania ha d’intentar maximitzar les competències que tingui, per limitades que siguin. I ha d’anar preparant el país per quan hi hagi una finestra d’oportunitat, aprofitar-la.

La legislatura de la independència podria ser aquesta, o la que ve, o l’altra. Però el que és evident és que si no aprenem a negociar en temps de guerra, si no donem valor a les nostres lleis, si no escollim lideratges valents, i deixem de sortir al carrer, ja es poden conjurar tots els astres del món que deixarem escapar el nostre moment.