La fi de la innocència: Resistència o Resistència

Resistència o Resistència

Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven.

Rosa Parks.

L’independentisme està confús, escapçat, emocionalment trencat i en espera de què un cop més l’Estat espanyol faci la feina que des de casa no hem sabut fer. És lamentable que 20 mesos després de la votació per a la DUI, els tres partits independentistes amb representació al Parlament no hagin pogut posar-se d’acord per una estratègia unitària. Una legislatura que havia d’haver-se finalitzat el 30 de gener del 2018 amb el rebuig d’ERC a votar la investidura del President Puigdemont. Junts per Catalunya es va equivocar en no voler convocar eleccions i explicar-li a la gent què havia passat.

De bones intencions no n’hi faltaran al govern de la Generalitat, però acceptar la formació de govern sense restaurar el President Puigdemont i la resta de consellers és tornar al bucle autonòmic amb un 155 financer que no marxa. I també, com hem vist, és permetre que s’adulterin les majories del Parlament de Catalunya. Gestionar les institucions no pot ser un objectiu en si mateix. Amb tot el govern a l’exili o a la presó és un deure moral fer una acció clara i palpable, directa, de confrontació real amb l’Estat. Això vol dir no cedir ni un pam davant els partits (PSC, PP, Cs) que practiquen la repressió contra Catalunya. La distensió i el diàleg només pot arribar si hi ha fets tangibles per desfer el camí de la persecució de l’independentisme civil i institucional. Fins llavors, cada membre d’aquest govern s’ha de reconèixer com un peó. Un peó de la primera línia de xoc. I saber que quan un caigui, un altre ocuparà el seu lloc. Resistència o resistència.

La gran desil·lusió

Aquesta setmana hem sabut que Podemos, els únics aliats que teníem a l’Estat espanyol per fer front a la repressió, han eliminat qualsevol condició respecte Catalunya per tal de formar govern amb el PSOE. Podemos decideix posar per davant tocar poder al govern d’Espanya abans que mantenir-se ferm en el seu posicionament sobre Catalunya. La fraternitat s’ha esvaït davant un plat de llenties. Aquesta és una lliçó ben clara de cara al futur. Hi ha una dita ben certa que diu: “Dóna-li poder a una persona i la coneixeràs”. El mateix és aplicable als partits. La oposició mai mostra la vertadera cara dels partits. És quan governen que podem entendre realment què defensen i com són.

Aquest desvetllament coincideix amb les lluites caïnites, amenaces i menysteniments públics d’ERC i JxCat pels pactes post-electorals municipals. Tot i que des d’ERC el retorn a la dinàmica autonòmica és defensada des del dia després del 27-O, a JxCat conviuen diferents ànimes amb visions contraposades sobre com seguir endavant. La incapacitat de sumar de les forces independentistes és un xoc emocional dur per la majoria independentista del país que veu com s’escapa l’horitzó de la República catalana. Hi ha dues locucions llatines històriques que ERC s’ha dedicat a confrontar amb tossuderia aquests últims  anys: “Divide et impera” (“Divideix i regna”) i “Virtus unita fortior” (“La unió fa la força”). Com estem veient, rebatre les evidències de la saviesa popular i històrica de la cultura occidental és un exercici inútil. En aquesta gran desil·lusió, només una nova suma d’esforços i unitat d’acció entre l’ANC i Òmnium Cultural poden apropar als partits independentistes a conciliar i apropar de nou les seves posicions.

El Puigdemontisme

En aquests 20 mesos han passat moltes coses, la més palpable és la divisió i decreixement de l’espai convergent. 5 anys després de la confessió del president Pujol, el dolor irreparable és encara viu als cors de molts dels que vam dedicar hores i hores al seu projecte de país. Hi ha hagut un trencament fort en totes les generacions, però especialment profund en la més jove, la que no va créixer amb el govern Pujol, sinó amb el President Mas fent oposició al segon tripartit. Una generació de joves que hem crescut més compromesos que mai contra la corrupció i la malversació. Pujol va crear Convergència i Pujol va destruir Convergència. No hi ha espai convergent possible ni de futur que evoqui al pujolisme. És per això que qualsevol intent de recuperar un espai que no pot créixer, sinó que anirà reduint-se elecció rere elecció, és temps perdut. D’aquí plora el Partit Demòcrata, els màxims dirigents del qual no han sabut ni volgut desmarcar-se clarament del passat.

La ideologia del votant de l’espai de Junts per Catalunya no és la mateixa que la de l’espai convergent. És diferent. I això hi ha dirigents que encara no ho han entès. El procés ha empès cap a l’esquerra el centre polític del país i fins que no siguem independents aquesta tendència seguirà consolidant-se. Davant la impossibilitat actual d’assolir una unitat electoral i programàtica fins assolir la independència entre ERC i JxCat, cal que l’espai electoral de Junts per Catalunya s’organitzi de bell nou. Un espai que té un líder clar i indiscutible que és el President Puigdemont. És ell qui té la força i la capacitat per a bastir un partit independentista transversal capaç d’apropar sensibilitats del món convergent, d’ERC, de la CUP i de gent que fins ara mai s’ha apropat a cap dels tres partits. Qualsevol altre intent d’impuls d’un partit a curt termini en què la gent no percebi que el president Puigdemont és qui lidera i qui pren les decisions està abocat al fracàs.