Galileo, el nou GPS

La dependència que la nostra societat està agafant amb les noves tecnologies ha arribat a punts inimaginables. I un dels principals causants ha estat l’ús dels satèl·lits per millorar les telecomunicacions entre els 5 continents. Si ahir era impensable veure una televisió cubana des de Barcelona, avui satèl·lits com l’Astra ens ho permeten. Si ahir era impensable connectar-se a Internet sense telèfon, avui ja no ho és. Si ahir era impensable trucar al Japó amb un telèfon mòbil, avui tampoc ho és. Ara, millor que no mireu la factura telefònica que podríeu tenir un disgust.

Però abans d’endinsar-nos en el Galileu, mirem enrere, durant uns segons, per veure el perquè de tot plegat. Un cop passada la segona guerra mundial, nord-americans i soviètics es van enfrontar en l’anomenada Guerra Freda. La guerra tecnològica, de l’espionatge i el contra espionatge. Aquest pols que van mantenir durant més de 30 anys els EEUU i l’antiga URSS amb diverses crisis incloses, com ara la dels míssils cubans (1962), o la de l’avió abatut de Korea Air Lines, ple de civils (1983), va fer que ambdues potències mundials decidissin protegir els seus territoris i espiar l’enemic sense fer soroll. D’aquesta manera, un cop els EEUU, amb l’arribada de l’home a la lluna (el 21 de juliol del 1969) van obtenir una victòria moral, van començar a donar forma al sistema GPS que feia anys que havien estat ideant. Així el 1978 llançaren a l’espai el primer satèl·lit GPS. I el 1994 completaren la xarxa de satèl·lits amb la posada en òrbita del 24è, cosa que dotava al sistema d’una cobertura global.

D’altra banda la URSS també va idear el seu sistema de satèl·lits, el GLONASS, en aquest cas n’eren 21, i llançaren els tres primers del projecte el 1982, completant la seva pròpia constel·lació el 1996. Tanmateix, els greus problemes econòmics que va patir Rússia durant els anys 90 va fer que quedés sense manteniment. I al 2002 només quedaven operatius 8 satèl·lits. Des de llavors el govern rus ha iniciat un pla de renovació i reactivació del sistema que faria que pels volts del 2009 estigués plenament operatiu altre cop, però ara amb 24 satèl·lits. Aquest cop, però, per accelerar la reactivació han arribat a un acord de cooperació amb el govern de la Índia. El qual també volia tenir la seva pròpia xarxa de satèl·lits.

I és que fins a l’any 2000, que va ser quan en Bill Clinton eliminà “la disponibilitat selectiva”, el Ministeri de Defensa dels EEUU es reservava la possibilitat d’incloure un cert grau d’error als receptors no militars, de 15 a 100m. És per això que la Comissió Europea amb el suport de l’ESA (Agència Espacial Europea), va voler desenvolupar durant els anys 80 un sistema de satèl·lits europeu exclusivament civil, el Galileu, que no estigués sotmès als interessos geopolítics nord-americans. I que a més millorés substancialment els serveis i precisió del GPS.

Però què és el Galileu?

El Galileu és una nova xarxa de 30 satèl·lits (27 operatius i 3 auxiliars), situats en 3 òrbites diferents, que estarà disponible el 2011 per a ús exclusivament civil. El Galileu suposarà un avenç en les àrees de navegació, gestió de tràfic i de flotes de vehicles; sistema de vigilància i emergències, així com navegació aèria i d’aterratge de precisió. Precisament es caracteritza per tenir un índex d’error molt baix, al voltant d’1m. A més a més els usuaris d’aquest sistema també podran gaudir de la interoperatibilitat amb el GPS i el GLONASS, cosa que farà que tinguin a l’abast aproximadament 60 satèl·lits. Això és molt avantatjós sobretot per als usuaris a les grans ciutats, ja que, en un pla de cobertura més petit, un tindrà més possibilitats de trobar 4 satèl·lits operatius, el mínim per saber amb precisió la seva ubicació.

I com funciona?

El satèl·lits del Galileu funcionen a partir de rellotges atòmics de gran precisió, que emeten senyals personalitzats que indiquen l’hora en què van partir. El receptor en terra reconeix el satèl·lit que ha emès el senyal, determina el temps que ha tardat a arribar i així, a partir de càlculs de trigonometria esfèrica, calcula la distància que els separa. Atès que el viatge del senyal és tan ràpid i que el control del retard ha de ser tan precís (un error d’un mil·lisegon genera desviacions de centenars de quilòmetres), és crucial una sincronització perfecta entre el satèl·lit i el receptor.

Us deixo per això amb dues adreces interessants. La primera és de la Comissió Europea i és exclusiva pel projecte Galileu. La segona és de l’ ESA, que també hi està involucrada.

L’entrada del Galileu suposarà un salt en gairebé qualsevol àmbit de la societat. Un canvi que marcarà de ben segur el s.XXI. I és que com podeu veure a la pàgina web de la Comissió Europea, o al mateix vídeo, tots els vehicles de transport l’adoptaran com a part vital per al seu òptim funcionament. Així es preveuen menys embussos a les carreteres, gràcies a què el programa integrat que portarà el nostre futur vehicle ens recomanarà les rutes més ràpides (segons el tràfic) per arribar al nostre destí.

En l’àmbit aeronàutic suposarà un gran salt, ja que es podrà reduir la separació entre els avions i així es podrà augmentar l’afluència d’avions i aprofitar millor el cada cop més congestionat espai aeri. A més farà augmentar la seguretat, cosa molt important en el món aeronàutic, ja que siguin quines siguin les condicions meteorològiques el galileu sempre podrà donar al pilot la seva posició exacta. I permetrà així els aterratges automàtics, quan el pilot no tingui punts de referència visibles, un gran avenç.

En el control dels trens, es pretén millorar l’afluència, minimitzant els retards, i controlant automàticament la seva velocitat. Els conductors passaran a ser supervisors de què tot vagi a l’hora. Tindran a la seva disposició tot d’eines i instruments per actuar en cas d’emergència. Més o menys com funciona el tren magnètic de l’aeroport de Xangai.

El Galileu també suposarà una millora del nivell de vida per a la gent discapacitada, sobretot pels cecs. I en les transaccions bancàries, incrementarà la seguretat i fiabilitat d’aquestes, sobretot quan s’usin firmes electròniques, incloent l’hora exacta que proporcionen els rellotges atòmics.

I molts més serveis encara, com ara una localització més ràpida i eficaç de qualsevol persona en situació de risc o que tingui una emergència. Ja que els telèfons mòbils portaran integrat un receptor del Galileu.

Tanmateix, no totes les prestacions del Galileu seran gratuïtes i al servei de qualsevol ciutadà. Les senyals que podrem rebre en un principi, tindran com a molt un error d’uns metres. Si volem més precisió, de pocs centímetres, haurem de pagar per a un servei més personalitzat.

Mirant cap al futur, veurem com en poc més d’una dècada, ens trobarem que qualsevol aparell electrònic que comprem posseirà un receptor de Galileu. I el fet que amb el Galileu puguin saber la localització exacta d’una persona en qualsevol punt (amb el GPS no et poden localitzar en l’interior d’edificacions), em crea un recel ja que això obre noves perspectives en el control de l’activitat personal per part dels Estats. No crec que exageri si vaticino que el futur es pot arribar a assemblar a la pel·lícula Minority Report d’en Steven Spielberg, on el protagonista, interpretat per Tom Cruise, veia com podien controlar la velocitat i direcció del seu automòbil veient bloquejades les seves funcionalitats manuals. Seguint amb aquesta línia correm el perill de posar la nostra vida a disposició d’una tecnologia controlada per uns pocs.

Us deixo amb un vídeo del llançament i tests del primer satèl·lit Galileu llançat a l’espai el 28 de desembre del 2005. El vídeo està en anglès, com el primer, però no crec que tingueu gaires dificultats per entendre’l