Empreses privades de seguretat
Tothom ha sentit a parlar de Blackwater i les companyies privades que actuen en múltiples conflictes, però poques vegades ens parem a pensar en quines conseqüències tenen aquests actors per comprendre les guerres que assolen la humanitat. És això el que intentaré explicar en aquest petit assaig que intenta abordar quin és el paper que tenen aquesta classe d’empreses, com pot ser regulat i finalment si se les pot introduir dins l’esquema general de la ONU i les missions de pau.
IRAQ, EL SALT A LA FAMA DE LES EMPRESES PRIVADES DE SEGURETAT
La guerra d’Iraq ha marcat, sense cap mena de dubte, un abans i un després en molts aspectes de la realitat internacional. Està clar, que el concepte de guerra preventiva és el que s’ha fet més famós juntament amb l’unilateralisme de l’administració Bush, però no és l’únic, i segons la meva opinió tampoc és el que tindrà més transcendència les properes dècades.
Allò que se m’apareix com el fet més rellevant d’aquesta guerra, és la consolidació dels actors de seguretat privada dins del panorama de les relacions internacionals. Tot i que han estat actors emergents i amb una importància creixent des de la fi de la Guerra Freda, no ha estat fins la guerra que va llançar el President Bush per enderrocar Saddam Hussein, que el seu paper ha pres un paper central en les relacions internacionals, no només per als acadèmics, sinó que també per al públic en general.
El cas que va fer sortir a la llum aquesta temàtica i que la va posar en primera línia periodística va ser l’escàndol que va envoltar Blackwater quan la tardor del 2007 un grup dels seus homes va començar a disparar contra la població de forma indiscriminada enmig del carrer a Bagdad. Van morir 17 persones, incloent dones i nens, i va obrir un intens debat, encara en curs, sobre el creixent paper que estan prenent en els últims anys les empreses de seguretat privada, la seva legitimitat i si les seves actuacions els fan entrar dins la categoria de mercenaris.
En qualsevol cas, és clar, que a dia d’avui les empreses privades de seguretat són un actor important dins les relacions internacionals, i que degut a les raons de fons que n’han impulsat el seu creixement, seguirà essent així en el futur. El que no és tan clar però, és quin paper hi tindran. Creixeran a l’ombra dels governs amb la privatització de tasques militars? O treballaran per altres actors privats? En cas que segueixin en la línia de suport governamental, arribarà el dia en què veurem missions internacionals de pau comandades per empreses privades de seguretat i sota el paraigües de la OTAN o la ONU?
Aquestes són preguntes que en l’actualitat es troben encara sense resposta. La globalització comercial ha entrat finalment també en el terreny militar, i depenent de la percepció que s’imposi entre la opinió pública mundial sobre la feina d’aquestes corporacions, el futur de la indústria militar privada pot evolucionar per camins força diferents.
EL CONTEXT INTERNACIONAL DE LA POSTGUERRA FREDA, ORIGEN I CREIXEMENT DEL SECTOR
En tot cas, per analitzar aquesta temàtica no podem passar per alt el context internacional que l’ha acompanyat. Com és sabut, el final de la guerra freda que va enfrontar els blocs capitalista i comunista, ha vingut acompanyat de l’eclosió d’aquells conflictes que alguns autors com ara Mary Kaldor han qualificat de noves guerres, que impliquen la difuminació de les distincions entre guerra, normalment definida com la violència entre els Estats o organitzacions polítiques amb una motivació política, crim organitzat que és la violència exercida per grups privats i amb objectius igualment privats que comporten normalment un guany privat, i les violacions dels drets humans a gran escala que és la violència exercida, per Estats o grups polítics organitzats, en contra dels individus.
Aquestes noves guerres, de les quals trobem vius exemples per tota l’Àfrica negra o en la guerra de Iugoslàvia, no es basen en la confrontació ideològica sinó en la identitària, cosa que, lligada a la fi de la guerra freda, fa molt difícil que hi hagi una implicació important per part dels Estats més poderosos del globus per prendre partit per un costat o l’altre. És aquest espai buit el que aprofiten les empreses privades de seguretat per oferir els seus serveis als governs del món en desenvolupament que anteriorment depenien de l’ajuda externa, financera o militar, per a mantenir la seva legitimació interna, i que actualment han d’optar per la venda dels seus recursos naturals als mercats mundials per finançar la seva despesa.
Aquest va ser el nínxol de mercat que empreses com ara Executive Outcomes van omplir durant la dècada dels noranta (amb un paper central d’aquesta empresa a Sierra Leone i a la guerra de Iugoslàvia en que van ajudar les forces croates a alçar-se amb la victòria militar), però amb la progressiva privatització de les tasques militars al món desenvolupat, les funcions dutes a terme per les empreses privades de seguretat s’han anat ampliant i en l’actualitat aquestes s’estenen des del suport operatiu a l’exèrcit, suport logístic, o els serveis de seguretat fins les consultories d’estratègia. En l’actualitat aquestes corporacions generen anualment uns 100.000 milions de dòlars, i es troben operant en 50 països diferents.
És clar que com he dit anteriorment, el context internacional hi va jugar un paper transcendental. Tal com explica Singer, amb la caiguda del mur de Berlín, no només va caure el comunisme, sinó que també es va produir una reestructuració gegantina de la mida dels exèrcits, i es calcula que aproximadament 7 milions de soldats professionals s’han quedat sense feina des de llavors. Alguns d’aquests, van veure les oportunitats comercials que les seves habilitats bèl•liques els podien proporcionar, i van ser part fonamental en l’auge de les empreses privades de seguretat.
Amb tot, el creixement del negoci d’aquesta classe d’empreses ha aixecat suspicàcies en els móns intel•lectual i polític sobre la seva vertadera naturalesa. S’han aixecat veus titllant-les de nous mercenaris, mentre que altres que n’han acceptat la realitat tenen dificultats per categoritzar-les adequadament per la seva difusa activitat.
Si analitzem les sis condicions que marca l’article 47 del protocol addicional de la Convenció de Ginebra de 1977, per a que un subjecte o una empresa puguin ser considerats com a mercenaris, veiem que és gairebé impossible que es compleixin tots els requisits simultàniament.
Això significa, que tot i que la intuïció ens indica que algunes empreses actuen a grosso modo de la mateixa manera que històricament ho feien els mercenaris, legalment no ho són. Dada important, ja que permet a qualsevol tenir clar que si algun acadèmic o comentarista especialitzat utilitza el terme mercenària per referir-se a una d’aquestes empreses, existeix o bé un cert biaix ideològic o bé el simple desconeixement dels detalls tècnics de la qüestió. A més, la naturalesa dels mercenaris es força diferent de la de les empreses privades de seguretat, ja que si els primers tenien actuacions ad hoc sense una sistematització ni institucionalització de les seves accions, en canvi les segones tenen una estructura permanent i una personalitat jurídica que els pot fer responsables de les seves accions davant la llei.
COM CATEGORITZAR-LES?
Pel que fa a les dificultats per categoritzar-les, aquestes són degudes més que res a l’ampli ventall de tasques que aquestes empreses afronten. Per aquesta raó, Kinsey proposa encertadament la divisió d’elles segons la seva capacitat i predisposició per a l’ús de la força i segons si treballen per actors governamentals o privats.
Així, sobre la primera divisió, que és potser la més interessant pel fet que se centra en la pròpia acció de l’empresa més que no pas en el client, es fa explícit el fet que no es poden posar al mateix sac empreses com ara MPRI que prohibeixen explícitament la tinença d’armes als seus treballadors, d’empreses com ara Dyn Corp que estan preparades per entrar en combat si la situació ho requereix, o altres com Sandline International que la seva funció principal és precisament l’acció, sigui defensiva o ofensiva.
No obstant, la segona divisió entre aquelles empreses que cerquen clients privats i les que en cerquen de públics, ens pot indicar fins a quin punt algunes empreses estan lligades als governs dels seus països d’origen (sobretot en els casos de Estats Units i de la Gran Bretanya) i formen part d’allò que Donald Rumsfeld va anomenar durant el seu mandat com a secretari de Defensa ‘la Força Total’, definida com “els components militars actius i a la reserva, els funcionaris (del departament) i els contractistes, que constitueixen el conjunt de la capacitat de combat”. En definitiva, les empreses de seguretat privada formen part als Estats Units de l’entramat político-militar contra el qual alertava el President Eisenhower en el seu discurs d’acomiadament.
Aquesta definició de la Força Total, s’ha portat per primera vegada a la pràctica durant la guerra de l’Iraq. Segons els càlculs, en l’actualitat hi ha 100.000 treballadors d’empreses privades de seguretat desplegats sobre el terreny, gairebé en una proporció de u a u amb els militars nord-americans. Aquestes empreses, com ja he dit abans, es dediquen a un ampli ventall de feines, però per la violenta situació del país sobretot estan centrades en la protecció, tant de civils que treballen a la reconstrucció del país com de diplomàtics i personal d’alt rang, així com de centres i punts d’interès estratègic per a l’exèrcit nord-americà. En aquest sentit, les despeses en seguretat privada suposen entre un 16 i un 22% de la despesa total de la reconstrucció. A més, permeten a l’exèrcit americà que el nombre de morts no es faci massa elevat, amb les conseqüències positives que això té per als costos polítics de la guerra, ja que les víctimes que pertanyen a les empreses de seguretat privada no comptabilitzen juntament amb els soldats.
Entre totes les empreses de seguretat, la més coneguda és Blackwater. Una empresa fundada l’any 1996 amb l’objectiu d’entrenar els soldats d’elit i tota mena de professionals de la seguretat per tal que assoleixin l’excel•lència i es mantinguin en un estat de forma que els ajudi en situacions d’acció real. Durant els anys següents va anar creixent paulatinament en el camp de l’entrenament, fins que el 2002 va fer el pas per entrar en el negoci de la protecció i els soldats de lloguer. De manera que quan va arribar la invasió de l’Iraq, Blackwater ja estava capacitada per tenir un paper important en la seva postguerra.
I així va ser, doncs l’any 2006 ja comptaven amb la gens menys menyspreable xifra de 2300 treballadors desplegats sobre el terreny. Actualment diuen tenir, a més del personal desplegat a l’Iraq, contacte amb 21.000 antics soldats amb qui podrien treballar si fos necessari. A banda d’això, l’any 2004 van fundar una filial a la illa de Barbados anomenada Greystone que recluta antics soldats de totes part dels món i que sembla tenir una posició un pèl més separada de l’administració americana que la central. Pel que es desprèn de les paraules de Erik Prince, propietari de Blackwater, la intenció en un futur és participar en missions de resolució de conflictes i de manteniment de la pau.
L’escàndol de Bagdad succeït el 2007 però, va aixecar molta polseguera, va perjudicar la imatge pública de Blackwater i ha obligat la opinió pública a fer una segona ullada a aquest sector empresarial. A més de fer-li perdre la llicència que tenia a l’Iraq, un gran contracte de protecció de diplomàtics i obligar la companyia a rebatejar-se sota el nom de Xe Services. A més, l’empresa ha ampliat el seu ventall de serveis incloent ara la reconstrucció i el transport.
POSSIBLES MÈTODES DE REGULAR EL SECTOR
En aquesta direcció, em sembla evident que és necessari que es promulgui una clara regulació que marqui millor què és el que aquesta classe d’empreses poden i no poden fer. Degut a la impossibilitat de tirar endavant una regulació d’aquest estil a nivell internacional, és necessari que aquells països que són origen de la majoria d’aquestes corporacions legislin per tal de limitar-ne l’acció i deixar ben clares les regles de joc a tots els actors.
Kinsey, en el seu llibre ‘Corporate soldiers and private security’ enumera vuit raons en aquest sentit de les que me n’agradaria destacar un parell: assegurar que les seves accions són legals i legítimes i que no contravenen els drets humans, i per garantir que no malmeten la sobirania dels Estats.
Evidentment que totes elles són importants, però aquestes dues que subratllo em semblen primordials perquè sense elles no hi ha seguretat ni pels individus ni per les col•lectivitats que formen els Estats.
Pel que fa a les possibles regulacions que es podrien aplicar, n’hi ha de diversos tipus, però la dificultat de que siguin legislades o aplicades és elevada, sí que hi ha fets flagrants que s’haurien d’arreglar el més aviat millor encara que no impliquessin una reforma global. Que una empresa privada de seguretat americana només tingui la obligació de notificar els contractes si aquests tenen un valor superior a 50 M $ em sembla un escàndol a tots nivells, i ha de ser esmenat el més aviat possible.
Entre les opcions per a la regulació hi trobem: la prohibició de qualsevol activitat militar privada a l’estranger, la prohibició pel reclutament per a l’activitat militar a l’estranger, un règim de llicències per als serveis militars, regulació mitjançant la notificació dels serveis a prestar i l’autoregulació de les mateixes empreses.
Les dues primeres opcions tenen el problema que són molt complicades de dur a la pràctica, ja que els Estats haurien de definir clarament que significa donar un servei militar, ja que l’ajuda que donen algunes ONGs com Metges sense Fronteres podria ser considerat com a tal si es fes una lectura restrictiva de la legislació. A més, els tribunals nacionals tindrien problemes per aplicar lleis d’aquest estil.
Pel que fa a l’atorgament de llicències, aquesta és una mesura que tot i que útil i comptar amb el suport de tots els actors implicats, té el problema que com a voltes la situació sobre el terreny canvia, les funcions que estaven estipulades al contracte inicial solen ser superades per les circumstàncies i caldria un seguiment per tal que es complissin o bé que una comissió parlamentària s’ocupés de ratificar o derogar la llicència al pas dels esdeveniments. La notificació podria ser una bona solució, ja que permetria al govern tenir més informació sobre la indústria i centrar els seus esforços exclusivament en aquells casos on hi trobi inconvenients.
Finalment, pel que fa a la autoregulació hi ha el clàssic problema d’aplicació dels propis estàndards. Sense un control o una pressió exterior és molt probable que els codis de conducta quedin en paper mullat, i encara més en un camp com el militar en què s’han de prendre decisions en marges molt curts de temps i amb molta pressió.
A aquestes possibles regulacions que són àmpliament conegudes, jo n’afegiria dues vies més que poden ser útils. Pel que fa a la autoregulació, seria bo fer servir el concepte de la Responsabilitat Social Corporativa i que existís una gran pressió de ONGs especialitzades en el monitoratge de les activitats d’aquesta classe d’empresa. Amb la opinió pública clarament posicionada a favor d’unes bones pràctiques, seria necessari llançar les propostes polítiques necessàries per obligar als governs occidentals a no atorgar contractes a aquelles empreses que no compleixin un cert codi ètic i de conducta. En aquest sentit, seria possible que el mateix govern elaborés un codi de conducta de seguiment obligatori per poder participar en l’adjudicació de contractes.
L’altra consistiria en posar com una condicionalitat per a rebre préstecs de les institucions financeres internacionals, que el govern en qüestió no tingués cap contracte amb una empresa privada de seguretat que vulnerés els drets humans i que no acomplís els objectius del codi ètic.