Convergència Accessible

Res és gratis. Fer política tampoc. I no em refereixo als costos personals, socialment parlant, que una dedicació política plena implica, sinó a les despeses econòmiques associades a fer política.

Hom podria pensar que pagant una simple quota un militant té els mateixos drets organitzatius i polítics que un altre. I sobre els estatuts és així. Però pagar la quota és només la punta de l’iceberg de les despeses que comporta una militància activa.

Fer política sol ser car en tots els partits. No ho pot fer qualsevol. I a més a més cal tenir temps disponible o horaris flexibles. És un indicador per a reflexionar-hi que en el 8è any de crisi econòmica, i encara es consideri normal, actes en format àpat amb prou feines han baixat dels 30€ als 25€ en la franja alta i superin sovint els 15€ en la franja baixa. Fet que demostra que els partits tradicionals i el seu entorn encara viuen en una bombolla que els va empetitint desconnectant-los de la realitat de la seva pròpia militància. I en un partit com Convergència on fins al moment s’han decidit les posicions de les llistes i el govern pràcticament a dit, les relacions personals que es puguin teixir en aquests àmbits paral·lels són cabdals. Qui serà el primer en admetre que no pot seguir aquest tren de vida?

Una organització política del segle XXI ha de ser una organització inclusiva. I és per això que en la mesura del possible cal evitar que un militant deixi de fer activitats polítiques perquè no hi arriba econòmicament. És un deure moral deslligar l’activitat política de la capacitat econòmica de cadascú.

Sempre que ens hem imaginat Catalunya ho hem fet com un país d’oportunitats. Un país amb un ascensor social real que seguís el relat del somni americà: amb esforç tothom pot arribar allà on es proposi. I el nostre partit hauria de donar exemple essent un reflex del país que volem assolir. Un partit on tothom hi tingui cabuda. Un partit que ofereixi les mateixes oportunitats reals de progressar i fer política a tot militant, vingui d’on vingui. Un partit accessible i inclusiu on tothom pugui desenvolupar les seves aptituds polítiques i el seu temps com a voluntari amb el mínim cost econòmic. Si volem eixamplar la base i treure tot el potencial a la nostra militància comencem a actuar amb fets concrets. Comencem per enfocar els actes i esdeveniments des d’un punt de vista més local on el transport i els seus costos associats no siguin un fre per a fer política. Incentivem les reunions i trobades telemàtiques per xat o per videoconferència. Donem menys importància al “ser a tot arreu” en actes petits i grans quan jutgem les qualitats polítiques dels nostres companys de militància.

Fer una Convergència accessible és fer un partit adaptat a la conciliació laboral i familiar. Fer una Convergència accessible és posar en pràctica un model d’igualtat d’oportunitats avui de facto inexistent. Fer una Convergència accessible vol dir aconseguir que fer política i tenir-hi oportunitats depengui el màxim possible del mèrit i el treball i el mínim possible del nivell socioeconòmic de cadascú.

Articles relacionats:

Camargo Sarri, Sergi (2013) “Retornar als orígens: causes i solucions per a la desafecció política ciutadana.”

Camargo Sarri, Aleix (2016) “Fer primàries és útil.”

Camargo Sarri, Sergi (2016) “Convergència 2.0”

Camargo Sarri, Sergi (2016) “CDC: Congrés sense Secretari General?”

Camargo Sarri, Sergi (2016) “Fer un nou partit és fer taula rasa“