Ada Colau: 30 dies i un decret

 

Hem guanyat, i ara què?

Això és el que es devien preguntar molts dels regidors electes de Barcelona en Comú el dia 25 de maig després d’una victòria electoral per la mínima. Ada Colau i Barcelona en Comú, estaven mentalitzats per a fer oposició quatre anys. Però ho estaven per a governar?

Els primers cent dies d’un govern són claus per imprimir a la retina de la gent quina és la política que es seguirà en el mandat que ve. I també ho són per entreveure el tarannà i les formes del nou govern. El govern d’Ada Colau ho té molt clar i no ha parat de fer gestos vers els seus votants perquè es noti que ara qui mana és ella.

De moment ja hem vist que sap agafar el metro, no com el President Montilla que no sabia ni com posar el tiquet. Amb tres fotògrafs al voltant, però ho hem vist. Hem vist com intentava aturar uns desnonaments que l’administració Trias ja havia gestionat per a què no es produïssin. Un gest obligat que havia de fer fos com fos després de la seva trajectòria a la PAH. Hem vist com feia caure de l’agenda sine die uns possibles JJOO d’Hivern de Barcelona amb el Pirineu, de forma unilateral. Hem vist com es desdeia d’un suport acordat i signat per l’administració anterior per a una trobada del Parlament Cultural Europeu. També unilateralment. Hem vist com feia retirar l’Ajuntament d’una acusació contra dos joves estudiants que suposadament havien protagonitzat disturbis en el marc d’una manifestació. Una acció lògica i promesa en campanya. Hem vist com es dictava un decret per a suspendre durant un mínim d’un any les noves llicències de qualssevol tipus d’allotjaments turístics, per explicar que s’inicia la redacció d’una nova regulació de ciutat. Sense cap estudi presentat que justifiqui la suspensió total a arreu ni cap impacte del cost que pot tenir pels barcelonins en milions d’euros no permetre que projectes en tràmit vegin la llum. I finalment veiem amb incertesa la continuïtat del Mobile World Congress tot i els gestos de l’Ajuntament en funcions i entrant per a què es mantingui el certamen. El seu ús bel·ligerant en campanya serà difícil d’esborrar, però pel bé de Barcelona esperem que quedi com una anècdota de mal gust.

Sap greu veure doncs com Ada Colau en aquests primers trenta dies de govern encarna l’essència americana del “Primer disparo i després pregunto” al més pur estil hollywoodià. El problema rau en què l’alcaldessa sap que tot i ser minoria a la plaça Sant Jaume té la majoria de la ciutadania organitzada al seu costat. I d’aquí aquest despit que em sobra en certes afirmacions com ara la que dedica a les entitats bancàries: “Els he fet venir a l’Ajuntament”. No cal ni és bo presumir de l’autoritat que la ciutadania t’ha concedit. I no crec que aquesta actitud que tan fa trempar al seu votant sigui la més adequada per a un govern que hauria de pretendre governar per i amb tothom.

Trenta dies de govern i un decret, i la pregunta que ens hauríem de fer és la següent: si Barcelona en Comú estant a 10 regidors de la majoria absoluta en comptes de llaurar els valors del diàleg i el pacte governa com si no hi hagués oposició, com seria capaç d’actuar amb la majoria absoluta? La ciutat no vol ni ha de permetre minories absolutistes.

Ada Colau serà també la meva alcaldessa els propers quatre anys. I és per això que tot i que no compartim projecte, vull que es guanyi el meu respecte. Cal que foragiti d’una vegada aquesta pressa per marcar paquet i consensuï amb la majoria de Grups Municipals les polítiques que vol dur a terme. I cal que entengui que la ideologia no pot passar per sistema per davant les oportunitats de la ciutat. Diàleg i consens. Si ho vol, encara hi és a temps.