10 coses que no es troben a faltar dels governs PSC-ICV a Barcelona

 

1. Els grans esdeveniments ruïnosos.

Tots sabem que el Model Barcelona encetat per part del Partit dels Socialistes de Catalunya a principis de la dècada de 1980 –i continuat amb les coalicions amb ERC i ICV des de la dècada de 1990 fins els primers anys del segle XXI– tenia dues vessants: per una banda la gestió de la ciutat, i per l’altra l’organització de grans esdeveniments que projectessin la imatge de Barcelona al món, i servissin com a excusa per a reorganitzar grans parts de la ciutat amb la mínima oposició veïnal possible.

Aquest model, juntament amb el factor turístic, ha acabat essent un gran actiu per la metròpoli, però ha presentat algunes mancances i limitacions. I l’encert històric i indiscutible de portar i celebrar els Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona va esdevenir una malaltissa obsessió per repetir aquell instant en què la fletxa de Rebollo volava cap a la torxa olímpica i centràvem la mirada del món.

Així és com neix el fallit Fòrum de les Cultures del 2004, que mai va passar de ser un esdeveniment local/estatal malgrat els aires de cosmopolitisme però que va servir d’excusa per a “modernitzar” tota la zona de Diagonal Mar, i així és com es torna a reiterar l’intent quan Hereu proposa fer uns Jocs Olímpics d’Hivern (?!) a Barcelona en un dels moments de més desorientació dels anys de govern PSC-ICV.

  1. L’excessiva tolerància amb els okupes.

L’any passat per aquestes dates va esclatar el cas Can Vies. Una setmana sencera d’aldarulls i dures confrontacions al carrer van tapar els orígens del conflicte d’aquesta casa okupada, però cal fer una mica de memòria.

Va ser l’ajuntament de PSC i ICV el qui va portar als tribunals els okupants de Can Vies, ja que el terreny on es troba aquest edifici és de titularitat pública (TMB) i a més la superfícies està qualificada com a zona verda i ha de completar la reorganització urbanística lligada a tapar les vies de Sants i la construcció d’una Rambla peatonal. Cap hotel s’hi construiria doncs.

El problema? Que el bipartit municipal va deixar podrir el problema durant 14 anys, i enlloc d’oferir un altre espai per a que els joves okupants duguessin les seves activitats en un edifici salubres i legalment, la seva inactivitat va enquistar el conflicte fins a l’esclat de l’any passat després de la resolució judicial del cas que PSC i ICV van iniciar. Res és perfecte, i el que va passar fa un any tampoc, però el què és segur és que el problema hagués estat molt més senzill de solucionar si el govern municipal no contingués persones com la tinent d’alcalde Mayol que es declarava “antisistema” amb total alegria.

  1. Els avets elèctrics que al final no ho eren tant.

La regidora Imma Mayol va adquirir avets elèctrics per a fer de Barcelona una ciutat més ecològica (?!) i la broma va costar 500.000 euros a tots els barcelonins. Estaven connectats a aquelles bicicletes que si pedalaves posaves en funcionament l’enllumenat, posant en relleu la importància de les energies renovables com a font de futur.

Més enllà de la boutade, va resultar que a la fi els avets estaven connectats a la xarxa elèctrica, i que les esforçades pedalades dels barcelonins per poca cosa servien. Els avets elèctrics van ser una mostra d’aquella manera de fer en què no es deixava que la realitat pogués espatllar un bonic projecte ideològic, tot amanit amb un cert l’aire superioritat moral habitual a l’època.

  1. Improvisar uns Jocs Olímpics d’Hivern durant una entrevista de ràdio.

Els Jocs Olímpics d’Hivern de 2022, van ser un esdeveniment que es va treure de la màniga en Jordi Hereu, darrer alcalde socialista de Barcelona (2006–11). Si Maragall va fer els Jocs Olímpics de 1992 i Joan Clos el Fòrum de 2004, Hereu tenia l’ambició de portar els JJOO d’Hivern a la càlida i mediterrània Barcelona… sense haver parlat anteriorment amb les viles pirinenques, aquelles que sí rebrien els esportistes.

Organitzar esdeveniments grandiosos i mediàticament grandiloqüents ha estat el pal de paller del Model BCN durant els 32 anys de govern d’esquerres. La diferència és notable amb el govern de Xavier Trias que, poc amant de les estridències, ha preferit abandonar per concentrar-se en la gestió diària de la gestió administrativa, política i socioeconòmica de Barcelona.

5. La politització de les associacions de veïns

Una rèmora dels 32 anys de governs d’esquerres de Barcelona ha estat la politització partidista de la representació de la FAVB. La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona és una entitat antiga i democràticament modèlica nascuda al 1972 que ha anat perdent la seva autonomia.

Moltes AAVV no se senten a gust amb la FAVB, ja que la seva junta ha estat tradicionalment, sobretot des de la meitat de la dècada de 1980, molt propera primer a PSC i avui a ICV–EUiA. El darrer debat organitzat per la FAVB i BTV ens va deixar mostres de la politització excessiva d’aquesta entitat tan important per la ciutat. És completament legítim que la FAVB vulgui jugar a la política, representant les AAVV de la ciutat, i parlant en el seu nom. Però aquesta desitjada responsabilitat desapareix quan les declaracions dels seus membres més rellevants són parcials i adopten postures molt properes a alguns determinats partits polítics.

Saber on és la frontera entre ser representant de les associacions de veïns de Barcelona i simpatitzant d’una ideologia o d’un partit és una virtut democràtica que la FAVB no posseeix. La pèrdua de neutralitat d’una entitat tan fonamental com la FAVB en part és per culpa de com PSC i ICV van instrumentalitzar-la durant bona part dels seus 32 anys de govern.

  1. L’arquitectura de disseny amb costos multimilionaris

Resulta divertit veure com tant PSC com ICV (i BCN en Comú) han atacat amb virulència la reforma del Passeig de Gràcia (8M) o de la Diagonal (16M) que al cap i a la fi beneficia a vianants i comerços de la zona, quan en la seva darrera dècada al govern es van dedicar a projectar edificis amb costos faraònics de costos desproporcionats.

Molts pensareu en l’edifici triangular del Fòrum (25 M), però el D-Hub, començat i projectat per Hereu, i que finalment ha acabat de construir l’ajuntament de Trias ha costat la bestiesa de 100 M d’euros, a més dels 8M anuals que en costarà el manteniment. Curiosament ni Colau ni Collboni han insinuat en cap moment que per culpa d’aquestes obres milionàries, hagin augmentat les desigualtats a la ciutat, o alguns barris hagin perdut inversions necessàries.

  1. L’enquistament de 32 anys al govern.

Gairebé ningú recorda el greu cas de corrupció política que es va desencadenar al districte de Ciutat Vella al 2009. L’alcalde Jordi Hereu, amb la voluntat clara d’eradicar mals usos a l’administració pública de la ciutat, va donar-li el timó del districte més antic i dens de la ciutat a l’arquitecte Itziar González. I quan aquesta va començar a fer una sèrie de polítiques que anaven en contra de les corporativistes exigències d’alguns funcionaris, va ser amenaçada i assetjada. No sabem si ho va denunciar a l’alcalde, però González va dimitir i denunciar aquests fets a la policia.

En tot cas, és natural que després de 32 anys de govern, certes dinàmiques quedessin pervertides. També hi ha molts conflictes socials o problemàtiques de barri, que lluny de ser irresolubles, diferències personals impedien resoldre positivament. Al districte de Sants-Montjuïc, per exemple, hi ha els casos de Can Batlló, la cobertura de les vies, la Lleialtat santsenca, i molts més, que han pogut ser desbloquejats per l’actual govern Trias pel simple fet que les coses s’han enfocat sense apriorismes ni històries personals passades.

  1. L’apologia d’un cosmopolitisme desarrelat

L’oblit complet de la cultura catalana i de la catalanitat de Barcelona en nom d’un fals cosmopolitisme que ves quines coses sempre s’adreça al món en castellà i amb Madrid com a primera referència.

No es troba a faltar la banalitat de relativitzar la nostra cultura fins al punt de fer veure que la samba era la dansa tradicional catalana o d’organitzar un Fòrum de les Cultures que devia parlar sobre tots els conflictes socials i nacionals del món excepte el nostre, no fos cas.

Si algú creu que el museu del mercat del Born, que ens permet recordar la caiguda de Barcelona sobre les pedres on vivien els nostres antecessors barcelonins, hagués vist la llum també amb el PSC va molt errat. El més probable és que ens haguessin ensenyat quatre pedres a través d’un vidre amb un cartellet que digués “així vivien els barcelonins al segle XVIII”, o alguna cosa per l’estil. Per als governs del PSC i ICV la nostra història no era una manera de projectar-nos cap al futur, sinó una rèmora molesta i innecessària de conèixer i òbviament de cap interès per als milions de turistes que vénen cada any a la ciutat.

  1. La confrontació continua amb la Generalitat.

Fins al 2003 l’Ajuntament de Barcelona va ser una mena de contrapoder a Catalunya. Hi havia una mena de cohabitació tàcita, però molt incòmode, entre un Ajuntament socialista i una Generalitat convergent. Les polèmiques eren constants i la baralla de judo lliurada durant quasi 15 anys entre Maragall i Pujol ha resultat ser un capítol gris del nostre país.

El potencial de que els dos costats de plaça Sant Jaume estiguin d’acord l’hem vist aquests anys, en què Trias ha actuat com el millor ambaixador del procés sobiranista que ha liderat el President Mas juntament amb la societat civil. El mateix podríem dir de la fonamental ajuda de l’ajuntament Trias per pal·liar el desastrós finançament de la Generalitat, les retallades socials imposades des de Madrid, i assegurar que, almenys a Barcelona, els serveis públics es mantenien en el millor estat possible.

10.La dependència política de Madrid

Aquella sensació d’estar sempre pendents del que digués el govern espanyol. De no forçar la màquina per a que Barcelona tingués el seu lloc per por de molestar. De no tibar seriosament la corda per aconseguir que el nostre port i aeroport poguessin ser referents de talla mundial. La certesa que mentre el govern espanyol subinvertia en la nostra ciutat, Barcelona perdia cada cop més competitivitat envers Madrid, sense horitzó de millora ni intent de rebel·lar-se. Si fins i tot van acceptar que l’AVE passés per sota la Sagrada Família!

I és que si ara la situació de maltractament és la mateixa (només cal veure què ha passat amb Rodalies ahir al matí!), cada dia és més important recordar que amb tenir un Estat propi, els qui més hi guanyaríem seríem principalment els barcelonins i aquesta magnífica ciutat que ens acull i que podria alliberar tot el seu potencial.

*Aquest article ha estat escrit a parts iguals per Víctor Sole (@sule25) i Aleix Sarri (@aleixsarri).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.