Una fàbrica d’euroescèptics

Font: AKTUALITY.SK
Font: AKTUALITY.SK

Doncs sí, després de dos dies de negociacions, l’euròcrata Van Rompuy finalment va tenir el seu moment de glòria: fumata blanca i habemus pressupostum. La seva roda de premsa, grisa com ell, només va ser comparable a les declaracions de la resta de líders europeus: com si fos una nit electoral, tots hi havien guanyat. La necessitat imperiosa de quedar bé davant les audiències nacionals es va tornar a demostrar, i enlloc de reforçar un missatge de caire europeu, totes les seves declaracions van ser enfocades a explicar per què era bo aquell acord pel seu propi país.

Així, Merkel explicà que han aconseguit reduir la mida del pressupost, Hollande que han mantingut les ajudes agràries, Cameron el seu xec i la reducció del pressupost comunitari (com menys Europa millor, pensa el britànic!), Rajoy celebrà que Espanya encara serà receptora net de fons europeus 7 anys més (vergonya cavallers, vergonya!!), i els líders de l’est els més contents de tots: aquest cop sí que s’han quedat amb un bon tall del pastís dels fons de cohesió.

El més trist de tot és que el pastís no deixa de ser l’1% anual del PIB europeu a repartir durant 7 anys, del qual ja ha estat decidit en quines proporcions es gastarà per a cada matèria, com si els líders europeus sabessin què passarà exactament a les nostres economies durant 7 anys. L’augment de la partida en polítiques de innovació, recerca i competitivitat (30.000 milions d’euros) perd efectisme quan ets conscient que cal repartir la xifra entre 27 Estats i 7 anys.

Perdoneu, però és que tot plegat faria riure si no fos tan patètic. Els “líders europeus” van a negociar el pressupost comunitari amb una actitud mercantil impròpia i per moments sembla que la UE sigui més que una unió d’Estats, una unió de mercaders. Inexistent el discurs públic de caire europeista, els dirigents de cada país van a la cimera no amb la responsabilitat d’aconseguir el millor resultat possible per la UE, sinó amb la missió de treure’n rèdit per als seus i així aprofitar-ho per la següent contesa electoral. Enlloc de fer política i plantejar-se quin pressupost necessita la UE per a ser efectiva i combatre la crisi i els reptes que se’ns plantegen fins al 2020, els “líders europeus” es dediquen a discutir entre ells per veure qui es queda el millor tall del pastís. La negociació té tot el drama de l’antiga diplomàcia de passadissos i mentrestant, mantenen hostatge dels seus interessos nacionals tot el pressupost comunitari.

Es genera doncs una dinàmica d’insatisfacció, sabedors els ciutadans i els mitjans de comunicació que de la cimera “se n’ha de treure alguna cosa” per al propi país, esperen ansiosos el seu resultat. Aquest discurs, de fons euroescèptic, aboca a una anàlisi comparativa entre el “què n’han tret” els diferents Estats que malgrat que a curt termini pot ser satisfactori, a mig i llarg termini sempre els portarà a demanar més. Però no més Europa, sinó més d’Europa cap als interessos nacionals. Les cimeres doncs es converteixen en una fàbrica d’euroescèptics.

Davant d’aquesta situació, o bé es fa un gir discursiu profundament europeista o bé el discurs euroescèptic s’imposarà a mig termini i farà inviable una major integració europea.

Solucions?

Si ens creiem la UE i l’euro, no és massa difícil arribar a la conclusió que el que es necessita és un govern federal o confederal (d’estil nord-americà) que pugui decidir per si mateix i en virtut d’una perspectiva purament europea quina és la millor manera de dirigir la despesa. Què se’n fa dels diners.

Cal un govern federal o confederal que controli entre el 5 o el 10% del PIB de la UE i que tingui capacitat real per dur a terme polítiques amb visió de futur. Però amb compte, perquè visió de futur no significa fer plans multi-anuals com si això fos la Unió Soviètica. Un dels errors més monumentals del pressupost comunitari és la seva extrema rigidesa alhora d’adaptar-se a les circumstàncies polítiques i econòmiques del moment. Com fer-ho doncs per a que el pressupost de la UE canviï el paradigma?

Per començar és imprescindible acabar amb aquest discurs públic del “qué hay de lo mío”. A ulls catalans, quan un finlandès afirma estar fart de la seva excessiva quota de solidaritat amb Europa sembla que faci broma. La seva contribució anual a la UE és de només 690 milions d’euros, res a veure amb els 16.000 milions del dèficit fiscal català amb Espanya.

Aquí, com sempre, el problema de fons és qui recapta els impostos que serveixen per finançar el pressupost comunitari (a Estats Units o Alemanya, el govern federal i els Estats es reparteixen la recaptació d’impostos). Actualment el sistema està basat en les transferències dels Estats a la UE. Això fa que les quantitats siguin petites, arbitràries i subjectes a un constant estira i arronsa en el qual hi ha en joc “l’orgull nacional”. Sembla que es “regalin” diners a la UE.

Aquest sistema hauria de desaparèixer i hauria d’ésser substituït per una estructura en què la Comissió Europea, elegida pel Parlament Europeu, recapti directament alguns trams de l’IVA o l’impost de societats, per exemple, així com alguns impostos propis com una Taxa a les Transaccions Financeres o a les emissions de CO2. Que la UE tingui, doncs, recursos propis.

D’aquesta manera l’acció de la UE no serà condicionada per 27 interessos nacionals, sinó que tindria una perspectiva europea. Sobretot, no seria dependent de la voluntat política del govern de torn en els Estats Membres.

Cal ser realistes. El que proposo aquí no es pot resoldre amb una sola cimera, però sí que es pot aconseguir gradualment en pocs anys si hi ha voluntat política. Tanmateix, participar en una cimera que decideix un pressupost de gairebé un trilió d’euros amb l’únic objectiu d’aconseguir un tall més gran del pastís és indecent, i una recepta segura per seguir fabricant euroescèptics a tota màquina.

Nota: Per cert, aquestes cimeres són, en certa manera, focs d’artifici. Qualsevol acord pel pressupost ha de ser aprovat no només pels 27 Estats sinó també per la Comissió i el Parlament Europeu. Aquest darrer ja ha anunciat que sense recursos propis s’hi oposarà. I em permeto de recomanar-vos un llibre: Guy Verhofstadt i Daniel Cohn Bendit: “Por Europa!” (2012)

*Article publicat originalment al Cercle Gerrymandering.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *