Sobre la marxa de Grífols: NO és el procés, estúpids!

Enmig de la falsa polèmica sobre la marxa d’empreses de Catalunya, ha estat comú els darrers dies que opinadors i tertulians unionistes hagin pres l’exemple de la marxa de Grífols a Irlanda per demostrar que “el procés espanta les empreses”.

Sobre la mentida que les empreses estiguin marxant de Catalunya, us recomano que mireu aquests tuits de l’@IvanLQF, poques vegades un grapat de gràfics havien deixat tantes falsedats al descobert.

Amb tot, crec que val la pena parlar de la marxa de Grífols. Tal i com han admès els seus dirigents, la seva instal·lació a Irlanda es deu més que res a que al país gal·lès només hauran de pagar al voltant d’un 5% d’impostos gràcies a un tracte fiscal molt favorable.

Moltes altres multinacionals fan el mateix pas. Per exemple la farmacèutica Pfizer ha apostat per fusionar-se amb Allergan per tal de poder traslladar el seu domicili fiscal a Irlanda i estalviar-se 21.000M de dòlars en impostos.

Així doncs, no és el cas de Grífols un cas aïllat ni molt menys. Només cal recordar que J.C. Juncker, President de la Comissió Europea, porta un any a la corda fluixa després que se sàpigues que mentre era primer ministre de Luxemburg va donar acords fiscals preferents a centenars de multinacionals que els permetien pagar menys d’un 2% d’impostos sobre els seus beneficis.

Arran de tot plegat, el Parlament Europeu va crear un comitè d’investigació especial per tal d’analitzar aquestes pràctiques, que malgrat ser legals en molts casos, posen en perill el futur de l’estat del benestar i creen un doble raser envers les PIMEs d’arreu del continent que paguen els tipus nominals oficials de l’impost de societats.

Tanmateix, quan la cambra va demanar als Estats que donessin informació sobre aquests tractaments fiscals favorables a multinacionals, l’Estat espanyol es va negar a col·laborar atenent-se a qüestions de confidencialitat. Un paper galdós que ha caigut com un gerro d’aigua freda entre molts parlamentaris del comitè, especialment perquè almenys en teoria els més entesos consideren l’Estat no té res (o gaire) a amagar.

En qualsevol cas res de nou per a un Estat, Espanya, que encara tracta com a confidencials tots els papers del ministeri d’exteriors des del segle XV. Amb tot, permet fer un exercici que ja comença a tocar tenint en compte el grau de progrés que viu el procés català.

Arriba l’hora en què ens hem de començar a contestar la pregunta: la independència per fer què? El cas Grífols és una bona oportunitat per expressar algunes idees.

1. Un Estat català (i per tant una hisenda pròpia) ha de servir també per a que s’acabin aquests tractes fiscals favorables (almenys dins el nostre territori).
2. Caldrà simplificar el codi impositiu, i si cal per seguir atraient inversions de grans empreses, rebaixar el tipus nominal de l’impost de societats fins al 20% per exemple. Però que les normes siguin iguals per a tothom.
3. L’avanç de la globalització i l’augment del comerç internacional ens portarà a un ambient fiscal, en què un alt nivell fiscal en l’activitat econòmica productiva serà més perjudicial que beneficiós per a preservar l’estat del benestar i competir globalment.
4. Un Estat català amb cadira a la UE i a la resta de fòrums de decisió a nivell mundial s’ha de marcar com a objectiu l’harmonització de normes que evitin tant com sigui possible l’elusió fiscal a nivell global. Catalunya, país obert, ha d’estar a favor de la competència fiscal, però no quan aquesta es du a terme de forma deslleial, però Catalunya (o Espanya) sola no pot marcar les normes del joc. Algunes reformes a defensar, per exemple, la publicació de l’activitat econòmica de les multinacionals país-per-país és fonamental per exemple per a que cada país recapti proporcionalment a l’impacte que té la multinacional en qüestió. També harmonitzar a escala europea la base de l’impost de societats és fonamental per a que no visquem nous casos LuxLeaks que representen de facto una estafa a tots els contribuents.

Si Catalunya vol esdevenir un Estat hi hem de començar a pensar en aquestes coses. I és bo què els que n’estem a favor debatem quin paper cal tenir en debats globals com aquest, particularment si volem mantenir en el temps un estat del benestar igual o millor al que tenim avui.

Sap greu que una empresa com Grífols hagi de marxar de Catalunya, però pensar que ho fa per culpa del procés evitaria que comencem a parlar d’una qüestió que de ben segur marcarà la vida econòmica catalana i mundial durant anys a venir. I que quedi clar, que la marxa de Grífols no és pel procés, ja n’ hi ha prou de tantes intoxicacions!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.