Retornar als orígens: causes i solucions per a la desafecció política ciutadana

WHITEHOUSE.GOV
WHITEHOUSE.GOV

 

Una gran democràcia ha de progressar o aviat deixarà de ser o gran o democràcia.”- Theodore Roosevelt (26è President dels EUA del 1901 al 1909)

 

Introducció.

Fa massa temps, i segurament no n’és tant, que la major part de la ciutadania d’aquest país ha agafat la destral per decidir que tots els mals d’aquest país parteixen d’una mala política dels seus representants electes al capdavant de les institucions municipals, regionals, estatals i fins i tot europees.

Fa massa temps que des de diferents àmbits es comenta aquest fenomen. Un fenomen que podríem dir que arriba al seu clímax amb l’aparició de la televisió de plasma com a icona pop per a fer política.

La política ha evolucionat molt des dels seus orígens en terres hel·lèniques fa més dos mil d’anys. Però la desafecció de la qual parlem prové d’una imatge, d’un record, del que podríem anomenar com la “bona” política. Aquella foto de la generació dels 30 i dels 40. Aquella generació que s’organitzà en el franquisme per a mantenir viu un ideal de país i democratitzar Espanya. 

Quan la oportunitat sortí, quan tota aquella societat civil que s’havia anat articulant políticament des del silenci tingué la oportunitat de transformar-se en partits polítics, aquells líders de la resistència sortiren a buscar, poble per poble, gent que volgués sumar-se al seu projecte i encapçalar-lo. Líders que buscaven líders. Segurament en un àmbit més reduït, però líders. Els partits polítics, doncs, van aflorar com a plataformes d’adhesió de voluntats i anhels col·lectius. Tots ells amb gent reconeguda i estimada per diferents comunitats de relació, connectant-los amb les forces vives del país.

Els partits polítics van néixer com a plataformes d’adhesió de voluntats i anhels col·lectius. Líders que buscaven líders.

Els feliços 80. Els plàcids 90.

Tot i que em queda una mica lluny, políticament la dècada dels 80 devia ser una època daurada per l’esperança de la gent, la bonhomia entre els pobles i la connexió representant-ciutadà. Durant molts anys tothom havia esperat l’arribada de la democràcia i la il·lusió per començar la construcció d’un nou projecte de país, tal i com la gent i els propis polítics en parlen, es notava.

Els anys 80 per tant van ser uns anys de planificació i construcció conjunta, podríem dir, d’èxit d’uns anhels col·lectius, no perquè els representants polítics estiguessin més en contacte amb la gent en el seu dia a dia que actualment (que ho posaria en dubte), sinó perquè amb molta i molta gent ja havien connectat abans d’arribar-hi, per molta i molta gent ells representaven quelcom més que un ideari. Eren símbols de desigs i també patiments col·lectius. Hi havia una identificació personal més estreta amb la persona que liderava el projecte de país, des del seu municipi o el propi parlament.

Els 90 són els anys de recollida daquells fruits iniciats als 80 i per tant, podríem dir que representen una època més aviat plàcida. Una època, però, que alhora traça l’inici del canvi i de la desafecció. Després de dues dècades de representació política ciutadana, aquelles plataformes inicialment concebudes com a punts d’adhesió de voluntats i anhels col·lectius comencen a perdre la màgia il·lusionadora amb què van sorgir. Els fundadors i primeres espases dels temps de la democràcia es van retirant i el seu relleu el van agafant persones que van decidir en el seu dia afiliar-se a un ideal de país des d’un partit polític. La màquina podria seguir renovant-se i mantenint l’esperit jove inicial si tota aquesta gent que té la voluntat d’ajudar al seu país i millorar-lo tingués l’ambició de sentir-lo, no només de contemplar-lo. Perquè la política contemplativa ens desconnecta dels anhels col·lectius i ens emmarca en un anhels de partit, dirigits a objectius, molts cops semblants, però amb menys matisos. I els matisos són importants.

Dit d’una altra manera, un partit polític és una eina per a fer política, per a fer proselitisme al voltant duna idea de país. És una eina per a poder compartir amb més gent i més fàcilment allò pel que cadascú creu, començant per l’entorn més immediat: des del metge de capçalera, al president de l’escala de veïns, passant per la pròpia família fins al grup de coral dels dijous. És una eina amb la qual cal compartir el tronc dels seus ideals, però no la totalitat de les branques. On seria sinó la regeneració del discurs? O la renovació dels lideratges? És una eina per a poder defensar els propis arguments amb més força. És una eina pels atrevits, pels idealistes, pels que volen comprendre què apropa i allunya a la gent del seu propi pensament. És una eina per sentir el país.

La política contemplativa, aquella que espera que el manà caigui del cel; que pregunta abans d’arremangar-se si plourà o si la gent somriurà. Aquella que resta a la rereguarda perquè no hi ha cap senyal; que no interactua ni lluita pel que sent perquè no és el lloc; que confia amb què d’alguna manera tot s’arreglarà, és la que amb el temps desfà la il·lusió i degrada el vertader esperit amb el qual aquella persona es va afiliar.

Els qüestionats 2000.

La no voluntat, o la poca voluntat de relació amb el batec del país fins que realment hi ha una responsabilitat al darrere és quelcom que crema a la ciutadania. I aquí podem distingir dues vessants: El fet de no veure el teu representant més enllà de les hores “protocol·làries” i indispensables; I la desconnexió total que molts exerceixen amb totes aquelles persones que s’havien relacionat durant l’exercici de la seva representativitat. Perquè la sensació de què aquella persona ha estat amb ells només per simple interès passa a ser un fet irrefutable. I, principalment, aquesta segona vessant en l’exercici de les responsabilitats polítiques crema a la ciutadania, perquè el partit, com a plataforma, ha de crear líders territorials que connectin amb la ciutadania en l’exercici o no d’un càrrec en concret.

Desistir d’un lideratge comunitari o fugir-ne pel simple fet de no estar remunerat quan la ciutadania en un passat et va reconèixer com a tal i te’n va donar l’honor, crema a la ciutadania.

És per això que com més desconnexió hi ha entre els nous representants polítics i la generació dels 30, com més es relaciona el representant polític com una persona de pas, circumstancial, més difícil serà recuperar aquesta confiança i alhora més difícil serà fer girar el rumb de la maquinària funcionarial administrativa, que en últim terme no deixen de ser ciutadans amb un ideal o un altre de país. La construcció d’un lideratge polític ha de tenir continuïtat en el temps, no pot ser a ràfegues i/o intermitències.

Això fa que la ciutadania no es senti identificada majoritàriament amb els líders polítics més enllà de la ideologia que defensen. Costa que els vegin com uns semblants. I és ara, quan portem en el millor dels casos un mínim de deu anys d’aquest canvi generacional quan els ciments comencen a trontollar. Aquesta desafecció, plantejada com una desconnexió humana entre el representant i el representat és agreujada quan els propis representants polítics són incapaços de dedicar un mínim de temps per respondre un correu directe d’un veí qualsevol o fer-se un forat a l’agenda per escoltar-lo sense filtres si així ho demana. Tan sols una breu resposta, agafant el prec, encara que no sigui possible la trobada o realitzable la petició, ja té efectes ben positius. La sensació de què la ciutadania senti, vertaderament, que hi ha algú a l’altra banda, la reconforta i facilita la seva implicació en la millora del seu entorn. Aquell temps escrivint, aquell esforç, de confiança sobretot, probablement sentin que haurà valgut la pena. I la ciutat, amb aquestes petites accions dels representants polítics, podrà guanyar un ciutadà actiu en la seva construcció col·lectiva.

Aquesta desafecció també s’agreuja quan els mitjans de comunicació, el quart poder, decideixen ridiculitzar els representants polítics segons la seva afinitat. Com més “joves” i més desconnectats de la generació constructora de la transició, més crèdules es tornen les etiquetes que viatgen de la mediocritat a la corrupció. Una sensació que s’agreuja quan els partits polítics acaben promocionant l’ascens de persones poc formades i que si no tenen una mínima voluntat de servei a la ciutadania representen una llosa per a la resta i la imatge del conjunt. Conscients de tot plegat, els propis partits polítics no van tardar a presentar: “Els Independents”.

Desistir (un polític) d’un lideratge comunitari o fugir-ne pel simple fet de no estar remunerat crea desafecció a la ciutadania.

Els independents.

Integrar gent de la societat civil no és cap cosa nova, ni que no es fes amb anterioritat a l’arribada dels “independents”. Però aquest nom respon a donar un missatge d’obertura cap a una ciutadania que començava a estar cansada de veure i entendre els partits polítics com a màquines electorals on millorar el país anava després d’assolir una posició de govern i/o poder. L’arribada dels independents en una llista electoral és la manera de dir-li a la ciutadania que se l’escolten, i alhora és una manera de reconèixer que han fet quelcom malament per agafar-se a una mesura que s’entén i es ven com a extraordinària. L’arribada dels independents és per tant l’acceptació d’un model de partits fallit.

L’arribada dels independents (a les llistes electorals) és l’acceptació d’un model de partits fallit.

Lligat en aquest fenomen trobem, doncs, que la gent enmig de la crisi que vivim és capaç d’identificar-se amb un lideratge polític, però refusa fer-ho sobre una formació en concret. Els anys doncs en què la força de la marca era suficient per anar endavant s’han acabat. Una força que havia estat assolida per un conjunt de lideratges individuals. No per la marca per ella mateixa, com ingènuament els partits polítics han fet creure. Perquè és la suma dels lideratges individuals els que han permès crear l’imaginari d’un lideratge col·lectiu (de marca) fort. La marca del partit està subjugada a l’acció de les persones que el conformen, deslligar-la i anteposar els seus valors i ideals a les persones que l’integren no funciona sense l’existència de lideratges individuals forts.

Tot i això, la pèrdua de credibilitat del conjunt, recau també en l’eterna disjuntiva en què els partits polítics es troben quan aconsegueixen guanyar unes eleccions: govern o partit.

Govern o Partit: Una falsa tria.

La principal raó d’existir d’un partit polític és la consecució del govern de les institucions a les quals es presenta. Tots els partits, excepte alguns moviments clarament de protesta i  en forma de partit (escons insubmisos, partit pirata, la cori, etc.) volen/voldrien guanyar les eleccions per poder dur a terme el seu pla d’acció. No hi ha partits amb vocació d’oposició i partits amb vocació de govern, hi ha partits que han estat més temps a la oposició i partits que han estat més temps al govern. El partit que no tingui per vocació governar, a excepció dels casos concrets i minoritaris comentats, ja pot fer les maletes.

Mentre un partit està a la oposició té tot el múscul centrat en potenciar la seva organització i discurs. En potenciar el propi partit. L’eina per a dur a terme l’acció és única i per tant no hi ha debat al respecte. El dubte arriba quan aquest partit arriba al govern. Els fets ens duen a pensar que els partits polítics tendeixen a desplaçar gairebé tot el pes de la organització en tasques de govern quan hi arriben, deixant la plataforma per accedir-hi pràcticament orfe de lideratge. Tot un error estratègic que ha ajudat a què la percepció de tenir una classe política majoritàriament mediocre es consolidi.

I per què? Doncs perquè al quedar-se a la rereguarda la gent majoritàriament menys preparada, i justament per això, vicia els futurs cicles polítics al ser, tal i com està el sistema electoral a dia d’avui, el partit qui tria la posició dels candidats a les llistes electorals. I com tots sabem, la gent mediocre sol triar, majoritàriament, gent més mediocre per cobrir el flanc que deixen descobert. D’aquesta manera, el seu valor intern semblarà augmentar, falsament, en el temps.

Posar en valor la marca del partit per davant de lideratges individuals és reconèixer la feblesa del candidat del propi partit.

En conseqüència, posar en valor els mèrits que ha fet la gent en cada elecció, és indispensable. Tanmateix, la meritocràcia és un concepte difícil d’aplicar i si no té uns paràmetres preestablerts és quelcom sempre subjectiu. No assegura, tot i que és la opció més vàlida i justa, uns lideratges forts. És per això que en les grans eleccions internes seria bo integrar les primàries com a exercici democràtic. I entendre una possible derrota com el pas més proper a una futura victòria. Perquè sinó, no sortirem de la mateixa errònia visió que ens fa pensar que un emprenedor que no se’n surt és un fracassat.

Tornant a la marca del partit, aquesta voluntat de potenciar el seu valor per sobre del dels seus integrants és una dinàmica que es dóna principalment quan la gent del partit és conscient que els lideratges que vol promocionar no tenen la suficient força individual, tapant així les seves mancances amb l’embolcall de la pretesa bona imatge del partit. És, doncs, una feblesa per molt que es pugui pensar el contrari.

Partit i govern, doncs, haurien de ser dues eines potents alhora i on la gent flueixi bidireccionalment. El govern no hauria de ser un punt de no retorn respecte les responsabilitats de partit des del moment en què ser-hi respon a un honor individual provinent d’uns anhels col·lectius expressats des d’una eina ciutadana, el partit. Descuidar el partit de lideratges forts o no crear els mecanismes per a què la gent que està al govern segueixi exercint una responsabilitat o un paper intern destacat afebleix la imatge del partit cap enfora, entorpeix la renovació de futurs lideratges potents i perverteix el funcionament del mateix.

La banca i els oligopolis.

Una perversió que es veu accentuada quan deixar la primera línia política significa passar, masses vegades, als consells d’administració, o en una posició privilegiada, dels bancs i els oligopolis de l’Estat. Multiplicant per 10 i per 20 els seus guanys respecte els dels seus antics alts càrrecs en l’administració pública.

No és qüestió ara de jutjar la diferència salarial al fer el salt, del tot lícita si l’empresa ho considera. Tanmateix, aquest patró llargament repetit posa de manifest de nou la impressió que els partits polítics actuen en primer terme per al seu propi benefici. O pitjor encara, quan es veu com un pacte tàcit entre els poders fàctics i el poder polític: lleis que permeten mantenir la seva posició dominant a canvi de llocs destacats per als polítics que fan nosa, per als que han col·laborat al manteniment del status quo i/o per als que no tenen on anar abans de jubilar-se.

Hi haurà casos que tot i potser entrar en aquests paràmetres no hi tenen res a veure, casos en què realment s’ha volgut integrar el representant polític per la seva vàlua. Però com sol passar, costa destriar el gra de la palla. 

Corrupció: la pèrdua dels ideals polítics.

Aquest flux entre posicions dominants del món privat i el món públic podria arribar a ser entès també com un símptoma de corrupció del sistema. Tanmateix, actualment quan parlem de corrupció, en genèric, pensem en primera instància en desviaments de fons públics per a benefici privat. És, doncs, la instrumentalització de l’administració pública per servir-se a un mateix en comptes de cercar el benefici col·lectiu.

El flux entre els interessos de la banca, els oligopolis i el poder polític o el control de les resolucions judicials són mostres de corrupció estatal.

Encara que les xifres que surten molts cops siguin, relativitzant-les, la xocolata del lloro, més enllà del delicte, pensar que la persona que et representa està més pendent de millorar la seva qualitat de vida que la del conjunt de ciutadans que representa no és tan sols una falta de respecte i un deshonor, sinó que és una acció totalment oposada del que d’ell s’espera: l’excel·lència i la cerca del bé comú. La inhabilitació de la funció pública en tots els casos provats ha de ser la norma. Tot i que també cal posar de manifest que és inadmissible i antidemocràtic el control polític en la dilatació i execució de moltes resolucions judicials (i jurídiques). Fins al punt que podríem parlar de corrupció d’Estat. La independència dels tres poders, malauradament, és una utopia. I el quart poder, els mitjans de comunicació, que haurien d’ajudar a controlar i impulsar l’acció del govern han claudicat majoritàriament de fer tal tasca de forma objectiva per a servir els interessos concrets d’una o altra facció de poder de l’arc parlamentari.

Hi ha, però, quelcom que em desagrada en aquests processos judicials sobre la corrupció política: en tots els presumptes casos es sol apuntar només al representant polític. Però…és sempre ell sol l’ideòleg i estratega en tals trames? Està molt bé fer caure tot el pes de la llei sobre una persona que ha traït la confiança de la gent enriquint-se de forma il·lícita infringint les lleis, però i les persones o empreses que els han empentat, se n’han beneficiat o hi han col·laborat? Em fa la sensació que es passa massa per sobre de l’entorn de l’acusat, però si tan conscienciats estem en què s’ha de multar els clients de la prostitució i estirar del fil per empresonar els proxenetes, perquè no apliquem la mateixa lògica en la corrupció administrativa? 

Per retornar als orígens: Primer, una nova llei electoral.

Hi ha, doncs, molts elements que han contribuït a trobar-nos en aquest precipici de confiança i valors que minen la credibilitat de la política. Però no es tracta de “treure” la poma podrida. Reduir el problema a una simple extracció de l’element tòxic és una solució superficial, d’aparador, perquè les causes, com hem vist, són múltiples i totes elles ben sacsejades ens porten a tenir entre mans un còctel molotov.

Retornar als orígens és el concepte sobre el qual hem de partir. Per dibuixar els canvis, cal que els partits polítics comencin per plantejar-se què és el que farien si fossin uns ciutadans inquiets amb ganes de posar les seves idees al capdavant del país. Què haurien de fer per guanyar la confiança ciutadana des del no res. Retornar als orígens significa que els partits polítics entenguin i recordin d’on va sorgir la seva força i quins elements van contribuir al seu auge. Que tinguin present d’on venen, les seves arrels, per anar cap endavant amb més força i determinació. Tenint en compte el nou context econòmic-social i el canvi comunicatiu i en l’accés a la informació que impliquen les noves tecnologies.

Per intentar recuperar la confiança del ciutadà cal doncs primer de tot reforçar els lideratges territorials, de proximitat, o crear-ne de nous, i aconseguir no només que siguin estables si no que puguin emanar, i naturalment, també de la pròpia comunitat. La comunió, i mai m’és ben dit, amb la societat civil ha de ser quelcom permanent. L’elecció, per tant, dels líders territorials ha de ser de baix cap a dalt. Tenint present que el concepte de líder territorial ha d’estar fora de la lògica electoral. Això vol dir que cal aprovar d’una vegada una nova llei electoral que permeti l’elecció directa dels representants per petites circumscripcions. Seria un pas endavant per forçar l’apropament d’aquells representants polítics més aliens al dia a dia ciutadà.

És necessari aprovar una nova llei electoral que permeti l’elecció directa dels representants per petites circumscripcions.

Si això es fes bé, la integració dels independents en una llista electoral perdria part del sentit, ja que ells mateixos podrien concórrer més fàcilment en unes hipotètiques eleccions.

Aprofundint en la democràcia directa trobem una de les seves formes més genuïnes: la consulta ciutadana. Una gran eina democràtica i necessària davant qüestions de gran interès ciutadà que o bé no estaven contemplades al programa electoral o bé suposen quelcom ben diferent respecte el mateix. El seu exercici en qualsevol altre cas seria desmerèixer el sentit dels programes electorals, però cal perdre la por a les urnes i deixar que la ciutadania s’expressi en decisions cabdals.

D’altra banda, i cara endins, els partits polítics han de posar els mecanismes per a què entrar al govern no sembli una estampida. Partit i govern han de ser vasos comunicants i bidireccionals amb lideratges forts. Tenint en compte que la generació del discurs no pot recaure només en el govern, amb el partit fent seguidisme, sinó al contrari. És precisament el discurs del partit el que ha d’anar en paral·lel o per davant del govern, amb igual de força i fons.

I és enmig d’aquesta regeneració democràtica que els partits polítics han de dur a terme, internament i des de les institucions, que caldria plantejar seriosament posar barreres legals d’incompatibilitat temporal entre l’administració pública i alguns càrrecs concrets d’algunes àrees del sector privat, per evitar un més que possible tràfic d’influències encobert.

Finalment, caldria reformar la justícia per a què sigui el màxim d’imparcial i ràpida en la resolució dels presumptes casos de corrupció política. Separant l’elecció de qualsevol càrrec judicial del poder polític. Tot aprofundint en les penes i/o inhabilitacions per a tots els col·laboracionistes de la corrupció.

Algunes d’aquestes accions, la majoria, ja es poden començar a dur a terme actualment. Les restants, molt probablement, hauran d’esperar una Catalunya independent per a poder-les implementar de bell nou ( o això esperem!). Però els partits polítics que fugin d’impulsar-les internament i parlamentàriament haurien de ser conscients que la ciutadania, cansada d’esperar, ja està cercant nous referents.

Retornar als orígens és, doncs, el primer pas per tornar a humanitzar la política, per tornar a renovar el seu noble ideal i refermar el compromís amb els anhels col·lectius de la ciutadania.

Articles relacionats:

Camargo Sarri, Aleix (2016) “Fer primàries és útil.

Camargo Sarri, Sergi (2016) “Convergència 2.0

Camargo Sarri, Sergi (2016) “CDC: Congrés sense Secretari General?

Camargo Sarri, Sergi (2016) Convergència Accessible

Camargo Sarri, Sergi (2016) “Fer un nou partit és fer taula rasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *