Nou segle, nou país, una Catalunya multipolar i moderna

Us presentem aquest assaig que descriu com imaginem la Catalunya més idònia per a fer front als nous reptes que han anat apareixent durant les darreres dècades. L’Aleix Sarri us presentarà les parts relatives a Internet, Energia, Aigua i Agricultura. Mentre que en Sergi Sarri planteja solucions en el camp de les Infraestructures, englobant carreteres, ferrocarrils i aeroports.

INTRODUCCIÓ

El darrer segle hem vist com es produïa a Catalunya un gran salt demogràfic. En poc més de cent anys la població catalana ha passat dels dos milions fins als 7 i mig, en poques paraules, s’ha gairebé quadruplicat. Quantitativament doncs, el canvi ha estat immens i ha vingut acompanyat de profundes conseqüències en la distribució de la població en el territori.

Tot i que la capitalitat de Barcelona no havia estat mai discutida, existia un equilibri entre ella i la resta de ciutats grans i mitjanes que s’estenien per Catalunya construint una xarxa que creava un rerefons simbòlic i sentimental per a una Barcelona que, com totes les grans ciutats, masses vegades oblida les seves arrels.

Aquest equilibri de forces, però, ja no existeix. Més de la meitat de la població de Catalunya viu agrupada entorn de l’àrea d’influència de la capital, gairebé quatre milions de persones hi tenen la seva residència i/o el seu lloc de treball.

Gràcies, en bona part, a les dues grans onades migratòries que han afectat el nostre país i que han concentrat els seus efectes en Barcelona, convertint-la en una metròpolis cada vegada menys integrada en el conjunt, i cada cop més una ciutat global i únic pol d’atracció de Catalunya.

Però aquesta realitat pot canviar en aquest segle que tot just comença, i hi ha indicis que aprofitant el corrent històric i tecnològic i amb una petita empenta governamental, és possible que en uns quants decennis puguem parlar d’un retorn al territori, una reconquesta de l’espai físic català per part d’una ciutadania que trobarà, cada cop més, incentius per deixar la metròpolis barcelonina i repoblar les ciutats petites i mitjanes del país.

La raó principal serà, tal i com succeeix actualment durant els caps de setmana, la cerca d’una millor qualitat de vida i d’una tranquil•litat que no existeix a la gran Barcelona. Amb la diferència, que en el futur es donaran les condicions adequades per a què aquesta “fugida” de la ciutat no sigui només esporàdica, sinó permanent.

En aquest terreny és on el canvi tecnològic que hem viscut els darrers anys pren la seva veritable força i dimensió. Les ciutats havien tingut històricament una barreja de components que les feien úniques, ja que eren un punt de trobada únic per al comerç i l’establiment de relacions personals amb gent de tota mena. Eren un lloc on podies trobar de tot i ningú et coneixia de res. Perfecte per a la intimitat personal, també.

Però ara existeix un altre espai que reuneix els mateixos avantatges i que n’afegeix la possibilitat de fer-ho tot des de casa, i aquest és Internet.

INTERNET

Internet és un espai que podríem qualificar d’univers virtual, una ciutat global amb unes dimensions infinites i en constant creixement. A Internet s’hi pot trobar el que es vulgui o necessiti, i no només això, sinó que està canviant a passos de gegant la manera en què ens comuniquem i interrelacionem entre nosaltres.

Per exemple, ja són cada cop més els que treballen i gestionen la seva feina diària des de casa seva gràcies a estar connectats i compaginen d’aquesta manera vida laboral i familiar. A banda de la revolució que pot suposar aquest fet en la persecució de la igualtat en les relacions home-dona, i del descobriment de les relacions personals virtuals a través dels programes de xat, és evident que l’expansió d’Internet obre la porta a què els treballadors puguin viure allunyats de l’objecte de la seva feina sense perjudici per la qualitat d’aquesta. És a dir, que per a una bona part de la població treballadora, tenir la vivenda el més a prop possible del lloc de treball ja no serà la prioritat principal a tenir en compte a partir de la qual fer girar la resta de la seva vida. Podrà triar on vol viure. Mar o muntanya, poble o ciutat, tan se val mentre s’ho pugui permetre amb el seu sou.

I és aquí on el govern pot donar una petita empenta per a què alguns ciutadans es decideixin a deixar la gran ciutat, incentius fiscals en relació a la compra d’habitatge de primera residència en el territori, fora de la corona d’influència barcelonina i sobretot assegurar a tot arreu la més alta qualitat en els serveis bàsics d’atenció als ciutadans com podrien ser la sanitat, l’educació o unes bones comunicacions.

La xarxa a més, també amplia les possibilitats per a les persones de la tercera edat, ja que la compra a través del web dels supermercats pot resultar una opció molt còmoda per a ells, que els eviti esforços i desplaçaments inútils, traient rellevància també a la localització de la seva vivenda.

No oblido, és clar, que un dels grans atractius de les ciutats com Barcelona és l’amplitud dels seus “mercats”, és a dir, que s’hi pot trobar de tot. Però aquest atractiu també perd validesa des del moment que a través dels portals de compra i venda de la xarxa podem adquirir productes i intercanviar-ne amb qualsevol altre usuari que no només no cal que sigui del nostre país o que parli el nostre idioma, sinó que podem fer tractes amb qualsevol persona del món, sense barreres, més enllà de la nostra voluntat.

Així doncs, Internet esdevé també un mercat global que ens convida a aconseguir el què volem sense moure’ns d’allà on volem ser, permetent una gran llibertat de localització que si bé no és incompatible, sí que fa innecessari viure en una gran capital com Barcelona.

El govern encara pot implementar una política decisiva en aquest aspecte. En primer lloc digitalitzar i informatitzar la gestió del dia a dia de l’administració per donar la possibilitat a tantes persones com ho vulguin d’alleugerir els tràmits per la via electrònica. És el que se’n diu l’e-govern, i no només permet fer menys pesats els tractes amb l’administració, sinó que també augmenta la productivitat dels treballadors al evitar desplaçaments inútils, o si més no n’augmenta el temps d’oci i els estalvia els diners del transport fins a la capital.

En la mateixa línia, i per a les gestions en què el contacte humà directe sigui absolutament imprescindible, seria interessant construir una xarxa intranet eficient que permetés la comunicació directa entre oficines del mateix departament per tal de resoldre els problemes el més a prop possible de l’afectat, tot seguint el principi de subsidiarietat.

Amb tot, cal tenir clar que Internet no serà en cap cas la causa del canvi en la distribució demogràfica del nostres país, sinó un dels marcs que ens poden ajudar a fer que aquest canvi sigui possible.

ENERGIA

Amb la crescuda demogràfica i el canvi tecnològic, la demanda energètica s’ha disparat fins a límits insospitats fa tan sols unes dècades. Avui dia, gairebé cada llar disposa d’un parell de televisions, un ordinador de sobretaula i un portàtil, telèfons mòbils, nevera, congelador, rentadora, aire condicionat…

La llista és interminable, varia en cada casa i, a més, cada setmana augmenta amb tota la sèrie de dispositius electrònics que surten al mercat diàriament, que requereixen estar connectats a la instal•lació elèctrica per recarregar les bateries. Si hi afegim que cada cop més, aquests aparells tenen un caràcter personalitzat que condueix a la seva multiplicitat a l’interior de cada vivenda, i que cada vegada hi ha més persones de totes les edats vivint soles, ens adonem que la situació és complicada.

I és que potser no consumeixen molt, però tot suma. I si afegim aquest augment en el consum per càpita a l’augment demogràfic de Catalunya dels darrers anys veurem que tot això generarà problemes en l’abastiment energètic a la regió metropolitana, sobretot essent aquesta un important pol d’atracció per als turistes estrangers.

Aquest problema d’abastiment energètic, desgraciadament, ja s’està donant a dia d’avui, i és per tractar d’evitar que s’agreugi que s’ha projectat la construcció d’una línia d’alta tensió que uneixi la nostra xarxa amb la francesa, per tal que ens subministri l’energia elèctrica que necessitem. Malauradament, el fenomen NIMBY s’ha arrelat molt ràpidament a casa nostra i aquesta opció és possible que no prosperi, o si ho fa serà després d’anys de retràs i malcontentaments.

I aquesta situació no és bona i s’ha de superar, ja que denota una actitud infantil de la ciutadania davant un problema col•lectiu del país. Tanmateix, pot servir per a donar un tomb en la nostra planificació energètica que serveixi per a què comencem a ser capaços d’abastir-nos de manera més conscient i sostenible.

Per començar, és important que es doni la màxima ajuda possible a aquelles persones que decideixin instal•lar plaques solars en els seus habitatges per tal que puguin generar ells mateixos bona part de la seva pròpia “factura energètica” i alleugereixin la demanda general. Es diu que fer-ho distorsiona el mercat, però si bé és cert que donar subsidis per la implantació de cèl•lules fotovoltaiques causa una certa competència deslleial envers altres fonts d’energia elèctrica, no és menys cert que la diferència no té rellevància si a l’altre costat de la balança hi posem el fet que amb aquesta actuació crearíem una infraestructura en mans del propi consumidor amb capacitat per generar energia indefinidament a un preu molt baix. En aquest contrapès, també hi trobem els diners que seran necessaris per a eliminar els gasos que com el CO2 causen forts perjudicis al medi ambient, que segons molts estudis científics podrien fins i tot causar un canvi climàtic global, i que afecten també a la salut humana.

Amb tot, s’ha de descartar des de l’inici les idees que han sorgit en altres punts del món com ara el Magreb en relació amb crear “plantacions fotovoltaiques”, zones de terrenys utilitzades íntegrament per a recollir la llum solar i convertir-la en electricitat, ja que serien un blanc massa fàcil davant possibles atacs terroristes que podrien deixar la xarxa virtualment col•lapsada.

També s’ha de tenir en compte la possibilitat de seguir una política similar en relació amb l’energia eòlica, tot i que a una escala menor degut al seu major cost, el seu impacte paisatgístic i que no es poden posar a tot arreu, sinó que només en aquelles zones específiques en què la força del vent és suficient per a la seva efectivitat.

Aquestes dues vies, la de l’energia solar i l’energia eòlica tindran una importància cabdal per a assegurar el subministrament elèctric en el futur, però també el tindrà l’energia nuclear. És sabut que aquesta té un rendiment molt superior a la resta en la generació d’electricitat, però també que presenta alguns inconvenients reals molt a tenir en compte.

La seguretat i què es fa amb els residus radioactius produïts són problemes d’importància, però que en part ja han estat resolts amb les diferents generacions nuclears. El què no ha canviat, però, és l’alt cost de la seva construcció i el fet que allargar-ne el període de posada en marxa el multiplica exponencialment, encara que un cop funcionant té un manteniment molt barat. És molt important, perquè això significa que en el moment de tirar endavant el projecte de crear una nova planta cal un consens molt fort entre tots els partits de l’arc parlamentari per tal que la seva construcció no pateixi aturades o demores que n’elevin massa el cost. També per evitar que per desavinences polítiques es desmantellés la planta abans de la finalització de la seva vida útil.

La importància de l’ús de l’energia nuclear cobra molta importància si ens fixem en el sector del transport. Els vehicles motoritzats han funcionat durant tot aquest segle amb derivats del petroli com a combustibles, però no està clar que segueixi essent així en el futur.

L’augment de la demanda amb l’auge de les economies superpoblades de l’est asiàtic, unida a una dificultat cada vegada major per extreure l’or negre de sota terra, i els recels de la societat internacional sobre el paper del petroli en l’escalfament global, fan que la substitució del petroli per una altra font d’energia en el camp dels vehicles de transport sigui una qüestió de temps.

I en aquest terreny és on l’electricitat juga amb avantatge. És l’única font d’energia que té una implantació territorial prou forta per arribar a qualsevol punt del planeta, i és clar, de Catalunya, sense necessitat d’haver de llançar grans inversions per aconseguir-ho. Així que molt probablement en els propers anys s’anirà consolidant una dinàmica en què l’electricitat prendrà cada vegada més protagonisme compartint-lo amb el petroli mitjançant motors híbrids. Fins a desplaçar-lo.

El Prius de Toyota ja va iniciar el camí fa uns anys, i en aquest moment, grans companyies del sector de l’automoció com ara BMW i General Motors ja estan projectant nous models que combinin les dues tecnologies.

Així doncs, en les properes dècades serà molt important tenir assegurada una bona font d’electricitat donat que el seu consum augmentarà molt, i l’energia nuclear apunta com la única que quantitativament pot arribar a uns nivells tan elevats. Això és clar, mentre no arribi la fusió nuclear, que a diferència de la fissió actual, no produirà residus i tindrà una producció energètica molt i molt superior gràcies a l’energia alliberada en la fusió entre dos àtoms d’hidrogen. En tot cas, i sempre que sigui segur, Catalunya hauria d’apostar per aquesta última tecnologia nuclear tan aviat com sigui possible.

COMUNICACIÓ I INFRAESTRUCTURES

El país té un dèficit d’infraestructures palpable. El model centralitzat que s’ha creat al voltant de Barcelona ha fet que les comunicacions de Catalunya s’hagin fet de fora cap endins, de manera radial, descuidant les connexions entre pobles i ciutats més properes i directes.

Millorar les comunicacions terrestres mitjançant el vehicle privat entre el territori és doncs una prioritat, però ser capaços de bastir una xarxa ferroviària descentralitzada i eficient és encara més urgent.

Tanmateix, no podem oblidar que és tan important que un país estigui ben comunicat entre sí, i pugui d’una forma o altra enfortir els seus lligams com a poble, com que sigui una base llançadora i un gran portal cap a qualsevol part del món. I els aeroports són la nostra eina per tal d’assolir aquest últim objectiu.

Unir cadascun dels punts cardinals del país d’una manera ràpida i directa hauria d’ésser el primer objectiu. Considero aquests dos punts en un, ja que crec que fóra bo que allà on hi haguessin les principals carreteres del país, un ferrocarril aprofités el camí ja fet per a fer el mateix trajecte paral·lelament.

Per a consolidar el reagrupament territorial, caldria començar per a millorar l’estat de les carreteres de la meitat oest del país que és la menys modernitzada. Així com acabar el quart cinturó, que ha de permetre que la segona corona de l’àrea metropolitana de Barcelona pugui comunicar-se entre sí sense haver de passar per la capital.

A més a més, s’hauria d’ampliar urgentment l’eix transversal, que connecta directament Lleida amb Girona, a dos carrils per sentit, posant-hi una separació entre mig, millorant així la fluïdesa i seguretat d’un dels punts amb més accidentalitat del país.

També és d’importància millorar la senyalització deficient de moltes carreteres per facilitar als conductors la seva orientació al viatjar per zones que desconeixen.

Sobre els ferrocarrils, cal dir que fins que la Generalitat no aconsegueixi el traspàs de rodalies RENFE, aquesta tindrà seriosos problemes per a poder bastir una xarxa eficient de trens. La possibilitat de maniobra que hi ha amb els FGC és limitada, però seria interessant poder ajuntar ambdues xarxes per a planificar de manera integral el futur de la xarxa viària catalana.

Arribat el moment, reduir els temps de viatge i el confort amb els trens convencionals ha de ser el pròxim objectiu. Així com poder agafar un tren des de qualsevol capital de comarca fins a una altra. Aquest ha de ser el repte, ferrocarrils intercomarcals que connectin un gran nombre dels nòduls urbans del país.

Pel que fa a l’alta velocitat, cal seguir amb les obres de construcció de la línia de Perpinyà, que tenen una gran importància estratègica per ser el nostre punt de connexió amb la resta d’Europa. També cal avançar en la mesura del possible en la posada en marxa del procés de construcció amb València pel interès que hi tenim, tant a nivell cultural com comercial. A la llarga, i si les condicions polítiques i socials milloren molt al Magreb, allargar aquesta línia i fer-la creuar l’estret podria ser una eina molt útil per a l’intercanvi comercial i el desenvolupament econòmic del nord d’Àfrica.

En l’últim lustre el sector aeri ha viscut una revolució a escala europea amb el boom de les companyies de baix cost. El sorgiment de noves rutes a preus molt competitius ha revitalitzat el turisme dins l’Europa dels 27, i ha popularitzat el viatge en avió entre els més joves i les classes més desafavorides. La immediatesa que ens proporciona viatjar en avió per connectar dos punts allunyats ha deixat de ser un privilegi per convertir-se en una necessitat.

En aquest temps, hem vist com aeroports secundaris com són els de Reus i Girona han augmentat la seva capacitat d’una manera espectacular, sobretot aquest últim. L’aeroport de Reus va gairebé duplicar en 3 anys (02-05) la seva capacitat, tot i que fa un parell d’anys que s’ha estabilitzat i ara pateix un petit retrocés, movent anualment 1,3 milions de passatgers. Mentre que l’aeroport de Girona ha octuplicat en el període (02-07) la seva capacitat, arribant a l’esfereïdora xifra de 4,8 milions de passatgers.

És possible que el fenomen de les low cost a nivell europeu estigui aproximant-se al seu sostre, però encara li queden uns quants anys d’expansió. Tot i que l’actual crisi del petroli, amb les conseqüents fusions de companyies aèries, no afavorirà la competitivitat en el sector i perjudicarà el consumidor amb un augment del cost del bitllet, la diferència de preus entre les companyies tradicionals i les low cost seguirà sent significatiu.

El principal escull que té la Generalitat alhora de poder planificar la seva estratègia aeroportuària és arribar a tenir poder de decisió en l’aeroport del Prat, així com en els secundaris. La privatització que el govern central ha posat sobre la taula proposa: que un 19% de l’aeroport quedi en mans de la Generalitat, mentre l’Estat manté la majoria (51%) i la resta es privatitza. Proposta que ens proporcionaria una quota de poder insuficient, lluny del 40% mínim per a influenciar demanat des d’ens com ara la Cambra de Comerç. A més a més, la majoria per part de l’Estat fa que tot canviï per a què res canviï.

Si podem assolir les quotes d’autogovern desitjades en matèria aeroportuària, Catalunya ha de procurar equiparar forces entre els seus tres aeroports més rentables, intentant arrossegar el màxim de companyies i vols low cost cap a Reus i Girona. Barcelona ha d’evitar convertir-se en el portal low cost del mediterrani si vol convertir-se en un aeroport referent a nivell mundial. Per anar bé ha de procurar no ocupar més d’un terç dels seus vols en aquest tipus de model, i ha de fer de la obertura internacional el seu principal objectiu. Actualment menys d’un 5% dels vols del Prat són Intercontinentals, i és una xifra molt baixa. És per això, que davant un retrocés del fenomen low cost, el Prat, si no canvia la seva estratègia, pot veure com els milions de passatgers que avui dia rep comencen a estancar-se o van en retrocés. Per tant, l’aeroport del Prat ha d’intentar convertir-se en un hub, un punt de connexió, un portal de distribució de vols de tot el món, per aconseguir de manera ràpida augmentar aquesta minsa xifra de vols intercontinentals.

Dins d’aquest context, Catalunya no s’ha d’ofuscar en tenir el mercat internacional, en especial el llatinoamericà, que ja acapara Madrid-Bajaras amb Iberia al capdavant usant-la de gran hub, i menys després de la seva fusió amb British Airways i pròxima col•laboració amb American Airlines.

Catalunya ha d’anar a buscar els mercats que encara no estan explotats, i que just estant en procés d’expansió. Ha de fixar-se en l’Àfrica i el Pròxim Orient i començar a bastir una forta xarxa amb aquests països, fent que per a ells Barcelona sigui el portal d’entrada a Europa. I una de les millors maneres d’aconseguir-ho és deixant que una companyia important del Pròxim Orient agafi les regnes del Prat i el converteixi primer en la seva base d’operacions i més tard, si arribat el moment pot ser possible, en el seu hub operatiu.

Finalment, no hem d’oblidar que hi ha rutes que per la seva importància socioeconòmica haurien d’ésser subvencionades malgrat tinguéssim molts competidors o no fossin del tot rendibles. Destinacions com ara Nova York, Xangai, Beijing, o Tòquio, en podrien ser clars exemples, ja que tan important és tenir un hub, com estar permanentment connectats amb les grans metròpolis del món.

AIGUA
Un altre aspecte al que haurem de prestar atenció arran del increment de la població és el tema de l’aigua. Durant masses anys s’ha fet demagògia político-territorial sobre la qüestió i avui estem encarant el s.XXI plens d’incògnites sobre la capacitat que tenim per a mantenir el servei en casos d’extrema sequera. Encara és més preocupant si fem cas a les crides dels experts que diuen que si el canvi climàtic es consolida com una realitat i les projeccions es revelen certes, les temporades sense pluja seran cada vegada més llargues.

En el futur, hem d’evitar que l’aigua generi i atiï enfrontaments territorials entre les diferents regions del país i en especial entre el territori i Barcelona. Aquesta és una altra raó per la qual és important impulsar des de totes les institucions una Catalunya multipolar que no concentri un percentatge tan elevat de la població a Barcelona. Paral•lelament, però, també cal tirar endavant el transvasament del Roïna, que ens asseguraria el subministrament hídric sense causar conflictes interns, i la construcció de desalinitzadores per tota la costa.

L’aigua del mar representa el 97% del total del món, i no podem deixar escapar un capital de tals dimensions. Encara que actualment requereixen una gran quantitat de combustibles fòssils per al seu funcionament, hem d’estar atents als avanços tecnològics que permetin potabilitzar l’aigua marina per mitjans més sostenibles. Altres inconvenients com l’intake de peixos i organismes marins es pot solucionar rebaixant la velocitat d’absorció d’aigua, i estudis recents indiquen que tot i les altes concentracions de sal que s’aboquen directament al mar, aquestes no tenen efectes majors sobre els ecosistemes costaners.

Les desalinitzadores tenen un punt a favor sobre el transvasament, i és que el futur de les nostres relacions exteriors amb França, tot i que ara sembla clar i sense problemes, no es pot predir a molt llarg termini, i hem d’evitar tenir gaires dependències exteriors que puguin coartar la nostra capacitat per exercir el nostre dret a decidir o les nostres relacions internacionals si fóssim un Estat independent.

AGRICULTURA
En l’àrea de l’agricultura, el futur ens obre grans potencialitats. L’arribada de l’agricultura transgènica no només pot significar un augment de la productivitat que serveixi per abaixar els preus, sinó que també revaloritzarà l’agricultura ecològica. Sense menystenir cap de les dues opcions, hem de potenciar la protecció mútua i que les soques no es barregin en la mesura del possible. L’agricultura ecològica es pot convertir en un puntal que asseguri a les persones que volen dedicar la seva vida al camp que tindran una retribució que faci valer la pena la seva tria, i que aquesta no sigui una opció només per a romàntics, sinó una manera de guanyar-se la vida tan prestigiosa com ara ser metge o professor de primària.

D’aquesta manera a més, seguiríem caminant cap a l’objectiu d’evitar la massificació de Barcelona fent que el flux camp-ciutat s’aturés almenys en part. A més que podria atreure persones de la ciutat, amants de la terra i la feina de treballar-la per recollir-ne els fruits, revitalitzant econòmica i socialment els pobles i petites ciutats de l’interior de Catalunya.

En definitiva, Catalunya té per davant reptes apassionants en el segle que tot just hem començat, i reduir el desequilibri demogràfic entre territori i capital n’ha de ser un dels principals per tal de tenir un país més pròsper i més orgullós d’ell mateix que no caigui en la temptació de desarrelar la capital del territori. Una Catalunya que tingui prou assegurat el seu futur energètic i hídric com per evitar entrar en lluites caïnites entre regions; per poder afrontar els reptes del nou segle en plenitud de condicions; i per acabar el nou segle podent afirmar sense pèls a la llengua que el nostre és un país capdavanter.