L’Eugenèsia

INTRODUCCIÓ

La paraula eugenèsia prové de la paraula grega eugenes, que vol dir ben nascut. I és la branca del coneixement que es dedica a manipular la reproducció humana per tal d’obtenir naixements amb característiques hereditàries desitjables.

L’eugenèsia pot ser positiva o negativa segons el seu propòsit. És positiva quan el que es fa és promoure la reproducció de certs individus que la societat considera que tenen característiques desitjables per al futur de l’espècie. És negativa quan el seu propòsit no és altre que evitar la reproducció de certs individus que tenen o bé malalties greus amb un alt índex d’heretabilitat o bé característiques físiques o psicològiques no desitjables per al conjunt de la societat.

L’eugenèsia també es pot classificar en un altre eix, segons qui l’aplica. Des d’aquesta òptica, l’eugènesia pot ser liberal o totalitària.

En l’eugenèsia liberal, són els pares els que prenen la decisió final sobre la seva descendència, és a dir, ells són els que trien si volen tenir o no fills en cas de que hi hagi perill d’alguna disfunció física o mental i els que trien com volen que siguin els seus fills en cas que existeixi la possibilitat d’elecció.

L’eugenèsia totalitària es basa en què una elit dirigent controla el procés i decideix quins individus han de reproduir-se tenint en compte les característiques heretables més beneficioses per a millorar l’espècie segons el seu criteri.

Tot i que l’eugènesia era una idea antiga que ja apareixia en el polític de Plató, la idea moderna d’eugenèsia va ser introduïda per sir Francis Galton al segle XIX i va tenir una gran acollida en les dècades posteriors. Fins al punt que en la primera meitat dels segle XX es van aprovar diferents iniciatives als països escandinaus i a algunes zones dels EEUU que van comportar l’esterilització de desenes de milers de persones tant a una banda com a l’altra de l’Atlàntic.

L’eugènesia va perdre però bona part del seu prestigi entre els cercles dirigents i intel·lectuals arran de la seva utilització com a coartada ideològica per l’Alemanya nazi en la seva persecució antisemita que es va concretar amb l’Holocaust jueu. Tot i que no es pot dir que els alemanys realment practiquessin l’eugènesia ja que els jueus sempre havien destacat en tots els àmbits. Arran d’això, l’ideal eugenèsic va quedar tacat pels seus actes per a les generacions posteriors.

Ara, amb el desenvolupament de l’enginyeria genètica i l’avanç en el coneixement del genoma humà, el debat s’ha reobert i no han estat pocs els intel·lectuals que s’hi han abocat, cosa que fa pensar què en pocs anys es pot produir una “revifada eugenèsica”. Però temps al temps, com diu aquell.

FUTUR NEO-HUMÀ

Com deia al tram final del primer article, molts intel·lectuals s’han abocat a la feina de teoritzar sobre la conveniència o no de l’eugenèsia per al nostre futur com a espècie.

Tot i així, trobo a faltar que s’analitzi un dels aspectes que per a mi és dels més importants de la qüestió. La forta voluntat auto-transcendent de l’espècie humana. És a dir, la voluntat humana de superar les cotilles i els límits que ens imposa la nostra condició. Algú es creu que la societat no acceptarà aquelles modificacions del nostre codi genètic que facin la nostra vida més fàcil? La resposta, sota el meu punt de vista és evident, les acceptarà, i amb els braços oberts. No hi ha cap postura (amb voluntat de ser hegemònica a la societat) capaç de mantenir-se en lluita contra l’avanç de la tècnica i la ciència, sobretot tenint en compte que aquest pot repercutir molt positivament en la vida de les persones si es regula adequadament.

Alguns diran que hi haurà gent en contra, però sempre existiran petits grups que es refugiaran en altres filosofies de vida. No es pot demanar a l’eugenèsia que sigui la primera qüestió que s’escapi de la crítica i el rebuig d’una o altra part de la població i obtingui un consens unànime.

No obstant això és necessari vigilar atentament el seu desenvolupament i regulació, perquè el futur de la nostra societat passa per ella. Per això, si arriba a establir-se algun tipus de llibertat genètica per a decidir com seran els fills, vull que les característiques a la carta ofertes, no estiguin en funció de la capacitat econòmica dels pares i que estiguessin a disposició de tothom, sense distincions de cap tipus. No vull una llibertat absoluta, perquè faríem que una tècnica que pot servir per eliminar d’una vegada les desigualtats biològiques que tots patim envers els altres (i que ens priven d’una igualtat real), només servís per augmentar encara més aquestes desigualtats i per relacionar-les definitivament amb les desigualtats econòmiques pre-existents, i fins i tot, qui sap si formant un nou entramat social amb una divisió entre els que poden accedir i els que no a aquesta nova tecnologia.

Alguns autors han negat el potencial transformadors de l’eugenèsia dient que aquesta no modificarà més la nostra essència que altres invents o pròtesis tècniques que ens fan la vida més fàcil, com ara els marcapassos, però jo ho trobo un error. Per a mi, comparar un marcapassos (que si que es veritat que millora i canvia la vida de les persones que el duen) o qualsevol altra pròtesis com els audiòfons amb la possibilitat de millorar i canviar l’aspecte i les habilitats de la nostra espècie com a conjunt resulta com a mínim poc realista.

Tot i que sembla difícil de concebre, potser arribarà un dia que el nostre domini del codi genètic serà tal que millorarem l’eficiència dels nostres òrgans i dels nostres sistemes fisiològics. Adaptar l’organisme a nous tipus de nutrients més abundants, canviar el sistema d’excreció per fer-lo més funcional…. les possibilitats són múltiples i, parlant clar, gairebé infinites. Un autor que ha retratat amb molt d’encert aquest horitzó és Michel Houellebecq. En el seu darrer llibre, La possibilitat d’una illa, ens mostra com un grup reduït d’humans ha aconseguit millorar l’eficiència de l’obtenció d’energia adoptant un model similar a la fotosíntesi (entre altres modificacions de l’organisme) i com aquest canvi afecta la seva vida i la seva essència com a humans. Evidentment és un cas extrem, però això no ens pot fer oblidar que comparar l’ajuda que ens pot oferir una pròtesis amb la transcendència de modificar el propi codi genètic (la nostra essència) és absurd.

Ho vulguem o no, sembla que cavalquem cap un futur neo-humà, i l’eugenèsia és la nostra muntura.