L’endemà de la independència: cinc escenaris de relació amb la UE

Font: ABC.ES
Font: ABC.ES

Què passaria amb Catalunya si es declarés independent? Formaria part de la UE? En quedaria fora? A mitges? Veus en totes direccions se succeeixen a la nostra opinió pública i publicada. És natural, davant la incertesa d’una situació nova les interpretacions són múltiples.

Per això, i sense ànim de crear encara més confusió de la que ja tenim, us vull plantejar 5 possibles escenaris de la relació que pot tenir Catalunya amb la UE després de la independència. Crec que comprenen una mica totes les opcions que hi ha sobre la taula, i si no és així espero que els comentaristes, sempre hàbils, sàpiguen fer-m’ho veure.

Partiré sempre (excepte en un cas que ja veureu) de la premissa que Catalunya haurà de tornar a aplicar al procés d’adhesió. Això és el que ha afirmat la Comissió Europea en boca del seu president Durao Barroso i em sembla una bona hipòtesi de treball. Finalment vull recordar que, més enllà dels escenaris, les possibilitats de compliment que els atribueixo són totalment subjectives. Que cadascú decideixi amb quina es queda.

1. Sortida de la UE i de l’Espai Econòmic Europeu: l’expulsió

Un cop proclamada la independència, la UE en ple decideix que la Catalunya independent no pot formar part de la Unió ja que ha trencat la legalitat espanyola i representa un mal exemple per a la resta de nacionalitats històriques d’Europa. No dóna llum verda a l’aplicació per ser readmesa.

Alguns països reconeixen Catalunya, però en un nombre marginal. Com a represàlia, Catalunya queda fora també de l’Espai Econòmic Europeu i de Schengen i no és reconeguda com a Estat interlocutor per la Comissió Europea.

Probabilitats de compliment: baixes.

L’autodeterminació és un dret reconegut per la legalitat internacional i les pràctiques dels estats. Tampoc em puc imaginar la UE estant disposada a situar fora del projecte ni de l’Espai Econòmic Europeu 7,5 milions de ciutadans europeus. Crec que només una declaració unilateral d’independència que s’entengui molt precipitada (sense haver provat totes les altres vies tal i com posa de manifest la sentència del Tribunal Internacional sobre Kosovo) pot dur a aquest escenari. Molt improbable en tot cas.

2. Fora de la UE però seguir a l’Espai Econòmic Europeu. Noruega del sud?

Un cop proclamada la independència, Espanya (i altres estats aliats) utilitza el seu poder de veto per evitar la re-entrada de Catalunya a la UE. Amb tot, hi ha un gruix d’estats que ja han reconegut la independència de Catalunya (beneïda sia l’ampliació a l’est!). Catalunya es manté dins de l’Espai Econòmic Europeu gràcies a un tractat de lliure comerç ad hoc amb la Comissió Europea. En matèria comercial la UE té competències exclusives i pren les decisions amb majoria qualificada (2/3 dels vots, segons l’article 207 del Tractat de Lisboa) i amb el consentiment del Parlament Europeu. Espanya no té dret de veto per evitar que Catalunya segueixi venent els seus productes a un mercat de 500 milions de persones.

Probabilitats de compliment: altes.

Deixar fora de la UE una Catalunya independent és una cosa. Deixar-la fora de l’Espai Econòmic Europeu n’és una altra de molt diferent. Recordem l’arrel mercantil i lliurecanvista de la UE. Tampoc m’imagino 10 dels 27 estats votant en contra d’un acord de lliure comerç amb aquells que fins fa poc eren considerats per tothom ciutadans europeus. Catalunya seguint sent part de l’Espai Econòmic Europeu com Noruega però, es veuria obligada a aplicar desenes de directives i regulacions anuals, aprovades a Brussel·les, sense tenir capacitat per influenciar-les.

Cal recordar que si Catalunya queda fora de l’Espai Econòmic Europeu es podran imposar impostos a totes les mercaderies que vulguin travessar Catalunya provinents d’Espanya: seria un escenari lose-lose. En canvi, mantenir Catalunya dins la zona de lliure comerç és un win-win-win: Espanya manté la dignitat intacta, Europa manté intacte l’Espai Econòmic Europeu i Catalunya segueix tenint un mercat potencial de 500 milions d’habitants.

3. Conversió en Estat Membre Associat (ni dins ni fora)

La possible sortida de la UE de la Gran Bretanya pot obrir una escletxa per a que en la propera reforma dels Tractats s’hi inclogui alguna figura intermitja que permeti als britànics seguir dins des de fora.

Andrew Duff, eurodiputat liberal demòcrata anglès i brillant constitucionalista que ja va participar en la Convenció que va donar llum al Tractat de Lisboa, proposa una opció en aquest sentit en el seu llibre “Sobre el govern d’Europa”.

La seva proposta diu literalment:

  1. Qualsevol Estat Membre que continui respectant els valors referits en l’article 2 i estigui compromès amb promoure’ls podrà notificar el Consell Europeu la seva intenció de convertir-se en membre associat de la Unió. Les negociacions seran conduïdes per la Comissió sobre la base del mandat consensuat pel Consell, després de consultar el Parlament.
  2. Les condicions per ser membre associat i els ajustaments als Tractats en els que la Unió es fonamenta seran subjectes d’un acord entre els Estats Membres i l’Estat Membre Associat. L’acord haurà de ser conclòs en nom de la Unió pel Consell, actuant per majoria qualificada, després de consultar-ho amb la Comissió i haver obtingut el consentiment del Parlament Europeu. L’acord entrarà en vigor un cop hagi estat aprovat pels Estats Membres i l’Estat Membre Associat d’acord amb els seus requeriments constitucionals respectius.

Així doncs, en aquest escenari, només caldria el suport de dues terceres parts dels estats per a que Catalunya pogués ser un Estat Membre Associat (sense saber què voldria dir això exactament). Recordem que Kosovo és reconegut per 22 dels 27 estats, majoria més que suficient per complir la definició si succeís el mateix amb Catalunya.

Aquest és un instrument que també podria ser útil per països com Sèrbia o Turquia, tal i com el mateix Duff apunta.

Probabilitats de compliment: incertes.

Depèn de què pugui succeir després de les eleccions europees del 2014 i quines majories es constitueixin. Una majoria pro-europea hauria de donar llum verda a una Convenció que renovi els Tractats i permeti la introducció d’aquest concepte. Si fos així, crec que hi ha força possibilitats de que Catalunya s’hi pogués adherir; Espanya no tindria capacitat de veto.

4. Estat Membre de la UE havent de re-aplicar

L’escenari és el que Barroso més d’una vegada ha posat de relleu: Catalunya, un cop declarada la independència ha de seguir el procés normal d’adhesió (35 capítols de condicions), complir amb tota la normativa comunitària, crear una administració amb estàndards europeus i aconseguir la unanimitat entre els Estats Membres actuals.

En un estudi per al Parlament Britànic, es considerava aquesta opció per a Escòcia com la més probable, i afegia que el procés de re-adhesió trigaria alguns mesos i fins i tot més d’un any, però que en qualsevol cas Escòcia no és Turquia, que els seus ciutadans són ciutadans europeus i per tant el procés ha de ser senzill.

En aquest escenari Catalunya participaria com a membre de ple dret de la UE, tindria un Comissari, 16 eurodiputats i els mateixos drets que la resta d’Estats Membres del Consell Europeu.

Probabilitats de compliment: decreixents i incertes.

Depèn de la relació de Catalunya amb Espanya, si s’arriba o no a un acord amistós pel referèndum, o almenys per la divisió de deute i actius. El perill és que algun altre país que no fos Espanya tampoc reconegués Catalunya, un escenari realista amb tants actors sobirans. Moltes vegades ens passen per alt les complexitats identitàries de la resta d’estats de la UE, però cadascú es coneix la pròpia realitat. Hi ha por que Catalunya pugui obrir la capsa de Pandora. Amb tot, mentre escric aquest article un missatge d’optimisme sorgeix des del govern holandès que declara en el cas d’Escòcia que, independent o no, no s’imagina la nació gaèlica fora de la UE.

5. Estat Membre de la UE: ampliació interna

Aquesta doctrina, desenvolupada per un think tank de Brussel·les es basa en el fet que els ciutadans catalans ja són ciutadans europeus, i que tal i com reconeix la sentència del Tribunal de Justícia Europeu, el dret a ser ciutadà de la Unió és inalienable.

A més, s’estima que en Dret Internacional tot el que no està prohibit està permès, i que per tant Catalunya podria declarar-se independent i seguir dins la UE, ja que enlloc es prohibeix. Aquí hi ha el vídeo de 2 minuts que ho explica de manera molt resumida.

Probabilitats de compliment: Baixes-incertes.

Només es poden fer conjectures, però em fa la sensació que permetre la integració directa a Catalunya dins la UE causaria un molt mal precedent per nacions com la Llombardia, Còrsega, Transilvània, Flandes o la Bretanya francesa. Potser l’argument jurídic sobre la ciutadania europea pot ser un molt bon element pel que fa a la lliure circulació de persones, però no sé fins a quin punt pot tenir impacte sobre el vessant polític.

El recurs a la legalitat internacional no assegura el reconeixement automàtic dels Estats Membres de la UE, necessari per al concepte d’ampliació interna.

Concloent

Els escenaris més improbables són, per a mi, el primer (expulsió total) i el darrer (integració automàtica).

El quart, la integració a la UE mitjançant re-admissió, podria ser viable si s’aconsegueix fer entendre a Espanya que si Catalunya no es queda part del seu deute públic, Espanya va a la ruïna (la ràtio de deute públic/PIB arribaria fins a més del 120%) i que per tant ha de negociar.

El tercer és viable; Catalunya compleix les condicions a la perfecció, però depèn de la situació a la Gran Bretanya. És possible que en una futura Convenció el 2015, Cameron pressioni per la creació d’aquest tipus d’estatus, però la pregunta és: hi serem a temps?

Finalment, l’escenari que crec que podem donar per segur és el manteniment de Catalunya dins de l’Espai Econòmic Europeu. No imagino 10 Estats Membres negant el dret als catalans a participar en l’Espai Econòmic Europeu, i crec que seria una manera de que tots els actors mantinguessin les formes i aconseguissin el que busquen. Catalunya: la independència i seguir participant en un mercat de 500 milions de persones. Espanya: el veto de Catalunya. Europa: mantenir intacte l’Espai Econòmic Europeu.

No voldria però acabar aquest article sense fer dues reflexions. La primera, que digui el que digui Espanya ningú sap ben bé què pot passar ni com reaccionaran tots els estats. Europa està basada en una pluralitat d’actors i veus que no dóna l’exclusiva a ningú: es digui Barroso o Van Rompuy.

La segona no és meva, sinó una cita de Zigmunt Bauman. Crec que és la frase que millor defineix allò que és en essència la Unió Europea, i és un motiu d’esperança per aquells qui desitgin que en cas d’independència, Catalunya segueixi formant part de la UE. La UE és un organisme en constant evolució i que amb una gran facilitat per adaptar-se als canvis.

“La cultura d’Europa no té repòs; viu de posar en dubte l’ordre de les coses. I de posar en dubte la manera de posar-les en dubte.”

En dos minuts: vídeo del col.lectiu Wilson i The Catalan Project.

*Article publicat originalment al Cercle Gerrymandering.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *