L’auge de Marine Le Pen: la França de sempre contra la globalització?

El gener de 2016 vaig publicar aquest article sobre els motius rere l’auge de Marine Le Pen a la pàgina de la Fundació CatDem, dirigida per en Quim Colominas. Malauradament la web ja no funciona, però l’article és més vigent que mai així què he pensat en recuperar l’article per al blog i crec que, malgrat les coses que avui canviaria/ampliaria, dóna una perspectiva interessant (i diferent) a les eleccions de diumenge a França.

Si us interessa la tesi (que el centralisme més que no pas la globalització és el què causa la ruïna de França i de retruc l’auge lepenista), podreu trobar la idea desenvolupada al llibre ‘L’Europa que han fet fracassar’, editat per Pòrtic i que he co-escrit amb l’eurodiputat independent pel PDeCAT i mestre Ramon Tremosa. Aquí en trobareu un vídeo ressenya de TV3.

———————————————————————————-

Fa un mes, el Front Nacional va estar a punt de governar dues de les regions més poblades de Franca. Seria fàcil menystenir aquest fet tenint en compte que finalment va perdre les eleccions,  o adduint que el poble francès encara estava en xoc pels atemptats gihadistes a Paris. Però seria un error de la mateixa manera que ho seria pensar que aquesta derrota impedirà Marine Le Pen fer un gran resultat a les presidencial de 2017.

L’auge del Front Nacional ve de lluny i cada cop més indicadors senyalen que pot tenir molt a veure amb una confrontació creixent entre els guanyadors i els perdedors de la globalització que potencia un retorn a la política indentitària.

Malgrat les lectures que sovint es fan de l’evolució francesa, cada dia tinc més la percepció que la qüestió de la immigració (malgrat ser clau i fonamental) podria ser que no sigui la que millor explica l’auge de Marine Le Pen.

I és que observant les dades que veiem que fins al 37% dels aturats voten el Front Nacional, igual com el 31% dels assalariats. I xoca, que a diferència de Les Republicains i Partit Socialista, fins al 71% dels seus votants estan en actiu al mercat laboral (un 75% tenen entre 35 i 64 anys). És a dir, que contra la saviesa popular el Front Nacional té una fracció menor de jubilats que els seus oponents, només els voten el 15%.

A més a més, el Front Nacional capta fins al 47% del vot obrer i el 42% del vot assalariat. I en les eleccions europees va captar fins al 28% del vot dels joves de menys de 24 anys. Els podem considerar a tots uns racistes? Encara més, entre dels 3 principals sindicats francesos (FO, SUD i CGT) el suport als frontistes arriba al 33%, 27% i 22% respectivament. Unes xifres que sens dubte no poden ser qualificades de menors.

Globalització + jacobinisme = províncies estancades?

Per altra banda és senzill observar que avui la divergència entre França i Alemanya és cada cop major a molts nivells. Però cal parar atenció a la distribució en la generació de riquesa al seu territori. Mentre a França París xucla i atrau totes les energies i el talent de l’hexàgon, a Alemanya, la capitalitat de Berlin és complementada amb una complexa xarxa de ciutats mitjanes i grans amb capacitat industrial i potencial econòmic.

Avui ja no és possible mantenir la ficció que tots els francesos són iguals. Els qui viuen en ciutats petites i pobles de províncies cada dia estan més afectats per l’atur i la desindustrialització, mentre a la vegada no es beneficien del creixement del sector serveis, perjudicant el potencial econòmic d’amples parts del territori francès.

Els qui assenyalen mapes de la desigualtat per assenyalar on puja el Front Nacional només l’encerten a mitges perquè el problema fonamental no és tant la distribució de la riquesa entesa en el sentit clàssic, sinó la distribució del poder polític i econòmic, que pràcticament monopolitza París i que impedeix que cada regió francesa s’adapti de forma flexible a la globalització i la integració europea.

De forma creixent, les ciutats “de províncies” i les zones rurals depenen econòmicament de transferències del govern central, de l’administració pública, l’ensenyament i la sanitat per esmorteïr els efectes de la crisi, i el diferencial d’atur augmenta de forma notable mentre també augmenta la precarietat i la desindustrialització segueix el seu curs sense ser substituïda pel sector serveis. Com assenyala Cristophe Guilluy en l’extraordinari llibre “La France periférique: “i si el rol de les metròpolis es limita a redistribuir un mínim de recursos cap a territoris condemnats i poblacions inútils?”.

Una França que “decideixi sola”?

Essent incapaç d’admetre l’establishment polític, mediàtic, cultural i econòmic francès que el jacobinisme és a l’arrel del problema, només queda titllar de racistes o ressentits els votants del FN mentre a la vegada aquest pot explotar lliurement un discurs proteccionista i anti-globalització que ressona amb amples capes del poble francès. El Front Nacional fa servir en el seu auge un nacionalisme francés cultivat durant dècades per París i anima els ciutadans a tornar a aquella època on França era prou forta per marcar ella sola l’agenda internacional.

Clarament, aquesta visió de la França que decideix sola té aires de deliri. Però ens equivocaríem molt si creguéssim que aquesta idea ha estat creada pel Front Nacional. Ans al contrari! Ha estat l’estatisme dels partits tradicionals el qui legitima el discurs de Marine Le Pen. Quan Valls decideix no fer cas de les recomanacions de la Comissió Europea perquè “França decideix sola” o quan Sarkozy apel·la a la “França de sempre” per esquivar els suposats mals de la globalització, un té la sensació que Marine Le Pen somriu internament: se sap guanyadora.

Té el Front Nacional un sostre de vidre electoral?

Per altra banda, tampoc sembla de moment que el Front Nacional perdi suports en aquells llocs on ja governa. Més aviat al contrari. Un any i mig després d’haver conquerit unes desenes de pobles i ciutats, el seu suport hi segueix creixent, i ja arriba al 59% a Beaucaire i Hénin-Beaumont (ciutat on viu Marine Le Pen, per cert). És per això que era tan important per a Republicans i Socialistes d’evitar a tota costa un govern frontista tant a la regió Nord-Pas de Calais com a Provença-Costa Blava. No només per la càrrega simbòlica que haguessin dut lligades tals victòries, sinó també perquè existiria la possibilitat real que governar enlloc de debilitar el Front Nacional, l’enfortís. Aquest és el perill de reforçar el discurs catastrofista anti-FN.

És inevitable l’auge de Marine Le Pen? Alguns analistes consideren que no, que ja ha arribat al seu sostre de vidre prop del 30% del vot, com li va passar al Partit Comunista durant els anys 50 del segle passat. Potser sí, però tinc la sensació que l’avanç dels frontistes té més a veure amb factors endògens (centralisme francès, incapacitat per adaptar-se a la globalització, inseguretat cultural davant l’arribada i establiment de milions de ciutadans de religió musulmana…) que no pas exògens, i que per tant, o l’establishment polític i econòmic francès es repensa, o bé serà complicat que les idees de Le Pen no es tornin hegemòniques. No és descartable clar una crisi interna que perjudiqui el seu creixement electoral, però tampoc cal comptar-hi, perquè els factors objectius que faciliten el seu auge hi seguirien essent.

La primera víctima de tot plegat podria ser que Franca col·labori en la mort definitiva del Tractat de Schengen, que ens ha permès circular lliurement durant més de 20 anys per tot Europa. Amb tot, i malgrat que Marine fa anys que malda per acabar amb el Tractat, no és ella qui li podria donar el cop de gràcia sinó el mateix establishment francès. Per exemple, Alain Juppé, esperança blanca dels moderats francesos deia fa poc en una entrevista a Le Figaro arran de la crisi dels refugiats que “Schengen en el seu Estat actual, és mort”. I això que pocs n’han arribat a França.

Mentrestant, Hollande i el socialisme francès, incapaços de fer entendre a la seva esquerra la necessitat de reformar França, intenten un gir al centre que els permeti abanderar la batalla contra el FN. Pel seu cantó, Sarkozy, es nega a fer front comú amb socialistes adduint que l’amalgama beneficiaria Marine Le Pen. Amb tot, el discurs sarkozysta ha acabat de fer un viratge cap a posicions similars (almenys en la forma) a les dels frontistes, legitimant-los en les seves posicions a favor d’una França menys dependent d’Europa i el món, més proteccionista, i menys multicultural.

La realitat és que si Hollande i Valls aconsegueixen conformar un front republicà pro-europeu/globalització el seu únic resultat pràctic podria acabar essent donar ales a una Marine Le Pen que ara sí seria la única alternativa real a l’establishment polític parisí. En qualsevol cas, la crítica al model d’Estat jacobí segueix sense existir per enlloc. La realitat sembla procliu a un augment major de Marine Le Pen en els propers mesos i anys excepte en aquelles parts de França on les pulsions nacionalistes o regionalistes per un major autogovern (com a Còrsega i la Bretanya) desemmascarin a la vegada el discurs frontista i jacobí.

Deia fa poc l’occitanista Marçal Girbau a La Vanguardia: “La glòria de França es desfà en un món globalitzat, modern, àgil i anglòfon. Algun dia els francesos deixaran de creure en l’Estat nació com un dia van deixar de creure en Déu”. A l’any 2015, que la glòria de Franca es desfà en un món globalitzat quedat clara per tothom però veient l’auge nacionalista francès de Marine Le Pen de la desaparició de la fe en l’Estat nació clàssic en podem dubtar, i molt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *