La salut pública ha de cobrir la salut dental

Font: www.ahoa.es

Ara fa un mes i mig, aprofitava el dia de reflexió per escriure d’un tema que fa temps que considero vital per a la nostra vida quotidiana i que més d’hora que tard hauria de ser debatut a Catalunya: La cobertura de la salut dental per la seguretat social.

La cerca de feina: El currículum, els contactes, LinkedIn i el paper de les universitats

Sóc dels que creu que no hi ha millor política social que reduir l’atur a la mínima expressió. Perquè com més feina hi hagi, menys subsidis faran falta perquè la gent visqui amb dignitat. I en aquest procés de cercar una feina, el moment més complicat és trobar-ne una després d’un llarg període d’inactivitat.

Gairebé sempre hi ha molts més candidats que places ofereix la societat. I la competència per a tals llocs sabem que massa sovint no és justa. Sabem que molts candidats es descarten tan sols mirant la foto. I sabem que en el món de la superficialitat en què vivim l’aparença pesa de forma excessiva en la tria de decisions. És per això que el currículum sense informació personal ( ni nom, ni edat, ni gènere, ni estat civil, ni adreça, ni fotografia) hauria de ser una prioritat i implementar-se de forma obligatòria.

Encara tinc al cap gravat amb foc les paraules d’un professor de la UPC que amb 20 anys ens deia que el millor que podíem fer per trobar un bon lloc de treball era fer “contactes”. Ell els col·leccionava com si fossin d’or. El món real, ens venia a dir, funciona per contactes, i si no en tens has begut oli.

Pàgines com LinkedIn fomenten aquesta visió del món. De què com més contactes tinguis, més fàcil serà trobar una feina. Per tant, ja no es tracta tant del que saps fer, si no dels contactes que coneixes i de com de bé parlen de tu els contactes que et poden fer d’enllaç amb l’empresa o món laboral que cerques. I això passa, també, perquè és conegut que hi ha moltes ofertes laborals a les empreses que mai surten publicades i que només s’ofereixen a través de contactes. Com a anècdota, una persona m’explicava fa poc que sap d’empreses que han agafat persones via LinkedIn només mirant les habilitats que deien tenir sense tenir en compte els estudis.

Estem per tant en un món canviant. Molt ràpid. En què gràcies a Internet, el coneixement i les habilitats ja no cal que les adquireixis en una universitat o un màster. Llavors, per què anar a la universitat? Per què pagar un màster? La sensació, i crec que anirà en augment amb el pas dels anys, és que a la universitat i als màsters hi vas a aprendre sí, però sobretot a fer contactes. A crear la teva xarxa de coneguts que et permetin tard o d’hora trobar més fàcilment el camí per tenir una feina. Per tant, sabent que una bona part de l’accés al mercat laboral funciona per contactes, si l’accés no és lliure, si hi ha gent que no pot pagar-se-la, estarem fent dos nivells, com a mínim, entre la població, ben diferenciats, que majoritàriament aniran divergint amb el pas dels anys.

L’entrevista

Qui pateix més, per tant, aquesta situació de desavantatge? La gent amb pocs recursos o que viu literalment en la pobresa.

I són ells qui tindran menys possibilitats d’optar a priori d’entrevistes per a feines més qualificades perquè hauran de competir contra gent que amb les mateixes habilitats o potser inferiors, estan millor connectats.

Per tant, el moment de l’entrevista laboral, un cop han passat el primer o el segon filtre és clau. Vital. I no es poden permetre fallar. És per molts un tiquet d’or per tornar a començar. Trencar la dinàmica de l’atur, si ho estan, és molt complicat.

I si hi ha una cosa imprescindible per afrontar una prova d’aquestes característiques és l’autoestima. La confiança en un mateix. Per això començava dient que la salut pública ha de cobrir la salut dental.

Una acció de dignitat humana

Que la salut pública cobreixi la salut mental és un tema de dignitat humana. Penso en primer lloc en els sense sostre que tenen la oportunitat de rehabilitar-se. Amb els presos que han estat desvinculats del món i cal tornar a inserir-los. Però també amb el munt de persones de classe mitjana i baixa que no tenen prou estalvis per arreglar-se la dentadura. I ho van posposant, i es van deixant. Perquè el preu de les intervencions dentals estan fora de la butxaca de moltes persones. És així. I és per això que cal revertir aquesta situació: per convertir en alegria la tristesa d’una boca tancada, per augmentar la confiança i l’autoestima de les persones, clau per afrontar les dificultats de la vida, clau per donar-los la oportunitat també d’afrontar amb més garanties el retorn a la vida laboral.

Els costos de les intervencions dentals aniran baixant amb el temps i ara, enmig de la 4arta revolució industrial, tenim les impressores 3D per esquinçar el mercat. I creure que sí, que si no és ara, més d’hora que tard, farem possible que el cost d’una bona dentadura pugui ser assumit per la seguretat social.

Perquè la millor carta de presentació social és un bon somriure i uns ulls brillants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *