La (possible) victòria del PSC; La derrota del PSOE

Logo PSC

Fa anys que la descomposició del PSC no deixa d’omplir pàgines als mitjans i d’estar en boca de tothom. Una agonia que ha estat relatada diàriament a comptagotes i que s’ha esllanguit paral·lela a la nefasta gestió de l’últim tripartit, a l’escurament cada cop més accentuat a les tesis espanyolistes i a un constant desprestigi en veure segones espases lligades a diverses trames de corrupció.

El PSC s’ha anat allunyant de la centralitat política del país, i tot i la tendència clara que marquen les eleccions catalanes i les europees, el pols real de l’estat del partit el prendrem amb les eleccions municipals del 2015. La sensació, però, és que aquesta davallada seguirà, de moment, el seu curs amb la negació de la consulta a partir d’instruments pròpiament catalans i legals com la principal causa de la seva més gran sagnia de vots.

I és que la incapacitat de renovació del projecte lligat a l’arraconament ideològic o no evolució dels postulats catalanistes del partit per ser minoritaris en la base militant han estat un dels punts més incomprensibles i indefensables pels simpatitzants i votants de tota la vida. És la gota que fa vessar el got; el moment de desconnexió; és la ruptura de l’equilibri nacional que el PSC sempre havia gestionat amb èxit amb l’aposta desacomplexada d’un federalisme asimètric.

La tria els propers dies d’un primer secretari, Miquel Iceta, que semblava que volia fer les europes per salvaguardar-se cinc anys, difícilment els farà sortir del pou. Un primer secretari que va negociar l’Estatut del 2006 des de l’altra banda de la taula, amb Espanya i el papà PSOE. Un primer secretari que no només rebutja la doble pregunta de la consulta i diu que mai hagués sortit a la foto del dret a decidir, sinó que proposa de nou una tercera via que ja té un recorregut explorat i fallit “Estatut de Catalunya del 2006 + pacte fiscal”: A qui pretén enganyar?. Un primer secretari que ha marcat des de Nicaragua durant molts anys el rumb ideològic del partit difícilment, i principalment per falta de credibilitat, podrà eixir victoriós d’aquesta nova etapa que pretén liderar.

La davallada del PSC ja té un impacte directe en l’arc parlamentari català, essent aquesta un dels motius de l’atomització del parlament de Catalunya, i forçarà la cultura del pacte com a condició sine qua non per a poder governar de forma estable. Aquesta davallada és, a més a més, la constatació del gran fracàs del projecte del PSOE a Catalunya.

El PSC té doncs un futur incert, complex i difícil. La seva força roman, fora les vestidures del partit, amb milers de votants que encara esperen un gir final miraculós i agònic abans de fidelitzar del tot el canvi cap a una altra formació política. Entrem, possiblement en una etapa post-PSC: una etapa sense que el partit tradicional socialdemòcrata de Madrid a Catalunya tingui prou representativitat per forçar canvis o tancar pactes de govern. Una etapa en què prevalen més que mai els partits pròpiament catalans, els que decideixen sobre ells mateixos sense mandats de Madrid, com passa amb l’efecte Ciutadans esgarrapant vots al PP i al sector espanyolista del PSC.

El sorgiment de fins a quatre moviments diferents per canalitzar aquest canvi (Avancem, Moviment Catalunya, Nova Esquerra Catalana i Associació Socialisme, Catalunya i Llibertat) posa, a més a més, en seriosos dubtes un reagrupament efectiu d’una bona part dels votants que antigament atreia la marca PSC i que esperen un partit totalment catalanista i compromès amb el procés.

A curt termini, i davant d’aquest escenari, sembla, doncs, difícil tant un rellançament del partit com un nou reagrupament socialista amb capacitat per fer, com a mínim, de partit frontissa.

La força del PSC, ara mateix, ja no recau en el partit en sí ni en la seva capacitat de reconstrucció, sinó en l’imaginari que encara l’integra. La força del PSC recau en la capacitat d’influenciar i apropar cap al seus postulats als partits sòlids i amb tradició que queden dempeus: CiU i ERC. Aquesta és la única victòria real que el PSC pot aconseguir avui per segellar les seves idees més enllà de les sigles del partit. Aquesta és la única victòria real si vertaderament creuen en la política com un espai transformador i generador d’idees.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada