La crisi dels refugiats, l’ariet dels anti-occidentals

www.lavanguardia.com
Migrants intenten trencar la tanca fronterera a Idomeni (Grècia) a la frontera amb Macedònia (Louisa Gouliamaki – AFP) www.lavanguardia.com

Sé que quan parlem dels refugiats estem parlant de persones. Persones que no fugen per voluntat, sinó per necessitat. I tant de bo cap de nosaltres hagi de trobar-se mai en una situació simular. Però la reflexió que faré ara al respecte serà dura. I ells com a refugiats no en tenen cap culpa.

Europa, la UE, s’està desfent davant d’aquesta crisi. Els enemics d’occident han descobert que per enfonsar Europa la millor manera és posar-la en contradicció als seus propis ideals. Pot un europeu de pedra picada dir no a un refugiat? NO. Perquè precisament Europa no és més que un refugi. Una construcció col·lectiva per allunyar les pors. Un refugi de cristall, un oasi de democràcia, benestar i drets individuals i col·lectius que fins ara ha funcionat prou bé. Sense guerres i essent un estendard de pau. Un miracle! Estem vivint segurament i malgrat tots els malgrats els millors anys que cap europeu ha viscut mai.

Tot això em ve al cap amb la dramàtica situació que viu Grècia. Entre 2.000 i 3.000 refugiats nous cada dia i més de 100.000 refugiats al país. Dels quals n’hi ha 25.000 pels que ja no tenen recursos. De la crisi del deute a la crisi dels refugiats. Sortir del foc per a caure a les brases – el problema és que no han sortit tampoc del foc. Uns refugiats que provenen de Turquia qui va obrint les comportes de les allaus de refugiats a discreció.

Tinc la impressió que cada cop es fa més evident que Turquia no vol una UE més forta, sinó més dèbil. El ressentiment des del cop de porta de la UE a la seva adhesió no ha parat de créixer. L’anti-europeisme gairebé sembla una empremta del govern d’Erdogan. Cap a on? Prefereixo no endinsar-me.

Europa ha de protegir-se, fent pinya i consolidant-se com a entitat política real amb els estats membres que vulguin cedir sobirania.

Al contrari del que es pugui pensar, Europa hauria de frenar en sec la seva política expansiva i contraure’s. Fer pinya i consolidar-se com a entitat política real amb qui vulgui cedir sobirania. Si la UE no es protegeix dels seus enemics, s’acabarà la idea d’Europa. I no ens ho perdonarem.

La Unió Europea, per poder seguir sent Europa, haurà de ser egoista. I posar límits. Si la resta de països del món i especialment els fronterers no comparteixen els nostres ideals acabaran enfonsant el nostre estat del benestar. No es tracta de no ajudar els refugiats, que s’ha de fer dins d’uns límits assumibles i de forma equitativa entre els estats membres. Es tracta de deixar d’anar amb el lliri a la mà. Es tracta d’evitar que els enemics d’Europa acabin amb ella a través de la crisi dels refugiats. Perquè els enemics, com sempre, els trobem a dins i a fora de casa.

Tan culpable és un país com Turquia que sembla que actuï amb premeditació contra Europa (Turquia “gran amic” de Grècia que deu estar gaudint amb crispetes veient com s’enfonsa el país hel·lè), com ho és Espanya, un país que no mou un maleït dit per evitar que el nord d’Europa no hagi de carregar amb tot el pes dels refugiats. Un país més del club dels europeistes de caixer automàtic, les sangoneres de la construcció europea. Mentrestant a BCN veiem el nostre Ajuntament fent el ridícul, un cop més, explicant que allotjarà 30 refugiats d’Ucraïna (Perdona? D’on? I quan temps fa que hi són? Que ja hi eren i els agrupa, ara? Gràcies). Sí, ja n’hi ha prou de l’ús polític a favor o en contra dels refugiats per part dels polítics europeus.

Una dona siriana implora a un soldat macedoni que permeti creuar a membres de la seva família. Yannis Behrakis / Reuters america.aljazeera.com
Una dona siriana implora a un soldat macedoni que permeti creuar a membres de la seva família. Yannis Behrakis / Reuters
america.aljazeera.com

Els refugiats són l’esperança de molts anti-occidentals per enfilar el principi de la fi d’Europa.

Tan de bo poguéssim acollir tots el refugiats. Però no podem. Assumim-ho. I això en cap cas vol dir violentar els drets humans. En cap cas. És molt fàcil dir que vinguin. Però encara no hem determinat quin és el límit real de cada país de la UE. I això, ho hem de decidir i poder-ho explicar sense embuts. I que la gent ho entengui. Des de casa amb la manta posada o rere una pancarta és molt fàcil dir que vinguin. Una setmana a Catalunya amb el ritme d’entrada de refugiats que duen a Grècia canviaria a la gent el prisma d’aquest gran desastre humanitari.

Els anti-occidentals estan de celebració aquests dies veient com amb aquesta crisi poden acabar amb Europa rebentant-nos per dins el nostre estat del benestar, el nostre tresor més preuat. Avui en tenen la oportunitat amb la crisi dels refugiats, posant a prova els nostres ideals i les nostres contradiccions. Els refugiats, les víctimes i alhora protagonistes d’aquest drama humà no ho saben, però són l’esperança de molts d’aquests anti-occidentals per enfilar el principi de la fi d’Europa. Si en breu no es comencen a veure els fruits d’ajudar econòmicament a Turquia regalant-los diners per a fer-hi front hauríem de canviar a una política de sancions. I ser durs fins que quadrin les fronteres, tot posant controls identificatius estrictes en elles.

Només ens en sortirem si els refugiats que acollim es tornen radicalment europeus. Per això és tan important la construcció d’un imaginari i sentiment paneuropeu.

Només una política agressiva i coordinada que sigui capaç des d’una vessant bàsicament educativa i formativa de fer sentir europeus a tots els nouvinguts, pot ser la clau de volta per al futur d’Europa. Els refugiats han de tornar-se europeus. Radicalment europeus per a sortir-nos-en. Per això és tan important la construcció d’un imaginari paneuropeu i un sentiment europeista homologable al patriotisme americà (amb els seus matisos).

La tomba d’Europa per no voler renunciar en cap moment a ser Europa, s’apropa. I no sé si, després de tot, morir amb les botes posades sigui la millor opció.

Articles relacionats:

Camargo Sarri, Sergi (2016) “Europa i el repte dels refugiats: Quants en podem assumir realment?

Camargo Sarri, Sergi (2016) “Hongria: Canvi de rumb o expulsió de la UE

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada