Kosovo, la guspira balcànica

Si obrim un Atles, veurem que, Kosovo, aquest petit territori del Balcans occidentals es troba situat a la part sud de l’actual Sèrbia i té una extensió de 10,887 km2, per a que us feu una idea, la superfície de Catalunya és de 32,114 km². Amb una població 2,2 milions d’habitants, aquesta petita nació centreeuropea amb capital a Prístina, conté una majoria ètnica d’albanesos que conformen un 92% de la població i una minoria sèrbia que voreja el 5%.

És sorprenent que un territori tant petit hagi pogut ésser una font de conflictes tan fructífera al llarg de la història, però a banda de la seva malastruga posició en el mapa que l’ha situat al bell mig dels convulsos Balcans, la seva sagnant història recent no es pot entendre sense l’actitud envers ella de la seva nació veïna, Sèrbia.

Sèrbia és una nació que des de fa molts anys s’ha alimentat del nacionalisme panserbi, és a dir, la voluntat d’assimilar els territoris adjacents a la nació Sèrbia per a fer-ne la primera potència balcànica. Totes les instàncies de poder hi ha participat i no ha estat menor el paper de l’Església Ortodoxa Sèrbia que ha esdevingut una mica el guardià de les essències nacionals.

Imagen

Aquesta és la òptica que ha inspirat a molts dels seus dirigents, i qui va encarnar amb més cruesa aquest caràcter fou Slodoban Milosevic, l’antic president de la Federació de Iugoslàvia.

I fou l’any 1989 quan la va començar a dur a l’extrem. Va visitar el lloc on (falsament) es creu que es va esdevenir la batalla de Kosovo l’any 1389, que va significar la conquesta de la zona per l’Imperi Otomà, i va abolir l’autonomia política de Kosovo. Allà es va encendre doncs, la guspira que va encendre el foc de les guerres de Iugoslàvia.

Paral·lelament als enfrontaments a Bòsnia i Croàcia i la desintegració iugoslava, Sèrbia va desplegar durant una dècada tota una campanya de violència i repressió sistemàtica contra els albanesos de Kosovo, incloent assassinats, tortures i violacions. En aquest període, 800.000 albano-kosovars foren expulsats dels seus domicilis.

Aquesta violència s’incrementà i va arribar a la seva màxima cruesa, quan entre els anys 97 i 98 fou creat a Kosovo la UÇF, l’Exèrcit d’Alliberació de Kosovo. I finalment, va acabar culminant l’any 1999 en una reacció internacional que va prendre forma sota les ales dels caces F-18 de la OTAN sobrevolant i bombardejant Belgrad com a represàlia per la violència sèrbia contra els albano-kosovars.

Els albano-kosovars però, no es van quedar curts. I com a venjança per tots els greuges acumulats, van prendre una tasca d’expulsió de bona part de la població sèrbia del país, forçant 200.000 persones a recórrer el camí cap a Sèrbia, on d’altra banda no varen ser gaire ben rebuts ja que el nacionalisme serbi és tan fort que fins i tot menysprea els propis compatriotes que viuen a Kosovo designant-los amb un nom diferent, shqiptari (albanès en albanès) que a si mateixos i que als albanesos de Kosovo, als quals anomenen albansk.

Des de llavors l’escena ha estat força calmada, amb excepció feta dels fets ocorreguts l’any 2004 quan grups d’albanesos van destruir sense pietat béns privats i culturals serbis en territori kosovar, alguns d’un valor incalculable.

Ahir 10 de Desembre es va acabar el termini que havien donat els organismes internacionals per a les negociacions d’independència entre Prístina i Belgrad i no hi ha hagut acord. Què passarà en els propers mesos? I el que és més important, perquè?

Martii Ahtisaari, ex-president finlandès i enviat especial de la ONU per Kosovo, fa mesos que ja va llançar l’advertència que l’acord entre serbis i kosovars seria impossible. Concretament des de març, quan va presentar el seu projecte d’Estatut per a Kosovo davant la comunitat internacional.

La seva proposta, que segurament serà la que finalment es durà a terme, es basa en una independència tutelada per un representant civil internacional (RCI) amb grans poders que serà elegit per el que ell anomena el GDI (Grup directiu internacional). Format per França, Alemanya, Itàlia, Rússia, Regne Unit, EEUU, la Unió Europea, la Comissió Europea i la OTAN. És a dir, el món occidental en pes i quatre dels cinc països amb seients permanents al Consell de Seguretat de la ONU (en negreta).

D’aquesta manera s’intentaria evitar que el país caigués en mans poc recomanables. S’ha de tenir en compte que existeixen molt pocs polítics de talla internacional, que Kosovo no té un cos de funcionaris preparat per a la independència, que l’atur arriba fins a les brutals xifres del 60% i que la corrupció és molt generalitzada. Per posar un exemple, el 2006 només es va aconseguir recaptar un 18% dels impostos previstos.

Aquest camí però, té un problema, i es diu Rússia. Rússia està en contra de la independència kosovar i el seu vot és imprescindible per a que s’aprovi la moció del Consell de Seguretat (totes les qüestions s’hi aproven per unanimitat).

Perquè està en contra? Per dues raons. La primera (i més important) és una raó que tant val per una superpotència com per un nen petit, perquè sí. Un país de la rellevància de Rússia ha de fer-se notar en l’escena mundial. I encara més ella, que després de la desfeta de l’imperi soviètic semblava que s’havia convertit en una potència de segona fila.

La segona és la por a què aquesta declaració d’independència origini una cadena de declaracions independentistes per tota l’Europa oriental i en particular en territori rús, que constitueixin un nou repartiment del poder en direcció a les petites nacions i que suposadament podrien fer esclatar una desena de conflictes ètnics latents.

A més de tot això, Moscou va prometre públicament a Sèrbia que no en permetria el desmembrament, i la seva promesa els lliga per mantenir el seu prestigi internacional.

No obstant, Kosovo pot ésser independent sense el beneplàcit dels russos, només cal que es declari sobirà i el grup que componen la UE ( tot i que alguns països com Xipre i Espanya hi tenen reticències), EEUU i els seus aliats els reconeixeran com a tals. I això en Putin i la seva tropa ho saben, i intentaran evitar quedar fora d’un acord així perquè donaria la sensació que es poden prendre tranquil·lament decisions sense Rússia i no passa res.

I Moscou encara té una altra carta amagada que pot fer servir per sortir del costat guanyador. A Geòrgia existeixen dues regions que fa més d’una dècada d’anys es volen escindir d’ella per ser independents i així (probablement) negociar la seva entrada a la Federació Russa. Són Abkhazia i Ossètia del Sud i la seva independència no ha estat mai reconeguda per la resta d’actors d’Occident. Això podria canviar en un futur no gaire llunyà i Kosovo podria ésser-ne el precedent a esgrimir en l’argumentació davant la resta del món.

Per la seva part, a Sèrbia no li interessa causar (o intentar causar) un bany de sang per evitar-ho. Primera perquè tindria a les tropes de la KFOR al davant, i segon perquè encara que ara la possibilitat és llunyana, Belgrad aspira a entrar algun dia a la UE i sap que un acte violent invalidaria la seva candidatura per dècades.

Així que ens trobem en la situació que la independència de Kosovo sembla irreversible, el que falta saber és el quan. La circumstància es produirà probablement cap al març del 2008, un cop hagin passat les eleccions a Sèrbia i tothom hagi paït que Kosovo està a punt d’assentar-se com un més a l’assemblea General de les Nacions Unides.

Finalment, la resolució de l’assumpte tindrà un component de justícia poètica, i és que la presidència de la UE recaurà el primer semestre de 2008 en la primera nació en escindir-se de l’antiga Iugoslàvia entrar a la UE i utilitzar l’euro, Eslovènia. El que dic, justícia poètica.