Independència i Europa: una història de dues consultes

LAVANGUARDIA.COM
LAVANGUARDIA.COM

Una de les grans dificultats amb què es trobarà el moviment sobiranista de cara a la consulta serà mostrar als catalans i al món que l’ambició per la independència no és pas aïllacionista, sinó que s’emmarca en la voluntat de participar en un projecte comú europeu. El moment no és propici. La crisi de l’euro ha mostrat totes les vergonyes de la UE, de les quals el dèficit democràtic i el desequilibri entre disciplina i solidaritat en són les més grans, potser. No és estrany doncs, que malgrat que Catalunya ha estat històricament europeista ara se sentin veus que remen en direcció contrària. És legítim.

Tanmateix, aquest sentiment no és ni de bon tros majoritari avui. Ans al contrari, les enquestes d’opinió sobre la independència remarquen com per a molts ciutadans catalans seguir formant part de la UE és una condició sine qua non per dir “sí” a la independència en un referèndum. Té el seu sentit, una Catalunya independent en un món globalitzat que ajudi a construir un poder continental en el qual participi en peu d’igualtat. La continuïtat d’una Catalunya independent en l’espai europeu de lliure comerç i lliure circulació de persones i capitals el veig quasi assegurat com ja vaig explicar, però crec que no omple les aspiracions de l’europeisme català.

Per altra banda, evitar caure en la etiqueta d’un independentisme aïllacionista és vital per sumar aliats a escala europea. Pocs a la UE donarien suport a la independència de Catalunya si la idea és augmentar la fragmentació existent. Precisament el que tenen més clar els estats europeus (Gran Bretanya a banda) és que l’ascens de la Xina i la Índia canvia les regles del joc de la sobirania. A més, precisament una de les estratègies del govern espanyol serà (i és!) fer quedar el sobiranisme català com un moviment fragmentista, un moviment separador, anti-modern. És primordial doncs trencar aquest mite i fer-ho de forma contundent.

Dues eines per un mateix objectiu

  • Les eleccions europees com a primàries. En primer lloc veig necessari que en les pròximes eleccions europees de Maig de 2014 els partits sobiranistes es presentin amb un programa rotundament europeista, federalista europeu fins i tot. Les eleccions europees de 2014 han de ser preparades en clau de primàries de la independència. Una gran mobilització que augmenti la participació unida a una victòria electoral a Catalunya de les forces sobiranistes-europeistes donaria una senyal molt potent a la resta de la Unió Europea just abans de la consulta.
  • Un referèndum sobre la UE. En segon lloc, per evitar el veto d’Espanya cal mostrar de manera explícita que els catalans volem ser part de la UE. La voluntat popular europeista no ha de ser interpretable, ha de ser indiscutible. Com aconseguir aquesta fita? Amb una segona consulta, un segon referèndum (posterior al d’independència) en què es pregunti als ciutadans catalans si volen seguir pertanyent a la UE.

Aquest segon referèndum pot servir diferents objectius:

  1. Treure la por als ciutadans que creuen que una Catalunya independent prendria una deriva fragmentista. Mostrar amb un compromís inequívoc dels grans partits pro-estat propi que la voluntat és seguir a la UE.
  2. Democràcia. Una decisió d’aquest calat ha de ser presa per tots els ciutadans. El dret a decidir també ha de ser aplicat a la relació amb la UE.
  3. Desactivar una no-acceptació del resultat per part de les forces unionistes. Si no hi ha un reconeixement automàtic per part de la UE i/o els seus estats i a la pregunta del referèndum s’hi ha barrejat independència i pertinença a la UE, els partits partidaris de la unió amb Espanya poden deslegitimar el resultat, crear confusió i caure en un cert irredemptisme perjudicial per a la cohesió social.
  4. Model d’estat. Una Catalunya independent pot apostar per un model d’estat similar al suís, amb el recurs normal al referèndum per a legitimar les decisions polítiques de major calat.
  5. Enviar una senyal inequívoca i democràtica a la UE que els catalans volem seguir sent ciutadans europeus i que volem que Catalunya en sigui membre de ple dret com França, Dinamarca o Alemanya. Aquest és el més important.

Pregunta i ciutadania europea

Així doncs, en aquest segon referèndum caldria fer una pregunta ben clara com argumentava el company Ivan Serrano en el seu article de referència, de l’estil de: “Vol vostè que la República Catalana segueixi formant part de la Unió Europea?”. El resultat amb tota probabilitat seria un “sí”, i tindria l’avantatge de posar la pilota de la pertinença a la UE a la teulada de Brussel·les, Berlín, Londres i París.

Avui els ciutadans catalans són també, de dret, ciutadans europeus gràcies als Tractats de la Unió Europea. El Tractat de Lisboa posa ben clar en el seu article segon que la democràcia és un valor fonamental de la UE, imprescindible segons el seu article 49 per a que un estat pertanyi a la UE. Així doncs, com podria la UE permetre que ciutadans que ja són ciutadans europeus i que han mostrat a les urnes la seva voluntat de seguir-ho sent puguin ser expulsats de la UE? Personalment se’m fa impensable.

Endevinar quina serà la relació exacta entre la Catalunya independent i la UE es fa difícil com ja vam veure, però després d’un referèndum en què els catalans diguin “sí” a la UE la integració d’una manera o una altra estaria probablement assegurada i seria més viable que Catalunya seguís formant part de la Unió gairebé des d’un primer moment.

Fent un segon referèndum, aquest sobre Europa, Catalunya confirmaria les seves credencials com a actor responsable de la comunitat internacional així com el seu compromís inequívoc amb el projecte europeu; es faria encara més difícil que els catalans fóssim expulsats de la UE per haver votat independència. I també permetria als partidaris del “sí” d’arrel euroescèptica poder diferenciar clarament entre independència i pertinença a la UE. Penso en la CUP, sobretot.

Sinergies europeistes-sobiranistes

Avui 9 de Maig és el dia d’Europa, un bon dia per recordar que malgrat les dificultats que viu el projecte europeu, a Catalunya hi conviu un moviment europeista ampli que no és contradictori amb el moviment independentista sinó que, al contrari, es complementen i es fan forts entre ells.

Fer dos referèndums diferents, un per la independència i un per decidir si es vol ser part de la UE, podria ser una arma molt potent per mostrar la voluntat del poble català i faria més difícil un veto d’Espanya a la entrada catalana al club europeu.

*Article publicat originalment al Cercle Gerrymandering.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *