Hem vingut a transformar la societat, no pas a contemplar-la

A voltes ens deixem arrossegar com una simple gota d’aigua en el riu ferotge que representa la societat. Quan naveguem al seu compàs costa veure els canvis, costa entendre molts cops els perquès. Molts tenim la sort de no haver estat expulsats al marge; de no haver quedat enrere, sobre una roca: isolats. Molts tenim la sort de no saber de debò què representa sentir les il·lusions evaporar-se; què representa no poder acomplir els mínims que tota persona necessita per somiar amb un futur digne: sostre, aliments, educació i salut.

I el nostre pensament és presoner de tot el que hem vist; de tot el que hem llegit; de tot el que ens han explicat; de tot el que hem intuït. I és comprensible que fallem en les prioritats, quan no sabem destriar el gra de la palla. És comprensible que la mentida qualli quan no apartem els arbres que ens tapen el bosc. És comprensible així, que en un atac egoista la comoditat mati el coratge; que l’immobilisme arribi al poder per saciar-se i mati la virtut.

De tant en tant, cal sortir del riu per adonar-se o recordar que el món des de fora sona diferent; que el món des de fora es veu diferent. Lluny del frenètic avenç tecnològic, fora de la finestra virtual, la vida passa a un altre ritme, amb unes altres prioritats. Quan trepitges la terra, quan escoltes les pedres sempre presents, la realitat mai és com l’imaginaves. Nous matisos surten a la llum. I la consciència, o millor dit l’orgull, es mira a si mateixa per saber si és capaç d’acceptar aquest canvi. Si és que ha canviat en algun moment. Si és que no havíem pogut entendre la complexitat del que vèiem.

La societat flueix ràpida, com un riu ferotge, i els canvis són constants, invisibles als ulls mentre no nedem contracorrent. Perquè nedar contracorrent és també aturar-se. Els que hem triat dedicar una part de les nostres vides a millorar el nostre entorn, no podem oblidar que un riu en moviment dirigeix, i fins i tot ofega, el nostre camí, i el de tots els que hi som, si no som capaços d’aturar-nos i nedar a contracorrent. Si no som capaços d’escollir de quina manera ens hi movem; de quina manera ens hi adaptem.

S’ha de controlar el temps, no pas deixar-lo passar. S’ha de parlar clar, sense embuts, sobre els reptes a què ens enfrontem. S’ha de ser fidel als principis que a un el regnen. I no abandonar-los. S’ha d’entendre que els marcs mentals han de ser flexibles, adaptables a la realitat d’una societat líquida. I és en aquest instant que el dogma mor. És en aquest instant que la coherència té un límit. És en aquest instant en què l’orgull no pot ni ha d’impedir complicar l’assoliment dels propis ideals. Si realment és important el Què, la fita, el Com no ha de ser mai un obstacle ni un únic camí.

No hem vingut aquí a veure passar la pilota. Hem vingut aquí a prendre partit. Hem vingut aquí a vèncer el partit i canviar les regles del joc si fa falta. Hem vingut a transformar la societat des del nostre barri, ciutat i país, per fer possible un món més just, més humà, més lliure, de confiança, de pau, d’amor. Hem vingut a creure-hi. A lluitar per no deixar ningú enrere. A eliminar la pobresa. A protegir i estimar la flora i fauna que ens envolta. A defensar els més dèbils. A denunciar les injustícies: fins que desapareguin.

Siguem fidels al que som. Al que estimem. Al que anhelem. I demostrem, dia a dia, que el canvi comença per nosaltres mateixos. Perquè hem vingut a transformar la societat, no pas a contemplar-la. I la transformarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *