Fer un nou partit és fer taula rasa

Font: www.tornobert.cat
Font: www.tornobert.cat

A gran necessitat, gran diligència. Diligència és riquesa de victòria i d’honor.– Ramon Llull (1232-1315)

El súperdissabte del proppassat 21 de maig va ser un èxit en tota regla. Convergència Democràtica de Catalunya va mobilitzar fins a 14.000 persones per a decidir el seu futur com a partit i moviment. Una xifra que com bé explicava la direcció del partit costa de veure en moltes manifestacions ciutadanes que es qualifiquen de multitudinàries.

Tanmateix, la tria més que previsible per encetar la creació d’una nova formació política posa a la llum un seguit de reptes que res tenen a veure amb fer una refundació. Fer un nou partit és quelcom més profund i radical. Fer un nou partit és fer taula rasa i començar de bell nou.

De la refundació al nou partit

Un nou partit hauria de pretendre 3 coses principalment:

1) Eixamplar la massa social des del primer dia (respecte Convergència).
2) Deixar la conformació dels continguts quasi des de zero a tots els militants fundacionals.
3) Garantir l’accessibilitat i la igualtat d’oportunitats.

És important no confondre refundar el partit amb fer un nou partit. Si som els del “fer-ho i fer-ho bé” cal que ho demostrem ara. En un procés d’aquesta magnitud cal que el procediment sigui impecable perquè tots els focus estaran a sobre nostre esperant que fem un pas en fals. Molta de la gent que ha vingut com a simpatitzant al torn obert, i molta que no hi ha participat, ha de sentir clarament que estem fent un nou partit i no pas una refundació. I és que no hem de fer un nou partit per “aguantar el cop” en hipotètiques eleccions (que no n’hi haurien d’haver) a la tardor. Cal un nou partit per tornar a vèncer de forma diàfana i clara.

Eixamplar la massa social

Hem fet un procés anomenat Torn Obert que ha estat un èxit i ha servit per poder apropar de nou molta gent que ens dóna suport, però que està desencantada. Hem dit i repetit que qui hi participava podria ser al congrés del nou partit. I és així. Però, essent el congrés fundacional caldria haver fet un gest al respecte. La barrera econòmica és significativa, especialment per als simpatitzants, per a una participació plena al Congrés. I en aquest sentit, caldria que a la militància de la JNC, que és jove, majoritàriament estudiant i amb pocs ingressos si en té, que es trenca la crisma a cada campanya per Convergència, no se’ls tractés igual que si vinguessin de fora.

A partir d’ara, hauríem d’obrir el partit i assumir el màxim de costos possibles en els esdeveniments futurs més importants. Aquells en què ens interessa assolir la màxima afluència de participants, per la seva transcendència. Hem explicat un cop i un altre que Convergència no feia un nou partit, que l’impulsava. Quina millor forma de demostrar-ho hagués estat que assumint els costos organitzatius? Quina millor manera de mostrar des del primer dia que volem fer un nou partit accessible? I tot i que entenc que Convergència, com a entitat impulsora, no està en el seu millor moment econòmic, potser hagués valgut la pena fer aquest esforç. És una inversió de futur, que tindria retorn positiu segur, de captació de nova massa social.

Però no només això, es demana als simpatitzants de pagar una quota de militància per poder participar plenament en la fundació d’un partit que no sabem com resultarà, que estem construint. I així serà més complicat apropar-los. Hauria estat més oportú, en aquest congrés fundacional, no restringir la participació per res més que per a la presentació i elecció de candidatures a càrrecs orgànics: És a dir, si no ets militant, no pots escollir ni assumir responsabilitats. I així haguéssim pogut deixar el seu temps, en aquests primers mesos de construcció del nou partit, a qui ho volgués per a participar sense vincular-s’hi plenament. És temps de sumar. D’ampliar horitzons.

Pensem en com ho percebrà la societat si el dia 8 de juliol a la tarda els militants de Convergència estem deixant en stand-by un partit i el dia 9 les persones implicades en la nova formació serà la pràctica totalitat dels militants convocats el dia anterior.

Hauríem de morir d’èxit en participació pel Congrés fundacional i és per això que no hauríem de deixar escapar per temes econòmics a cap dels simpatitzants implicats en el torn obert. El primer pas és bàsic.

Taula rasa

Quan durant el debat de la consulta la militància em preguntava per la diferència entre una refundació i un nou partit ho explicava amb aquesta metàfora:

Fer una refundació vol dir agafar el local que tenim i llençar-ho tot: envans i mobles. I un cop buit del tot, repensar de dalt a baix la distribució, posar-hi nous mobles i pintar de color les parets. En canvi fer un nou partit vol dir anar a un nou local directament: pensar-ho tot des de zero en un nou espai.

Per tant, és important que ara que ens disposem a fer un nou partit tinguem clar que l’ideal hagués estat deixar la conformació dels continguts des de zero (o gairebé) a totes les persones que es sumessin en el congrés fundacional. I sé que això era complicat, ja que hem fet un procés previ de Torn Obert dirigit a una refundació i no pas a un nou partit. Però si anem a fer un nou partit, per molt que tots tinguem un imaginari comú del món convergent, hem de fer l’exercici de pensar cada àmbit del partit com si comencéssim des de zero. Com si no tinguéssim res de res. Hem de fer aquesta abstracció, difícil, i ens hem de creure amb fets i no pas amb paraules que anem a fer un nou partit.

És a dir, l’enquesta del Torn Obert estava molt bé per si fèiem una refundació. I ha estat la bíblia per tal de preparar el nou Congrés fundacional. Però no ens ha de fer por contradir si fa falta el que hagués pogut dir la majoria en aquell moment. No ha de ser dogma de fe. I caldrà per tant, qüestionar-ho tot. El Torn Obert ha de ser una simple guia, orientativa de l’espai convergent, però no ens ha d’encotillar i, si ho creiem, hem de poder ser més agosarats. Perquè aquella enquesta estava feta per a fer una refundació de Convergència. No pas per a fer un nou partit. Ho repeteixo, i ho vull remarcar, perquè no és el mateix. I és per aquest motiu que cal que al llegir el document, els participants pensin que no tenen res, que han de començar de zero, i oblidin el marc pre-establert que apunta el Torn Obert.

Igualtat d’oportunitats

Siguem clars. En un nou partit en que deixem menys de dues setmanes entre conèixer les regles per a escollir nou secretari general i escollir-lo, no pot sortir cap nou lideratge. És impossible si un no és conegut recollir X avals en menys de dues setmanes i fer campanya per tot el territori. Impossible. Ni debats entre ells en condicions. Només persones que estan ja avui dia davant els micròfons i la televisió tenen possibilitats de vèncer.

Si fem un nou partit hem de posar les eines i els tempos a disposició dels militants perquè qualsevol persona tingui igual de possibilitats pràctiques, no teòriques, d’assumir la mateixa responsabilitat que algú que ja està dins el partit. Com atraurem la gent que simpatitza si veu que començarà amb desavantatge? I ja no parlo només de la màxima responsabilitat, també haurà de ser-ho per a la resta. Si el partit és nou ho ha de ser per a tothom: Igualtat d’oportunitats.

I per això, com emfatitzava abans, és important ampliar la massa social. Només ampliant des del primer dia la massa social podrem apropar-nos a la igualtat d’oportunitats i deslliurar-nos més fàcilment de dinàmiques passades.

Passar pàgina a l’autonomisme pujolista: Independentisme desacomplexat i múltiples lideratges

Eixamplar la massa social, fer taula rasa i la igualtat d’oportunitats, aquestes tres coses són des del meu punt de vista els fonaments necessaris per poder començar a construir el nou partit.

Però hi ha un element més, ideològic, del que hem de deslliurar-nos per ésser genuïnament una nova i moderna eina útil pel país: el Pujolisme.

El Pujolisme ha estat l’alfa i l’omega de Convergència. El mirall únic. Ha configurat durant prop de 40 anys el marc mental de molts catalans i de la majoria dels militants de Convergència. L’auge del Pujolisme ens ha fet tocar el cel i el seu declivi, cal que no ho oblidem, és el motiu pel qual estem a les portes d’un nou congrés fundacional.

Per tant, construir un nou partit sobre la base d’un pensament que ens lliga principalment a una Catalunya autonòmica no és un bon senyal de cara a eixamplar la massa social. Però no només això, el pujolisme, en clau interna de partit, representava també l’absència de debat i el bloqueig de nous lideratges. El brillant sentit d’estat del president Pujol va esborrar l’actualització de qualsevol ideari de país en què el propi Pujol no hi estigués d’acord i el sorgiment de lideratges fora de la seva ombra. Aquest és també un altre dels motius pels que el Pujolisme, com a concepte, ha de fer un pas al costat si no vol acabar abans d’hora amb el futur del nou espai que representa Convergència.

El president Puigdemont ho expressava, segons la Vanguardia, a porta tancada el passat dilluns: “Hem d’enviar el pujolisme, l’autonomisme al Museu d’Història de Catalunya, allà a una sala,… perquè o passem pàgina d’una vegada, o enviarem Convergència i a tots nosaltres al Museu d’Història de Catalunya”.

Primer la militància, després la premsa

A les portes d’un nou partit és preocupant veure aquests dies com s’han accentuat unes maneres de fer en què la militància sembla, i acaba veient-se com, l’últim mono per anar simplement a omplir actes i aplaudir. Fins aquesta nit de dijous, fins a una setmana pel nou congrés fundacional, no teníem cap informació oficial com a militants i/o participants del Torn Obert de com ens organitzaríem ni de quina documentació tindríem. En canvi, sembla que la premsa ha estat, com ja ha passat massa vegades els últims anys, més ben informada que la pròpia militància.

Un exemple de coses que han sortit per la premsa aquests dies abans de què la militància en sabés res (1, 2): el cost de l’assistència al Congrés, si ens direm associats i no pas militants (ja està tancat?), els documents que rebríem i com s’estructurarien, quan els hauríem de rebre, que encara els estaven redactant, que la direcció seran 12 membres (ja està tancat?), que la votació de la nova direcció serà en bloc (qui ho ha decidit?), que un dels noms a votar serà el de Partit Nacional Català (PNC), etc.

Cada notícia en aquest sentit és una bufetada a la militància. En un nou partit, la militància ha de ser la primera en rebre la informació. I si hi ha filtracions, cal que la direcció, si no és cosa seva, posi fil a l’agulla, investigui i aparti la persona implicada per males pràctiques. Hem de construir un nou partit lliure de connivències mediàtiques.

El debat intern: la clau de la regeneració

Finalment hem d’explicar bé que aquest procés de creació d’un nou partit va més enllà d’un canvi de nom. La ciutadania que ha perdut la confiança amb nosaltres vol reformes profundes, vol nous lideratges, vol acabar amb els amiguismes (interns i a l’administració) i vol sentir a parlar de la independència, però no només. De forma clara, directa i amb una argumentació imbatible. Som l’antítesi del populisme. Segurament és avui aquesta una de les millors maneres per definir el tarannà del que ha estat Convergència. Però no n’hi ha prou. Hem de seguir sent l’antítesi del populisme i estar disposats a arriscar fort i no amagar-nos al rerepaís: hem d’estar disposats a perdre-ho tot per a guanyar de nou. I hem de fer del debat la nostra principal virtut. Hem de fer del debat real la nostra nova fortalesa. Aquesta és la clau del nou partit que tot just encetem. Aquesta és per a mi la clau de la regeneració de l’espai polític que representa Convergència.

 

Articles relacionats:

Camargo Sarri, Sergi (2013) “Retornar als orígens: causes i solucions per a la desafecció política ciutadana.

Camargo Sarri, Aleix (2016) “Fer primàries és útil.

Camargo Sarri, Sergi (2016) “Convergència 2.0

Camargo Sarri, Sergi (2016) “CDC: Congrés sense Secretari General?

Camargo Sarri, Sergi (2016) “Convergència Accessible

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *