Espanya: crònica d’un rescat anunciat

Ciutadans europeus, ja el tenim aquí. Espanya ha estat rescatada. L’habitual incapacitat espanyola per afrontar els problemes s’escenifica en la no-compareixença avui de Mariano Rajoy (i la sí-compareixença a Polònia per veure un partit de futbol). El rescat, que sembla que tindrà un valor de 100.000 M d’euros, serà dirigit només al sector financer, a través del FROB (Fons de Recapitalització i Ordenació Bancària). Però, i aquest és un gran però, a ningú se li escapa que aquests diners seran garantits per Espanya, i per tant per tots els seus contribuents. El deute públic ha augmentat avui un 10% addicional, sense més novetats a finals d’aquest any ja podria vorejar el 90% del PIB… i no sembla que s’hagi d’aturar.

És bo que hi hagi un rescat?

Sí. A aquestes alçades de la crisi, ja són molt pocs els inversors que confien en Espanya. Hi ha hagut una estampida general en els darrers mesos, i tot el sector financer de l’Estat ha perdut accés als mercats per finançar-se des de fa gairebé un any. No és possible emetre 100.000 M nous en deute públic perquè com que cap inversor internacional el compraria, els bancs espanyols haguessin acabat utilitzant diners del BCE per comprar el deute públic que serviria per salvar-los a ells mateixos… Kafkià.

És bo que Europa deixi aquests diners a Espanya perquè pot servir per donar confiança als mercats. Confiança i certesa. Espanya ha de netejar d’una vegada el sector bancari, i a fons. Sinó la propera dècada es convertirà en un hivern japonès, i pot fer molt fred. Però, tal i com remarca el comunicat de l’eurogrup les reformes i els ajustaments han de continuar, i a partir d’ara seran revisats de molt a prop.

Tothom està interessat en què Espanya espavili. Si aquest rescat per 100.000 M no funciona, l’any que ve potser en caldria un per valor de 350.000 M, segons JP Morgan, encara que segurament seria més gran. No hi ha ningú a Europa que ho pugui pagar això. Si ho fa Alemanya llavors serà ella la que tindrà un problema de deute, doncs recordem que malgrat la seva solidesa exportadora té un 83% de deute.

I les condicions?

No hi haurà condicions pel què fa a les pensions, a l’atur o els salaris públics. Ara bé, això no vol dir que les retallades s’hagin d’aturar. Com he dit abans el problema del deute públic espanyol no només no s’ha resolt, sinó que a nivell de números és pitjor. I a més ara els europeus hauran posat diners a Espanya i per tant s’hi fixaran molt més. Assegurar que aquests diners es tornaran serà la prioritat, i si això vol dir que hi hagi un augment en les retallades doncs així serà.

És més, aquest dimecres serà aprovada al Parlament Europeu una primera versió de les noves normes de governança econòmica europea que exclouen els rescats financers de estar lligats a seguir un pla d’ajustos macroeconòmics com a Grècia o Portugal.

Quin fons de rescat?

Més enllà d’això s’obren interrogants respecte els fons de rescat. En cas que Espanya el cobri de l’EFSF, Espanya deixarà de garantir la seva part del fons i per tant aquest es farà més petit. Ja es poden escoltar els petards dels països Triple A. A més, l’EFSF té teòricament 440.000 M, però cal demanar-los als mercats i a més d’aquests 440.000 M inicials més de 200.000 ja han estat destinats a Grècia, Irlanda i Portugal.

Si el cobra de l’ESM (Fons Permanent de Rescat), que entra en funcionament l’1 de Juliol, hi ha altres inconvenients. Malgrat els 500.000 M teòrics, tenim el mateix problema. Només 16.000 M estan efectivament allà. Motiu? Quan es van dissenyar ambdós mecanismes es va decidir que per tal de no perjudicar el % de deute ni la qualificació dels països triple A, els fons només serien avalats pels Estats Membres, no finançats.

Més coses. Ara que hem obert la caixa de pandora ja hem de pensar en totes les possibilitats. Inclòs que hi pugui haver una reestructuració del deute públic espanyol i s’apliqui una quita a l’estil grec.I què passaria llavors? Doncs que si el préstec el dóna l’ESM, aquest té segons els seus estatuts prioritat absoluta respecte la resta de creditors. Ergo, ells no patirien la quita (igual que el BCE) i per tant la quita privada seria encara més gran. Esperem que passi el millor a Grècia, no hi hagi més reestructuracions del deute a Portugal i Irlanda i l’economia espanyola comenci a anar per bon camí, perquè sinó podem veure l’estampida definitiva d’inversors internacionals.

A quin interès?

El BCE finança a l’1% i Alemanya es finança al 0% darrerament com a fons refugi que és, però la major part dels països de l’eurozona paguen força més, un 3% aproximat. No ens deixaran diners a menys del que paguen. Això que quedi molt clar a tothom.

Els interessos del préstec seran aquells que pagui l’EFSF o l’ESM alhora d’anar als mercats. És a dir, com en aquests fons no hi ha diners de veritat sinó avals de la UE, hauran d’emetre deute per valor de 100.000 M d’euros i resar per a que els mercats demanin un interès el més baix possible. Com a mostra, el passat gener va pagar un 2,76% per deute a cinc anys. Una referència a tenir en compte. Molt menys que no pas el que paga per si mateixa als mercats (prop d’un 6%), però no gratis.

I els directius de les entitats rescatades?

Haurien de ser rellevats. Immediatament. I sense indemnitzacions milionàries. És més, tinc la vana esperança que aquesta sigui una de les condicions que imposi la UE. En qualsevol cas, crec que és necessari obrir investigacions judicials sobre tots els implicats, tant del sector com sobretot de Fernández Ordoñez i Caruana, els dos darrers governadors del banc d’Espanya pre- i post-bombolla.

Un apunt més personal

El rescat d’Espanya podria ser un punt d’inflexió en positiu. Reconèixer un problema és el primer pas per posar-hi remei. Ara bé, el problema del dèficit públic persisteix, igual com l’atur que ja arriba al 25% gairebé. Segueixen venint temps molt difícils, i ara ja som a les portes d’un rescat total que no estic gens segur que Alemanya i els països nòrdics i centre-europeus potser no podrien/voldrien pagar.

En clau de Catalunya avui només voldria remarcar una cosa. Demanant diners a la UE perquè té els mercats gairebé tancats s’ha acabat el mite de l’Espanya forta que pot anar sola pel món. Necessita Europa. Tant com la necessitaria una Catalunya independent.

*Article publicat originalment al Cercle Gerrymandering.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *