És Espanya un Estat útil per als catalans?

A la roda de premsa matinal Francesc Homs, cap de llista de Democràcia i Llibertat, ha apuntat una idea molt interessant i que cal repetir més. Espanya és un Estat massa gran per a estar atent i defensar els interessos concrets dels catalans i a la vegada és massa petit per afrontar els reptes de la globalització.

Els independentistes sempre tenim clar que com a Estat, Espanya té interessos territorials, culturals i econòmics que divergeixen cada dia més de Catalunya. Bé, en realitat ho tenim clar els independentistes i els no-independentistes, i és que el 80% dels catalans vulguin una Hisenda Pròpia és molt indicatiu del poc què se’n refien de ser governats des de Madrid.

És clar doncs, que la millor manera de defensar els interessos concrets dels catalans és mitjançant un alt nivell d’autogovern (impliqui independencia o sobirania fiscal). Amb tot, quan mirem la política internacional encara hi ha molta gent que Espanya és un Estat útil per als catalans: tanmateix, és fals.

En un món cada cop més globalitzat són els Estats petits (i amb estàndards europeus de governança) els qui tenen més flexibilitat per a adaptar-se als canvis amb més rapidesa. Ja ho deien Alesina i Spolaore en el seu treball “La mida de les nacions”; els països nòrdics i bàltics en són el millor exemple.

Però cal anar més enllà. Sovint veiem Espanya com un Estat “gran”. La realitat però és que no ho és. La realitat és que Espanya té encara menys pes demogràfic dintre de la UE que Catalunya dins Espanya. La realitat és que a Europa cada dia pesa més el lideratge en termes econòmics, socials i fins i tot ideològics abans que no pas el simple pes demogràfic d’un Estat. Ja ho vam veure amb la feblesa d’Espanya a la nova Comissió. 

Si mirem el món com a conjunt, la consideració d’Espanya com un Estat “gran” ja fa riure. A la Xina o la India hi viuen quasi 30 vegades més gent que a l’Estat. Als Estats Units 10 vegades. A Nigèria 4, a Indonèsia 7, etc.

Tampoc en quant al seu PIB destaca especialment Espanya. Si el lector no ha sentit mai parlar de la província xinesa de Henan, ningú li retreurà el seu desconeixement. Com tampoc el no tenir present a quin punt de la Xina es troben les províncies de Shandong, Jiangsu, Guangdong o Zhejiang, totes amb un PIB similar o més elevat que el d’Espanya. 

En canvi, els Estats de Florida, Nova York, Texas, Califòrnia o Illinois sí que els coneixem, són Estats econòmicament molts potents (amb un PIB similar o superior a l’espanyol) i que podrien prosperar per si mateixos, però a la vegada som conscients que la seva política exterior i comercial (per dir-ne dues) són millor defensades pel conjunt dels Estats Units.

Quelcom similar passa entre Espanya i Europa. Avui Madrid ja no és útil per a participar i influir amb una veu forta en els debats que afecten tot el planeta. És útil per a influenciar el que pugui dir Europa, sí. Però només si pots tens el domini del discurs públic a Espanya.

Per als catalans no és el cas. Essent una minoria política dins l’Estat, que a la vegada és una minoria dins la UE (el vertader actor global). La nostra veu quedarà progressivament difuminada mentre només la puguem fer escoltar entre les quatre parets de l’estat. Per això la única manera de tenir una influència real en aquells temes en què som líders, és tenir seient directament allà on es prenen les decisions d’àmbit europeu. Com fan Àustria, Finlàndia o Dinamarca (països de la nostra mida econòmica i demogràfica).

Catalunya necessita tenir un representant al Consell Europeu, al BCE, a la Comissió, etc senzillament per a fer sentir la seva veu dins el context global. Necessita tenir força per a defensar el nostre Estat del Benestar, per defensar una idea d’Europa molt més propera al somni d’una federació europea, per defensar una política comercial potent que permeti a Barcelona ser la porta del mediterrani, esdevenir un centre logístic i generar més i millors llocs de treball tant en el sector serveis-turístic, com en els sectors exportadors de més alt valor afegit. L’actitud contraria als interessos catalans que ha tingut l’Estat amb el corredor mediterrani, la creació d’una patent única europea o la liberalització de la gestió de ports i aeroports són bona mostra de la necessitat que Catalunya tingui veu pròpia a Europa.

És per tot això que la reflexió d’Homs m’ha semblat tant encertada. Els catalans hem de deixar de mirar Espanya com si visquéssim al segle XVII i encara conservés la seva força imperial.

Catalunya com a Estat no només guanyarà capacitat per resoldre els problemes quotidians dels ciutadans, també tindrà molta més força per projectar quina UE volem i com defensa els nostres interessos, sabem que és la UE i no Espanya qui té capacitat per influenciar la política i l’economia mundial. Espanya és cada cop un Estat menys útil per als catalans, i quan la Xina mira Europa, Espanya cada dia més sembla només una altra província europea, de la mida de la Zheijang xinesa, però amb sol i platja.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.