El perill (?) de les noves tecnologies

L’impacte que han causat les noves tecnologies a la nostra societat en els últims 15 anys han estat enormes, i crec que encara ens costa assimilar la magnitud de tal canvi. La comoditat que aquestes han aportat a les nostres vides és innegable, però totes les coses bones també tenen la seva part negativa. Us presento les tres noves tecnologies més conflictives dels últims anys, i no perquè aquestes siguin més o menys nocives que unes altres de semblants. Sinó perquè són les més populars, i per tant usades, entre la gent:

EL TELÈFON MÒBIL

mobil_nokia_6260

La revolució mòbil ha provocat un pas enorme en les comunicacions interpersonals. Avui podem trucar i contactar amb qui desitgem en el lloc i moment que vulguem. Sempre i quan hi hagi cobertura i saldo. No hem d’esperar com abans a arribar a casa, o a trobar pel carrer una cabina de telèfon. Aquesta instantaneïtat ens ha fet impacients, i també ens ha fet una mica despreocupats i menys respectuosos amb les hores de cites informals.

Cal destacar també l’augment en les donades de baixa de línies de telèfon fix, a canvi de línies mòbils temporals. Un fet provocat per les ofertes que van entrant i sortint del mercat que ofereixen mòbil nou amb 100 euros de saldo, per exemple.

Un fet que permet a les famílies estalviar-se l’import del lloguer de la línia. Però que fa que la gent que els truqui acabi pagant més, i és que hi ha una diferència notable en pagar 20 cèntims al minut en comptes de 2. Un efecte que ells mateixos no han calibrat, ja que acabaran pagant igual o més de factura telefònica per estar menys estona amb l’auricular a l’orella. I no només això, sinó que per respecte al medi ambient no es pot estar comprant cada 2 o 3 mesos un mòbil nou, ja que és un dels residus més difícils de reciclar. I això és degut a la gran diversitat de materials que el formen. I reciclar, separar aquests components, vol dir diners, molts diners.

La revolució mòbil ha portat també un altre efecte més preocupant, degut a la seva proximitat, i és la pèrdua d’intimitat a la qual estem sotmesos.

Com comentava abans podem ser localitzats en qualsevol moment i instant. I aquí, l’excusa de l’esgotament de la bateria per justificar-nos davant una desconnexió intencionada de l’aparell no la podrem fer servir sovint. I menys davant l’empresa que et correspon a fi de mes amb uns ingressos per la feina feta.

Algú pot pensar que, tot i això, el mòbil ens pot ajudar a encobrir la intimitat, ja que no poden saber des d’on estem parlant. I perquè a més hi ha mòbils nous que són capaços d’ometre el soroll ambient. Ara, la mentida reiterada no ens ajudarà sempre, ja sabeu que diu la dita: “S’agafa abans a un mentider que a un coix”.

A més a més, degut a l’afany de menjar mercat a les famoses PDA, els nous mòbils cada cop semblen més miniordinadors. Com a conseqüència d’això, els fabricants de PDA, per sobreviure, han hagut d’integrar ells també el servei mòbil. Creant l’anomenat SmartphoneAquesta semblança amb els ordinadors, sumat al fet que gairebé tots els mòbils nous incorporen càmera de vídeo/foto ha obert un nou món als anomenats hackers. Que avui dia són capaços d’infiltrar-se dins el teu mòbil i veure tot el que t’envolta. Més que una eina interessant pels hackers, ho sembla per a futurs lladres disposats a valorar els teus béns i controlar-te abans de passar a l’acció.

el futur, malgrat les aparences, no promet ser més llibertari.

mal-de-cap

A principis dels 2000, després de passar la data fatídica en què s’havia dit que els ordinadors fallarien a tort i a dret i la catàstrofe que això provocaria (el famós efecte 2000), va reanimar-se el debat del perill que podia suposar pel cervell humà estar exposat a ones electromagnètiques cada cop que usàvem el telèfon mòbil. Un debat avui dia silenciat.

Els excessos no són bons, en cap àmbit. I l’abús dels telèfons mòbils no en són una excepció. No crec que calgui tenir moltes llums per deduir que una exposició perllongada a unes ones electromagnètiques que et van escalfant el cervell no ha de ser precisament beneficiosa.

Hi ha hagut casos de gent a qui se li ha diagnosticat un tumor cerebral. Gent que feia un ús excessiu del telèfon mòbil, i que han mort un temps després a causa de la malaltia. No hi ha proves suficients per relacionar directament el sorgiment de la malaltia amb l’ús del telèfon mòbil, ja que el sorgiment d’aquesta ja es donava abans del boom electromagnètic. Però sí que podria tenir-hi un factor estimulant que beneficiés la seva aparició en persones que per X motius ja hi estan predisposades.

Els metges recomanen a les persones que duen bypass no dur el mòbil prop del cor. I als nois que volen tenir descendència també se’ls diu que no el duguin a la butxaca dels pantalons, prop dels testicles.

El debat sobre les ones electromagnètiques pot ser molt impopular i violent, ja que es tracta d’un món que mou mils de milions diaris. On la majoria d’informes que surten a favor de les companyies mòbils són fets a conveniència, ja que els científics han estat triats personalment a priori. Com va passar durant anys amb la negació de les tabaqueres de l’evidència que el tabac ajuda a desenvolupar càncer i malalties respiratòries.

Jo, escèptic de mena, evito tenir gaire estona el mòbil a la butxaca dels pantalons i no solc trucar pel mòbil a menys que sigui una emergència. Si no ho puc evitar, procuro estar menys de 2 minuts. Per tot el demés sms. I si algú creu que no és un sistema fiable, qui tingui Movistar que en l’encapçalament escrigui *n# i sabrà si la persona en qüestió rep el sms a l’instant. Les excuses ja no serveixen ni pels missatges de text.

La revolució mòbil com podeu veure ens ha obert portes tant magnífiques com execrables, però renunciar-hi ara per ara, a part d’ésser impossible, seria un retrocés en la nostra cursa cap a la societat del benestar.

INTERNET

Per ignorància pròpia, i per tal de simplificar llenguatge, anomenem a la World Wide Web (www) InternetQuan en veritat no és el mateix, ja que Internet és el conjunt d’ordinadors en xarxa de les xarxes interconnectades que hi ha al món. En canvi el World Wide Web és només un dels serveis accessibles via Internet, el qual va ser creat a Suïssa a l’any 1989 per Sir Tim Berners-Lee quan treballava com a membre del CERN (Consell Europeu per la Recerca Nuclear). I aquesta organització va decidir des del 1993 que l’invent seria accessible per a tothom de forma lliure. De totes maneres, encara que basaré el meu article en la World Wide Web, faré servir en general el mot Internet per referir-me a qualsevol servei que aquesta gran xarxa ens ofereix.

Fa 10 anys, la poca gent que tenia accés a Internet ho feia a través d’un mòdem extern. De 24 K, 36K, o amb el típic de 56K que et donava els 33.000 bps de màxima velocitat d’informació que es podia transmetre mitjançant la línia de telèfon.

Els dos o tres anys següents enmig de l’època daurada de ventes d’ordinadors de sobretaula, cadascun que sortia nou de fàbrica ja portava un mòdem intern de 56K. Va ser llavors el moment de l’eclosió de la tarifa plana. Motivada per la nova experiència que començaven a oferir els jocs en xarxa, i que permetia per primer cop poder jugar amb o contra qualsevol persona del món des del seient de casa. L’Age of Empires II va marcar un punt d’inflexió en els jocs en xarxa, com més tard faria el controvertit Counter Strike, expansió del Half Life.

Uns dos anys després de l’eclosió de la tarifa plana, Telefónica va començar a oferir el famós servei de ADSL. Un servei que avui dia, tot i el pas del temps, i la competència del sector continua tenint un preu abusiu si el comparem amb la resta de països de l’eurozona. I va sortir al mercat en un moment en què Internet s’estava expandint irremeiablement cap una forta inclusió d’arxius multimèdia. Amb la publicació de pàgines web cada cop més sobrecarregades, a causa d’imatges més i més grans (de més qualitat).

Internet s’ha venut com si fos la solució a qualsevol problema. La nova biblioteca del coneixement i de la informació. I a ulls de la persona tipus de la societat li ha tret valor als llibres de pasta i paper. Que tens algun dubte? A Internet hi trobaràs la solució. Que busques alguna cosa? Internet t’ajudarà a trobar-la. Aquesta és la sensació que la societat ens dóna, que el que no surt a Internet no existeix.

És per això que Internet s’ha convertit també en l’univers de la informació i la desinformació. I dic l’univers perquè és una xarxa pràcticament infinita. On nosaltres només coneixem la porció de la qual estem interessats. Aquesta immensitat, sumada a la falta de control per part d’una autoritat suprema, fa d’Internet una eina poderosa amb un costat lloable i un altre de ben execrable.

Lloable, ja que és un lloc on qualsevol persona amb un mínim de recursos pot fer-se un espai lliurement per tal d’explicar obertament la seva vida (blocs personals, fotologs, etc.), exposar la seva opinió de les coses que passen al món i al costat de casa o divulgar coneixements (l’Escalè per exemple ;-) ), treballar des de casa o des de l’estranger, gràcies als e-mails, etc.

Però també execrable. Perquè darrere de l’anonimat que Internet ens sembla garantir en surt la cara més horrible de la societat. Pederàstia, assassinats a sang freda, sectes, informació per a la fabricació d’armes i/o bombes, etc.

Totes les facetes de la humanitat estan reflectides en aquest univers virtual. I el seu procés d’expansió sembla no tenir aturador. I malgrat destil·lar anonimat, és sabut que empreses com Google guarden durant mínim 2 anys, el registre de totes les cerques amb la corresponent IP. O sigui que si el govern vol fitxar-te, ho té fàcil. Encara que Google digui que no fan ni pretenen fer res amb aquestes dades (qui s’ho creu això?), només que el govern apel·li a la seguretat nacional segur que en té prou per aconseguir una ordre judicial i examinar-les. I de Microsoft ja ni parlar-ne. Segur que amb els correus de Hotmail fan coses similars. Però si acceptes les regles, després no hi ha queixa possible.

Tornant a Google, però, en el seu afany d’eixamplar encara més els seus ingressos, va acceptar fer un servidor especial per als xinesos. En el qual per molt que busquessis per exemple, la matança d’estudiants a la plaça de Tiananmen, o tot el relacionat amb el Dalai Lama, entre altres coses, no et sortia cap informació relacionada amb aquest fet i personatge. Si ets habitant xinès, des del Google ja no existeix. La desinformació, l’alteració de la història ja ha arribat a Internet. És per això que a menys que la font sigui molt fiable, sempre serà millor consultar els llibres i enciclopèdies de tota la vida. Unes alteracions que moviments com el de la Wikipedia intenten evitar. Posant tot un equip al darrere de cada llengua per assegurar-se que la informació escrita pot donar-se per vàlida.

Internet també ha trencat estereotips a l’hora de compartir les nostre aficions. Amb l’ajuda dels programes d’intercanvi d’arxius P2P (Emule, Ares, etc.) ha provocat que el món de la música i el cinema es mobilitzi i actuï en contra d’aquest imparable efecte social. Que ha provocat alhora un augment de la cultura dels joves en l’àmbit audiovisual. El format digital és el futur, malgrat semblar immaterial i per alguns simplement fum, ens pot dur a una important reducció de residus, i un estalvi de diners i matèria primera. Algú ha pensat com es reciclen els mils de CD que es deuen llançar diàriament?

D’altra banda, una de les afirmacions més polèmiques que han sortit al seu voltant és que Internet provoca addicció. I és una afirmació sobre la qual no puc estar més en contra. L’addicció no la provoca Internet en sí. Sinó el que hi ha a dins, és a dir: Les televisions i canals del lloc i tipus que vulguis; els diaris d’arreu del món; la comunicació instantània mitjançant xats amb amics i coneguts, en un món cada vegada més socialitzat, més dependent de les relacions socials; o l’aventura de voler conèixer gent amb gustos similars als d’un mateix. No hi ha una addicció a Internet, sinó, l’addicció ja la duu un mateix. Internet l’únic que provoca és descontrolar-la degut a les possibilitats de comunicació i interacció que aquesta posa al nostre abast.

No és que Internet sigui dolent, no. Internet és un nou món, infinit de recórrer per cadascun dels mortals, amb camins que et duran pel bé o pel mal, com la vida mateixa. En el que l’aparent anonimat fa sortir el vertader jo de les persones. I això és el que realment ens fa respecte.

 

WI-FI

wifi_logo

El port USB ha creat un abans i un després en les connexions de perifèrics als ordinadors, des de la seva invenció el 1996. Després de la sortida de la versió 1.0 sortí la 1.1, que es millorà fins a la que avui dia ofereixen els actuals ordinadors, el 2.0. L’USB, un port simple, fàcil de connectar i que permet una ràpida velocitat de transferència, va revolucionar el món dels perifèrics, ja que permetia la connexió directa sense necessitat de reiniciar l’ordinador. Tal és l’èxit que es diu que a partir del 2009 ja es podrien veure els primers perifèrics que anessin amb la versió 3.0 que tindria una tassa de transferència 10 vegades més gran que la versió 2.0, de 600Mb/s.

Tanmateix, les empreses devien veure que avui dia entre la càmera de fotos, l’impresora, l’escàner, el mp3, etc. l’escriptori on hauria d’estar l’ordinador es podia arribar a convertir en un garbuix de cables on trobar-ne el correcte del dispositiu que es vol desconnectar pot arribar a ser tota una odissea.

La gent semblava demanar una nova tecnologia que fos capaç de satisfer les seves comoditats, i les empreses van sentir-ho…o simplement van començar a investigar en un nou camp per revolucionar una mica el món informàtic, canviant la connexió entre perifèrics i ordinadors obligant així a la societat a passar de nou per la botiga i guanyar més calerons. Potser aquesta última, no?

És per això, que una de les creixents comoditats entre els nous accessoris ha estat l’intent d’implementar una tecnologia que ens alliberi dels cables. Un dels primers mètodes que es va voler emprar va ser el d’infraroigs, ben conegut i popular pel seu ús en els comandaments de televisió, però no ha acabat de quallar. I això ha estat degut al poc abast que aquests solen oferir, inferior als 3 metres, i l’haver de mantenir una línia de contacte visual de manera directa i ininterrompuda entre el receptor i l’emissor.

Així que van aparèixer al cap d’un temps dues tecnologies sense cables (wireless) molt semblants: el Bluetooth i el Wi-fi.

La primera, el Bluetooth, és usada, normalment, per enllaçar perifèrics amb l’ordinador i transmetre informació entre ells. Però dintre d’un radi que no sol superar els 10 metres. Aquesta tecnologia és usada per exemple en els comandaments de la Wii i la PS3. I treballa a la banda dels 2,4 Ghz, com els microones, i transmet actualment (versió 2.0) en el millor dels casos a ¼ part de la velocitat del USB 1.1. Encara que s’està desenvolupant un nou bluetooth que podria fer-li la competència directa al USB. Anomenat UWB Bluetooth. Ja que tindrà un ample de banda molt més gran, i per tant més velocitat de transferència de bit.

La segona és l’arxiconeguda Wi-Fi, que ha permès estendre la banda ampla i popularitzar encara més l’ús d’Internet. El Wi-fi que ve de Wireless Fidelity, treballa en la mateixa banda que el bluetooth, però amb més potència cosa que fa que la seva senyal tingui un abast més gran. Aquesta tecnologia ha permès poder connectar un nombre més gran d’aparells a una xarxa pròpia o pública (hot spot), i ha provocat una massificació ambiental d’aquest tipus d’ones.

El fenomen de la wi-fi és desmesurat. Ja que a molts llocs, o moltes cases, està connectat les 24h del dia. Jo personalment, vaig a una universitat on hi ha wi-fi a tot el campus. I és clar, fins que no vaig caure en què, com les ones de telefonia mòbil, les ones wi-fi eren ones electromagnètiques no vaig adonar-me al que m’estava exposant.

Però no és només que les ones de la universitat puguin tenir un efecte en el meu organisme. Sinó que des de l’habitació de casa se’m arriben a creuar fins a 15 xarxes diferents, sigui de dia o de nit. I encara que la seva potència, en algunes, sigui la mínima per a rebre senyal, és una barbaritat! I és aquí on començo a patir per la meva integritat.

La Wi-Fi és una xarxa electromagnètica més en expansió de les moltes que ja ens creuen el cos. Tanmateix, crec que és una tecnologia que pot potenciar els efectes que poden tenir les ones microones en el nostre cos, entre ells el més temut: el càncer. Com ja comentava en el primer article de la saga.

Sí, el telèfon mòbil el pots apagar i encendre a voluntat. També pots anar-te a viure a una zona on sàpigues que no hi ha antenes de telefonia que et puguin afectar, si l’economia t’ho permet és clar. Pots apagar o dignar-te a usar el mínim possible, només per necessitat, qualsevol aparell que produeixi ones electromagnètiques (la majoria vaja). Però no pots decidir que l’empresa X o el veí X o la teva pròpia universitat deixi d’emetre unes radiacions de les quals en pots acabar obtenint més perjudici que benefici. És que ja no existeixen els cables? On queda el record de la fibra òptica? Opció que trobo que seria la més encertada per a Universitats, empreses i biblioteques.

router-wifi

Personalment jo tinc ADSL amb el router anomenat monopuerto (per cable) i no vaig voler tenir un router Wi-Fi, precisament per això, perquè sé que estaria més hores de les necessàries encès. Però davant de la meva necessitat de connectar la Wii i la DS m’he fet amb un connector USB que et crea un punt d’accés (hot spot) de la teva pròpia connexió. Així que només tinc ones Wi-Fi pròpies deambulant per casa quan hi jugo, sinó el desconnecto. La mala notícia és que no vaig trobar cap USB a part del de Nintendo que fes el mateix, però que a diferència d’aquest permetés que qualsevol dispositiu compatible amb Wi-Fi pogués usar la xarxa. Aquests només serveixen pels dispositius Nintendo. Trobo que seria interessant que altres empreses traguessin un dispositiu com el de Nintendo, però apte per a qualsevol marca comercial.

El boom de la xarxa Wi-Fi sembla inaturable, tot i que l’Agència de Protecció Sanitària de Gran Bretanya, per exemple, ja ha alertat sobre els possibles efectes a la salut que podria causar. O el Rector de la Universitat de Lakehead a Ontario, Canadà, que ha decidit treure’l i instaurar fibra òptica. Ara per ara, envoltats d’un enemic del qual no es pot fugir vagis on vagis, ja que aviat ni la muntanya serà un paratge verge, l’únic que podem fer és defensar-nos. I una de les maneres que tenim és creant una barrera al nostre voltant que faci que les ones que venen cap a nosaltres rebotin. I com es fa això? Doncs amb un aparell anomenat neutralitzador. Aquest dispositiu basat en una tecnologia desenvolupada pels russos per als seus astronautes durant l’era espacial ens protegirà de qualsevol tipus d’electromagnetisme que tinguem al voltant.

A diferència dels telèfons mòbils, la xarxa wi-fi és una tecnologia prescindible que des del meu punt de vista no millorarà en cap cas el nostre benestar. Fer-ne un ús restringit depèn de nosaltres. Jo per començar tanco l’ordinador i em trec de sobre una font menys d’ones, que el meu cap ja es comença a ressentir. 😉