Catalunya ha de tenir un exèrcit?

Catalunya ha de tenir un exèrcit? Si volem ser un Estat, a dia d’avui sembla una obvietat.

Tanmateix, la pregunta és: Cal que seguim els paràmetres clàssics de què ha de tenir un Estat? Cal realment que Catalunya tingui un exèrcit com a tal?

És de calaix que el país ha de comptar amb un sistema de seguretat potent. A l’avanguarda. Hem de blindar bé l’espai aeri, el marítim i el terrestre. Hem d’estar sobretot més que blindats a nivell de xarxes, garantint la privacitat de la nostra ciutadania i la confidencialitat de la nostra informació governamental. I amb capacitat per bloquejar qualsevol intent de control telemàtic dels nostres sistemes d’informació i gestió. I hem de blindar també el nostre sistema financer de qualsevol intrusió externa, en un món en què el diner ja no és paper, sinó bits.

El món canvia molt ràpid i les amenaces també. Però si Catalunya té ambició per transformar-lo, no ha de fer el mateix que les grans potències. Ha de fer el seu propi model i canviar les regles del joc. Intentar influir des de l’eficiència i les bones pràctiques al conjunt dels països europeus amb una altra manera d’entendre com ha de ser el sistema de seguretat d’un país.

Amb tot el respecte per l’exèrcit, no té cap sentit que la seva funció més visible en el món occidental sigui fer “missions de pau”. Cap sentit. I justament quan haurien de ser-hi i exercir com a soldats, queden a la rereguarda perquè Europa no vol liderar cap ofensiva fora de les seves fronteres. I és llavors quan veus que hi ha quelcom que no va a lloc. És llavors quan veus que el model és caduc. Que no casa amb la voluntat majoritària de la ciutadania ni amb els lideratges que ens representen. Incapaços de suportar una sola mort al front.

Cal realment que Catalunya tingui un exèrcit com a tal? Doncs jo crec que NO. Cal que tinguem una policia amb diferents nivells d’especialització i excel·lent. I que en cap cas tinguem funcionaris públics entrenats per a matar, sinó per a protegir el país i la seva gent. I això és molt diferent.

Cal, per tant, que el dia que realitzem missions de pau enviem principalment gent preparada i entrenada per a reconstruir els llaços socials, per a fer emergir l’economia, per donar eines útils a les generacions que hauran de tornar a fer dels seus pobles i ciutats espais de convivència i dignitat: enginyers, metges, psicòlegs, mestres, veterinaris, etc.

Sense oblidar que el model de seguretat de país no ens ha de fagocitar els pressupostos públics. Cal marcar bé l’ordre de prioritats i invertir primer, sempre, en les persones. No ens hem passat anys despotricant de la despesa inútil i desorbitada de l’Estat espanyol en tancs, avions i submarins fracassats perquè acabem fent el mateix. I en aquest punt hi entra un factor clau: la capacitat del país de ser líder en creació de patents que ens permetin fer més amb menys.

Catalunya ha de ser un referent del món lliure. I és evident que el sistema de seguretat del país (SEMPRE sense interferir en la privacitat de la seva ciutadania) ha d’ajudar a garantir la llibertat. Intentem construir-lo sense exèrcit.

Com he après del meu tiet, general retirat, la millor manera d’evitar lamentacions i suavitzar un possible conflicte fortuït és no dur cap arma a sobre. Si com a país som capaços de transmetre aquesta idea aplicada en les relacions geopolítiques, posarem una llavor clau per a aconseguir un món més pacífic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *