Cal un nou ajustament de 4.000 milions d’euros a Catalunya?

Font: PATENTADOS.COM
Font: PATENTADOS.COM

Les eleccions han passat i, a l’espera de que els companys del Cercle, els partits polítics i la societat en el seu conjunt els paeixin i en facin les anàlisis pertinents, ja es comença a parlar de quines són les condicions per als pactes post-electorals. Un dels elements centrals, com no podia ser d’una altra manera, és com (i si cal) controlar el dèficit de la Generalitat.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ha anunciat un ajustament de 4.000 M d’euros per al 2013.Una xifra que no és broma. Som al cinquè any de la crisi, aviat obrirem el tercer amb ajustaments, i la situació econòmica i social és deplorable. Sabem, i darrerament d’això n’ha parlat el FMI, que un excés d’austeritat pot malmetre el creixement. I sabem també que a cada bugada de retallades hi perdem alguna cosa més que un llençol.

Per tant, la pregunta és legítima: cal ajustar més a Catalunya?

La meva resposta és un sí, rotund. Ara us explico perquè.

La situació econòmica de la Generalitat de Catalunya és avui de fallida. Té un deute de 42.000 M d’euros, equivalent al 21% del nostre PIB. Una quantitat que de ser Catalunya un Estat (o tingués poders totals sobre la recaptació d’impostos i la seva despesa) seria considerada d’irrisòria però que essent una simple regió és insuportable. Afegint-li que, com a catalans, som també espanyols i que per tant també ens correspon la part proporcional del deute de l’Estat (posem-li uns 140.000 M d’euros aproximats), la situació és dramàtica.

Quan tens deutes, el més normal és vendre bons al mercats, però… ai! els mercats normals estan tancats per a Catalunya. Ningú (cap fons de pensions, inversió, banc o asseguradora internacional) ens compra deute públic. És massa arriscat. I el nostre rating és considerat de bo escombraria perquè les agències saben que no tenim control sobre la recaptació d’impostos ni la despesa. Diguem-ne concert econòmic, diguem-ne hisenda pròpia o pacte fiscal, però sense aquest instrument estem venuts i a fora ho saben.

Quan no pots emetre deute als mercats tens una altra opció: que en comprin els ciutadans. El que en diem bons patriòtics. Va començar el Govern Montilla i va seguir el Govern Mas. Desenes de milers de ciutadans catalans han comprat deute públic català. Però aquí també ens trobem amb un problema de cara al futur.

L’estalvi dels catalans és cada dia més petit a causa dels efectes de la crisi i les retallades salarials. L’èxit de futures emissions no està garantit. És més, l’any passat vam arribar al punt que la meitat de l’estalvi dels catalans es dedicava a la compra de deute públic. Diners que òbviament no anaven a la inversió i que, per tant, no es dirigien a la recuperació econòmica sinó al simple pagament de deutes. El crowding-out effect ja és aquí.

Potser per aquest motiu el Govern ja no ha emès nous bons patriòtics. Bé, per això i perquè les taxes d’interès a pagar són extraordinàriament altes. Un 4,5% a pagar als usuaris + un 3% per als bancs que col·loquen el deute. Total: 7,5%. Recordem que segons els estudis de Kenneth Rogoff i Carmen Reinhart al seu llibre ‘This Time is Different’, cap país ha pagat més d’un 7% d’interès sense fer default, fallida. Avui el Govern ho ha reconegut: ja paguem 2.300 M d’euros anuals només en interessos pel nostre deute. Una quantitat gens menyspreable per un pressupost de 30.000 M d’euros. I una cosa, aquests diners són a curt termini (un-dos anys) i s’han de tornar. L’any que ve caldrà tornar 10.000 M d’euros a catalans que van comprar bons patriòtics, i no els tenim. La prima de risc de Catalunya ja arriba als 1.300 puntstres vegades més que l’espanyola, que se situa al voltant dels 400 darrerament.

Més. Un cop ja no es pot emetre deute ni per als mercats ni per als ciutadans, l’opció que li queda a una regió sense poders impositius és demanar diners a l’Estat. Catalunya ja ho ha fet. Amb unes taxes punyents, el Fondo de Liquidez ha deixat a la Generalitat uns 5.000 M d’euros que caldrà tornar en 10 anys, amb més de 2.000 M d’euros d’interessos acumulats a pagar.

Aquesta opció, malgrat ser tortuosa, seria poc o molt practicable si el govern Rajoy fos un govern amic. Però no ho és. Més aviat al contrari. Amb un Govern de la Generalitat abocat a fer una consulta per la independència en algun moment dels propers 4 anys, la confrontació augmentarà. Les traves i les dificultats per part del govern central seran cada cop més grans i no s’hi pot comptar gaire.

Així doncs, què fer? El dèficit va ser l’any passat d’un 3,92%. Aquest any s’acostarà al 2,5%, tot i que encara no ho podem assegurar, i l’any que ve l’objectiu és del 0,7%. Una bogeria. D’aquí la xifra de 4.000 M d’euros extra. Amb una economia d’uns 200.000 M d’euros, ajustar un 2% significa 4.000 M d’euros menys de despesa. I no es pot canviar, perquè aquesta és una llei de l’Estat avalada pel directori europeu.

Personalment n’estic fart de les retallades. No em fa gens de gràcia veure com s’empobreix la nostra classe mitjana i els nostres serveis públics s’afebleixen. Entenc que cal fer un ajustament diferent, que cal tornar a fer un impost de successions (encara que només per als més rics) o que cal posar algun tipus d’impost a la banca i els mercats (la taxa Tobin per exemple) per quadrar els pressupostos. Però hem de ser conscients que només amb això no serà suficient, no arribarem als 4.000 M d’euros. Caldrà retallar. I causarà molt de malestar.

Perquè quina és l’alternativa? La intervenció total del govern espanyol. No em costa d’imaginar Rajoy aplicant l’article 155 de la Constitució i suspenent la nostra autonomia si gosem rebel·lar-nos contra l’objectiu de dèficit imposat. Homes de negre i la Guàrdia Civil. I sense autonomia no hi ha consulta possible, no tenim instruments. Pitjor, no tenim cobertura internacional. Si hi ha alguna postura política injuriada avui en dia és la de no voler complir amb els objectius de dèficit; serien molt pocs a Europa els qui ens farien costat.

Els catalans van votar diumenge per fer un referèndum d’independència. Els que la volen han de ser conscients que necessitem ser capaços de quadrar un pressupost. És dur, perquè els estàndards que se’ns imposen són injustos i laceren la qualitat de vida de tots els nostres ciutadans. Però mentre siguem una regió espanyola no podem triar gaire.

Si fóssim un estat

  • Un dèficit del 3% seria considerat baix. Acceptable per tots els defensors de la disciplina fiscal, Merkel la primera. D’acord amb els Tractats i el Fiscal Compact.
  • Difícilment hauríem de retallar res. Comptaríem amb els 16.000 M anuals de dèficit fiscal que ara van cap a Espanya.
  • Un deute del 90% seria elevat, però assumible si aconseguíssim equilibrar el pressupost amb els diners del dèficit fiscal. Similar al d’Alemanya.
  • Els interessos del nostre deute serien més baixos, seria acceptat pel Banc Central Europeu en el seu programa de compres i seria comprat als mercats de forma normal pels inversors, nacionals i internacionals.
  • No hauríem de complir amb normes pressupostàries discriminatòries per part del govern espanyol. Adéu a l’amenaça dels homes de negre espanyols i la guàrdia civil dissolent el Govern i el Parlament.

L’última i marxem?

Així doncs, crec que ha arribat l’hora de dir allò de: l’última i marxem. Estem obligats a fer una altra retallada/ajustament per al 2013 si volem que el Govern de la Generalitat sobrevisqui políticament, però les urnes van donar una majoria suficient per fer un referèndum i assegurar-nos que aquesta sigui la darrera vegada. A què esperem?

*Article publicat originalment pel Cercle Gerrymandering.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *