Autòpsia de l’enèsima cimera europea

Font: ARTE.OBSERVATORIO.INFO
Font: ARTE.OBSERVATORIO.INFO

Deu dies han passat ja de la cimera que semblava que ho havia arreglat tot i tornem a tenir el galliner esvalotat. Prima de risc a 580 punts, declaracions i contradeclaracions de tot signe, manifestos germànics (1 i 2) i un nou paquet d’ajustaments que ja és a la cantonada. Per no allargar-me amb la introducció, resumiré. A la cimera es van decidir tres coses: 1) que es podria recapitalizar el sector bancari d’un país sense afectar-ne el deute públic a través d’un dels dos fons de rescat de la UE, 2) que els governs serien flexibles amb la compra de deute dels Estats en problemes i 3) que el BCE es convertiria en el supervisor de la banca europea.

Analitzem doncs punt per punt què en queda de tot plegat.

1. Recapitalització bancària amb fons de rescat europeus

Trencar el lligam entre bancs i Estats era el gran objectiu de Rajoy. Deslliurar-se dels 60 o 100.000 milions de deute afegit que significa el rescat bancari. I semblava que ho havia aconseguit. L’ESM havia de recapitalitzar el sector bancari sense passar per l’Estat. Merkel havia “cedit” (amb condicions que després veurem) i tot estaria resolt. Clar que després han sorgit els inconvenients.

El primer dels quals és temporal. El rescat es necessita per demà però l’ESM no entrarà en vigor fins a la tardor (anant bé). El segon torna a ser temporal, condició sine qua non per permetre aquesta recapitalització directa és que el BCE actuï com a supervisor de la banca europea, i fins a mitjans de 2013 és difícil que succeeixi. El tercer és la oposició que la mesura ha despertat a la mateixa Alemanya, i no precisament a la CDU de Merkel. Trencant els tòpics que situen a Merkel com una fonamentalista del rigor, ha estat el partit socialdemocràta alemany el qui ha mostrat una oposició més gran a la mesura, oposició que ha comptat amb el suport dels sindicats. La CSU bavaresa ha mostrat també el seu rebuig públic, però és més aviat una posició desesperada per recuperar terreny de cara a les eleccions al seu land.

A banda clar, hi ha el fet que l’ESM no està preparat per recapitalitzar els bancs actualment i quecaldria decidir per unanimitat que així fos. A veure com es posiciona finalment Finlàndia sobre el tema.

2. Comprar deute públic amb els fons de rescat?

Aquesta és la típica mesura “venda de fum” de les cimeres. Que els fons de rescat comprin deute als mercats secundaris… però si ja estava prevista des del principi als tractats que els constitueixen! Aquesta era la gran victòria de Monti per alleugerir la prima de risc però…clar, tornem a topar amb diversos inconvenients de pes.

  • Inconvenient número 1. Holanda i Finlàndia estan totalment en contra de que es faci. Sí, només cal un 85% dels vots per prendre mesures de compra d’emergència, però sembla obvi que no sempre es podrà fer servir aquest procediment sense alienar els Estats que n’estiguin en contra, per tant és pràcticament inútil excepte en casos puntuals.
  • Inconvenient número 2 (val també per a la decisió de recapitalitzar directament els bancs). L’ESM no té diners en efectiu. I no rebrà diners directament dels Estats. Haurà de demanar diners als mercats abans de fer-los servir. Ho remarco perquè és un fet que sembla que tothom vulgui passar per alt. Vol dir que si vol comprar deute italià o espanyol primer haurà de demanar-los als mercats i després reinvertir-los. Procés que pot ser lent i poc operatiu.
  • Incovenient número 3. Malgrat les conclusions de la cimera l’ESM sempre serà creditor sènior fins que es demostri el contrari. És a dir, fins que no hi hagi una re-estructuració del deute d’algun país de la zona euro en què el haircut també s’apliqui a l’ESM o l’EFSF. Els inversors privats començaran a fugir en el mateix moment en què vegin que un fons de rescat compra deute. Saben que com més en compri més probable és que en cas de haircut els inversors privats rebin la pitjor part com va passar a Grècia.
  • Inconvenient número 4. És un instrument inadequat. Només té capacitat per 500.000 M. Tenint en compte que Espanya ja en necessitarà 90.000 M al 2013 (sense fer més dèficit del previst, que el farà) i que Itàlia haurà d’emetre com a mínim 150.000 M més. Ens trobem que en cas de perdre la confiança dels mercats els dos països en un any podrien requerir la meitat del fons de rescat. I això sense tenir en compte que no se sap si al rebre ajudes deixaran de ser garants del fons de rescat i per tant aquest reduirà la seva mida.
  • Inconvenient número 5. Veus autoritzades del món acadèmic ja avisen que qualsevol compra al mercat secundari és inútil. Actuen com un pegat i poc més. Els 211.000 milions que ha comprat el BCE només han comprat temps. Poc més.

3. Supervisió bancària europea per part del BCE

Aquesta és la mesura més important de totes. La que habilita la recapitalització directa dels bancs que tant interessa a Espanya. Però… què vol dir?

Hi ha una lluita a mort entre França i Alemanya. Els uns volen que el BCE supervisi tota la banca europea i els altres que només ho faci sobre la banca supranacional o sistèmicament important. El motiu? Els centenars de petites caixes d’estalvi que encara existeixen a Alemanya. De participació pública i gran arrelament al territori. No volen permetre per res del món que algun supervisor europeu pugui prendre decisions sobre un dels pilars de la seva societat.

La Comissió Europea es troba, doncs, amb una patata calenta entre les mans. Farà una proposta que es debatrà en els propers mesos i que amb sort entrarà en vigor l’1 de Gener de 2013. Una proposta que haurà d’aconseguir separar la política monetària de la supervisió bancària dins les funcions del BCE sense que una contamini l’altra, i que haurà de trobar fórmules per augmentar la democratic accountability que Draghi demanava dilluns al Parlament Europeu.

Deia que és la peça més important perquè és la primera pedra de la unió bancària. No hi haurà un fons de resolució bancari a nivell europeu sense prèvia supervisió, i els fons de garantia de dipòsit no es mutualitzaran sense una estructura prèvia. Com el procés pot durar anys més val començar com abans millor.

4. Conclusions

El moviment per crear un supervisor bancari europeu només és una primera passa d’un camí que serà molt llarg per arribar fins a la unió bancària. Per altra banda la utilització dels fons de rescat per comprar deute només serà un pegat que no resoldrà res.

El “Pacte pel creixement”, al qual no he fet esment, per cert, cal que no acabi servint senzillament per construir aeroports sense avions i línies d’alta velocitat que no porten enlloc. L’única esperança és que el Banc Europeu d’Inversions faci servir els 100.000 milions anuals per ajudar les PIMEs més innovadores, però els efectes trigaran en veure’s.

Se segueix sense parlar de cap tipus d’eurobons. Sense ells, ni Itàlia ni Espanya se’n sortiran segurament, però l’oposició de Finlàndia, Holanda i Alemanya és frontal i no admet matisos. Les pressions internes són molt fortes en aquests països per no canviar el rumb. Especialment a Holanda, que tenen eleccions a la cantonada (setembre) i el fantasma del populisme ja treu el cap.

Aquesta és la dinovena cimera de la crisi. I és gairebé la primera en què es dona un pas real endavant. Esperem que no sigui la última.

*Article publicat originalment pel Cercle Gerrymandering.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *